Versión en castellano disponible en el siguiente enlace:
En el marc d’aquest Primer de Maig, des del Partit Revolucionari de les i els Treballadors a Barcelona vam organitzar unes jornades de preparació política i conscienciació com a part del camí fins al mateix dia de lluita. Volíem arribar al dia u amb debats fets, orientacions clares i amb un treball previ que ens permetés situar políticament de manera encertada el moment actual. En aquesta crònica, recollim el desenvolupament d’aquestes jornades prèvies, així com del Primer de Maig en si.
Les jornades prèvies i la nostra anàlisi de l’ofensiva reaccionària i l’avanç del feixisme
Com a resposta al panorama actual d’enfortiment de la reacció, les jornades tenien com a element central la nostra anàlisi sobre l’avanç del feixisme1, que animem a llegir per una exposició detallada del contingut de les xerrades. Vam fer èmfasi en la importància de reforçar el moviment obrer i les altres lluites populars, i vincular-les amb la lluita política contra l’ofensiva reaccionària i la tendència feixistitzant.
La primera jornada va tenir lloc al Casal Popular Tres Voltes Rebel de Nou Barris, a Barcelona. Allà vam fer una exposició detallada sobre la nostra comprensió del feixisme i l’extrema dreta avui en dia. Vam parlar del seu origen, la seva naturalesa, cap a on creiem que evoluciona i quins elements ens permeten entendre les diferències respecte al feixisme del segle passat. La intenció no era només descriure una situació política, sinó discutir orientacions estratègiques immediates i a llarg termini.
La xerrada va començar amb una autocrítica. Fins fa poc, teníem una comprensió massa mecànica del feixisme, entenent-lo únicament com una resposta a un moment revolucionari capaç de fer trontollar l’Estat burgès. Ara, entenem els límits d’aquesta comprensió; la burgesia no necessita enfrontar-se a un enemic revolucionari desenvolupat per recórrer al feixisme. Les mateixes contradiccions internes del règim burgès, tant nacionals com internacionals, poden empènyer cap a formes de reorganització autoritària.
En la situació actual, aquest auge reaccionari es dona en el marc de la intensificació de les tensions interimperialistes. Això ajuda a entendre per què determinats sectors de la burgesia comencen a valorar formes de govern més autoritàries, capaces de gestionar escenaris de crisi, conflicte i inestabilitat a l’intern alhora que asseguren la dominació exterior. Aquest procés de feixistització no necessita una dictadura oberta d’entrada; fins i tot el cas estatunidenc, on aquest procés està més avançat, es dona de manera irregular, amb avanços, retrocessos i limitacions. El que considerem més important és observar les formes concretes que adopta avui en dia l’auge reaccionari arreu del món: normalització de l’autoritarisme, radicalització reaccionària de sectors de les masses i legitimació creixent de la violència política.
Com a exemples recents d’aquesta tendència, vam posar el de Badalona, on arran del desnonament de centenars de persones migrants de l’institut B9, es van mobilitzar veïns reaccionaris de la ciutat per intentar impedir que fossin acollits en albergs. Aquesta situació va ser alimentada pel discurs racista i criminalitzador de l’alcalde del PP, Xavier García Albiol. Tant en aquest cas, com en el més extrem que s’ha viscut recentment, a Torre-Pacheco l’estiu passat, la comunitat migrant només va comptar amb la seva pròpia autoorganització i el suport d’organitzacions populars per a la seva autodefensa. Aquests casos anticipen escenaris de desplegament reaccionari més elevat, en un context de debilitat del moviment obrer.
A la xerrada vam comptar amb la presència d’Antifeixistes de Nou Barris, que van posar exemples de la presència d’organitzacions feixistes al districte i la resposta que se’ls havia donat. Van destacar el cas de la inauguració de la mesquita del carrer Japó el 2017-18; l’organització feixista Democracia Nacional va intentar boicotejar-la, i només el suport veïnal a la comunitat musulmana va impedir que tinguessin èxit. A més, van explicar l’entrada d’elements feixistes al panorama polític sota l’ala de l’extrema dreta, amb el cas de l’actual portaveu de Vox a Nou Barris, que havia estat vinculada a Falange.
El contingut de la xerrada va rebre una bona resposta, però al torn de preguntes va sorgir una qüestió a la qual vam donar una resposta massa teòrica. Ens agradaria fer autocrítica per no haver-la sabut aterrar adequadament, i la compartim perquè considerem que és d’interès. La pregunta girava al voltant de la sensació general de desànim generada per la desunió de l’antifeixisme i de l’esquerra en general, la falta generalitzada d’autocrítica al si d’aquesta, i, tot i reconèixer la necessitat d’un «adhesiu que uneixi les diferents lluites socials», posava en qüestió el paper del Partit Comunista com a tal, tenint en compte el gran nombre de destacaments amb poques diferències ideològiques entre si.
Davant d’aquesta pregunta, vam saber explicar els conceptes generals de la necessitat del Partit Comunista, particularment sobre el paper dels i les revolucionàries com a persones que lluiten activament contra la lògica reformista cap a la que tendeixen les lluites reivindicatives, així com contra la lògica ultraesquerranista d’organitzar-se sense les masses per impaciència. No obstant això, en aquell moment, no vam saber donar exemples específics de com es feia això en la pràctica, tot i tenir moltes experiències al nostre partit en les que hem desplegat aquesta línia en la nostra activitat política: al moviment estudiantil2, al moviment per l’habitatge3 o per la catàstrofe de la dana a València4. I de manera més limitada, per ser espais on la nostra intervenció encara no està tan desenvolupada, també al moviment obrer o al moviment educatiu5. Suggerim la lectura dels diversos articles citats que expliquen aquestes intervencions i les nostres línies de treball.
D’altra banda, sobre la desunió de l’esquerra, i en particular sobre el gran nombre i diversitat de destacaments comunistes, entenem que les petites diferències ideològiques, aparentment irrellevants, es tradueixen en grans diferències quan es transformen en línia política i aquesta es trasllada a una pràctica organitzativa concreta. Per exemple, si haguéssim d’unir-nos amb una organització que defensés que la classe obrera no és el subjecte principal de la revolució, mai podríem posar-nos d’acord en com elaborar un pamflet, perquè el públic objectiu d’aquest no seria comú.
Així doncs, entenem que la unió de l’esquerra sense atendre primer les qüestions ideològiques no és útil, perquè la política que pugui elaborar aquesta unió serà eclèctica i incapaç de transformar la societat. Això no nega la possibilitat d’aliances, ans al contrari; defensem que aquestes s’han de donar precisament des de posicions ideològiques clares, de manera que s’entengui bé la necessitat i abast de tal o tal altra aliança. Les aliances han de sostenir-se en els punts comuns, però mantenint la independència de cada part. No s’han de forçar processos de falsa unitat, les diferències s’han de posar sobre la taula i discutir-se amb honestedat. És així com s’enforteix el front unit contra el feixisme.
Finalment, compartim que la falta general d’autocrítica és un dels problemes principals del moviment comunista i de l’anticapitalisme en general. Sabem que les i els comunistes tenim tendència a ser teoricistes, quedar-nos als núvols sense saber transformar les nostres idees en força social i exemples pràctics, com ens va passar en aquesta mateixa xerrada i en tantes altres ocasions. I, de rebot, la tendència inversa, l’economicisme, el fer per fer a les lluites reivindicatives sense plantejar-nos per què ho fem ni buscar elevar la consciència o enfortir l’organització comunista. Hem de lluitar activament contra totes dues tendències i explicar obertament els nostres errors des de l’honestedat i la humilitat, per millorar col·lectivament.
A l’acabar la xerrada, vam tenir l’oportunitat de parlar amb companys del destacament comunista Kursant que havien assistit, i vam poder compartir impressions sobre la xerrada i altres temes. Agraïm la seva assistència i l’intercanvi polític posterior.
Com a conclusions de la xerrada, destaquem una idea central: la necessitat de recuperar i reforçar l’organització als centres de treball. El moment actual exigeix orientar gran part de l’activitat cap allà; si no ho fem, qualsevol estratègia antifeixista corre el risc de perdre capacitat real d’intervenció. Els espais més «radicals», de lluita antifeixista explícita, són necessaris, però sense organitzacions de masses fortes, massives i combatives, és impossible dur a terme una lluita política efectiva contra la reacció.
La segona jornada va tenir lloc el 29 d’abril a la Universitat Autònoma de Barcelona. Allà, a més de la xerrada sobre la reacció i el feixisme, vam parlar del conflicte educatiu, marcat pel cicle de mobilitzacions pels drets laborals i democràtics als centres d’ensenyament a Catalunya.
La jornada va començar amb la xerrada sobre l’avanç del feixisme. Després vam fer un dinar popular, i, a la tarda, una segona xerrada centrada en les vagues de la comunitat educativa. Els ponents eren un membre del moviment estudiantil a la UAB i un professor de secundària implicat a les mobilitzacions. Entre tots dos van abordar la situació del professorat i altres treballadors educatius, com les condicions de treball a escoles i instituts acabaran afectant les universitats i la necessitat de que el moviment estudiantil estigui a l’altura del moment, mantenint una relació estreta amb el moviment educatiu i el moviment obrer.
Després vam realitzar un taller de preparació per a la manifestació del Primer de Maig. Es van repassar algunes qüestions bàsiques sobre mobilitzacions i es van preparar pancartes i materials d’agitació.
La jornada a la UAB ens va deixar lliçons importants. La nostra militància va sortir-ne reforçada ideològicament, formant-nos alhora que difonem una comprensió política del moment actual, i també organitzativament, demostrant la capacitat de preparar esdeveniments de magnitud en un lloc on la nostra presència és relativament recent, així com guanyant experiència en noves formes d’agitació i de difusió de la nostra línia. El nostre entorn va sortir de les jornades amb una comprensió més desenvolupada del feixisme, de les necessitats de l’antifeixisme en l’actualitat i del moviment educatiu.
Tanmateix, també vam tenir limitacions. L’abast del missatge va ser relativament ampli, però es va quedar a mitges en profunditat, i també vam ser una mica abstractes davant d’algunes preguntes, que creiem que queden respostes en la valoració que hem fet a dalt.
També vam veure que bona part del coneixement tècnic i organitzatiu que vam desenvolupar es va quedar concentrat en la nostra pròpia militància. Això es va fer evident durant les agitacions i el treball previ de socialització de les jornades. Molta gent del nostre entorn, companys coneguts a fronts de masses o persones properes políticament se sumaven espontàniament quan ens veien penjar cartells o discutir el contingut de les jornades. Hi havia interès, disposició i persones que fàcilment podrien haver format part de l’organització en si. No obstant això, vam acabar sostenint gairebé tot el treball amb les nostres pròpies forces, tot i existir condicions per incorporar a persones afins i a gent amb qui ja compartim espais de lluita. Aquesta és una qüestió que no vam planejar i que hem de corregir conscientment.
D’aquest últim punt n’extraiem una conclusió important i lliçó pràctica pel futur: l’organització de les jornades no va tenir un caràcter de masses. Si volem que jornades com aquestes tinguin més abast i profunditat, hem de fer que la seva preparació i organització tinguin un caràcter de masses molt més desenvolupat.
La manifestació del Primer de Maig
Arribem així al Primer de Maig. Enteníem que el dia en si no era un moment aïllat, sinó una continuació del treball polític i organitzatiu desenvolupat durant les setmanes prèvies. Vam assistir a dues de les manifestacions convocades a Barcelona, intervenint políticament en diferents espais del moviment obrer i sindical.
Al matí vam assistir a la manifestació impulsada per CCOO, i a la tarda vam participar a la manifestació convocada pel gruix del sindicalisme alternatiu, amb presència de CGT, Solidaritat Obrera, CNT, COS, Co.bas, IAC i Intersindical. Entenem que el Primer de Maig exigeix estar allà on hi siguin sectors organitzats de la classe treballadora, independentment de les diferències existents entre espais sindicals.
Aquesta orientació també va marcar el treball agitatiu. Vam preparar materials diferents per cada manifestació, tenint en compte el públic concret al qual ens dirigíem, les característiques de cada convocatòria i les plantilles mobilitzades que hi eren presents. Així, buscàvem respondre de manera concreta a les necessitats i nivell de consciència presents a cada espai, evitant una agitació genèrica deslligada de les condicions reals de les persones que es mobilitzen.
L’experiència va ser molt positiva. El nostre bloc va mantenir un alt nivell de moral durant tota la jornada i vam poder col·laborar amb altres organitzacions en càntics conjunts i dinàmiques compartides que van ajudar a reforçar la unitat entre diferents sectors del moviment. Encara que siguin puntuals, aquestes pràctiques ajuden a consolidar relacions polítiques i una pràctica comuna en espais on sovint predomina la fragmentació.
Al migdia vam dur a terme una formació-debat, centrada en l’article publicat amb motiu del Primer de maig, «El treball continua sent central»6. La discussió va girar al voltant de la importància del treball, especialment del treball productiu, dins de la societat capitalista. Vam parlar de com el treball travessa la vida de gairebé tothom, de com condiciona la gran majoria de les relacions socials, econòmiques i polítiques sobre les que se sosté el capitalisme, de com l’explotació continua present encara que s’intenti amagar i de per què aquesta continua sent el centre del funcionament del sistema capitalista.
També vam discutir sobre la rellevància de lluitar activament contra les idees que presenten una societat en què el treball hauria deixat de ser central, especialment les posicions de la burgesia, que amaguen l’explotació i atribueixen la riquesa capitalista a la intel·ligència o capacitat comercial de capitalistes particulars.
La discussió ens va permetre reafirmar una qüestió de fons: el treball continua sent central a la societat capitalista i continua jugant un paper decisiu en qualsevol estratègia revolucionària. Això implica situar el treball i els espais productius al lloc que els correspon com a palanca de lluita i transformació social, en un moment en què sovint s’intenta desplaçar el focus cap a altres terrenys desconnectats de la reproducció material de la societat.
El PRT a Barcelona i en conjunt va sortir reforçat d’aquesta experiència. Vam poder ampliar la nostra base de militància, apropar noves persones a la línia política del partit i profunditzar en un camí que encara exigeix temps, paciència i treball sostingut.
Contra l’imperialisme i la reacció, recuperem el moviment obrer per a la revolució!
