La lluita per l’habitatge a Andorra

Artículo disponible también en castellano:

La lucha por la vivienda en Andorra

INTRODUCCIÓ:

Andorra, país de YouTubers? És així com ha calat a l’imaginar col·lectiu. Tot i que sigui cert, no treu que sigui un país on les classes populars son la majoria indiscutible i que viuen, com a Espanya, tot resistint i batallant contra les diferents formes d’opressió i explotació de l’oligarquia financera i els seus sequaços.

Concretament, en l’últim any aquesta batalla s’ha donat de forma més directa pel dret a l’habitatge. Tot i que podria ser una simple anècdota, és un fenomen amb implicacions més profundes que van més enllà.

La lluita per l’habitatge a Andorra ha suposat un exemple clar de com, posant a la classe obrera al capdavant de la lluita, i amb una aplicació adequada de la línia de masses, es pot construir un moviment per l’habitatge d’acord amb els principis de democràcia obrera, amplitud i combativitat.

Des del Partit Revolucionari de les i els Treballadors hem pogut conèixer, a través del relat d’alguns dels seus activistes, com s’ha desenvolupat i es continua desenvolupant aquesta lluita. A continuació, assenyalarem les raons per les quals considerem que la lluita per l’habitatge a Andorra pot servir d’exemple i inspiració pel moviment per l’habitatge a Espanya i Catalunya.

ANEM A PAMS.

En els últims anys, el moviment per l’habitatge a Espanya ha acabat cristal·litzant en col·lectius veïnals i sindicats de barri o d’habitatge, els quals suposen el principal espai de treball de moltes activistes dins dels moviments urbans populars.

S’han realitzat accions com escarnis a bancs, fons voltor i centres de l’administració pública, un bon nombre de desnonaments parats amb alta combativitat, activitats culturals, etc. Malgrat tot, aquests col·lectius han acabat estancant-se, sense ser capaços de dotar la lluita de l’amplitud necessària per fer front als principals enemics.

Durant el 2024, hem vist notícies de mobilitzacions per l’habitatge que han dut milers de persones al carrer: Canàries, Cantàbria, Balears o Màlaga a la primavera i Madrid¹, Barcelona² o València³, com a destacats de la tardor.

A pesar de les limitacions que puguin tenir aquestes mobilitzacions, deixen un missatge clar: les masses estan disposades a plantar cara a l’especulació dirigida pels monopolis bancaris, de manera àmplia, i a trencar amb un moviment dèbil i aïllat si es dirigeix correctament el cop principal. D’aquesta manera, sembla que a Catalunya hi ha hagut un gran pas amb la Confederació Sindical d’Habitatge de Catalunya.

Sota aquesta idea de moviment ampli, a la tardor de 2023, uns mesos abans d’aquest cicle de mobilitzacions, les classes populars andorranes van fer el primer pas amb tres àmplies mobilitzacions que van culminar en una manifestació de 3.500 persones en un moment en què la població total del país rondava les 85.000.

Una mobilització sense precedents a Andorra que va realitzar la pressió suficient per aprovar una llei que va evitar el desnonament massiu de milers de treballadors que vivien de lloguer.

Lluny de quedar-se com un moviment espontani ampli, va suposar l’inici d’un col·lectiu per l’habitatge: la Coordinadora per l’Habitatge Digne d’Andorra (CHDA d’ara endavant), que ha permès posar la classe treballadora al capdavant de la lluita per l’habitatge, mantenir calent el moviment i posar contínuament en joc a un govern poc acostumat a la pressió popular.

En aquest article veiem com una aplicació adequada de les tàctiques i mètodes de treball de la línia de masses permet acostar-se a consolidar un moviment per l’habitatge ampli, democràtic i amb caràcter de combat.

L’especulació és una forma d’explotació indirecta flagrant i, tant si es tracta d’Espanya com d’Andorra, les masses estan disposades a lluitar-hi en contra, principalment contra la seva manifestació més directa per l’accés al lloguer.

Per exemplificar-ho, exposarem en aquesta primera part com s’ha desenvolupat la lluita per l’habitatge a Andorra durant el període de consolidació del moviment.

A la segona part relatarem com els mètodes de treball han permès fer avançar la lluita tot posant el proletariat al capdavant, influint notablement en la lluita per l’habitatge dels territoris veïns, especialment del Pirineu Català, consolidant el caràcter ampli, democràtic i combatiu del moviment.

Per últim, assenyalarem, des de la nostra humil opinió, cap a on considerem que ha de caminar; esperant que serveixi d’exemple i inspiració pel moviment per l’habitatge a Espanya i Catalunya.

DE L’ANDORRA FEUDAL A L’ANDORRA EN VENTA:

BREU CONTEXT HISTÒRIC I SOCIAL

Abans de passar a explicar el que ha succeït a Andorra en els últims mesos, convé contextualitzar-ho històricament i socialment, de tal manera que el lector pugui comprendre la importància relativa que ha tingut aquesta lluita pel moviment de masses en aquest enclavament i en la seva àrea d’influència més propera: el Pirineu Català.

Andorra es configura com un petit estat fronterer entre dues potències imperialistes: Espanya i França. Sense entrar a cateteritzar en detall el paper que Andorra ocupa dins de la cadena imperialista, entenem que es tracta d’un estat dominat, amb una clara dependència econòmica i política d’Espanya com de França, a part de trobar-se formalment subordinat com a Coprincipat a la República Francesa i al Bisbat d’Urgell (i, per tant, al Vaticà). En últim lloc, tant el poble com la seva burgesia es troben estretament lligats a escala econòmica, cultural i territorial a Catalunya.

A principis de segle XX, Andorra es trobava encara submergida en un règim pràcticament feudal, com a bona part de les zones rurals de la península Ibèrica. A partir dels anys trenta, les principals famílies andorranes comencen a aprofitar el seu enclavament fronterer al cor del Pirineu com a punt d’encreuament pel contraban i destí turístic de muntanya i balnearis i, més endavant, com a destí turístic de compres i paradís fiscal de grans fortunes.

L’aspecte de punt d’encreuament de contraban s’accentuarà molt passada la Guerra Civil Espanyola. Els ports de muntanya andorrans es converteixen en una de les moltes vies per les quals entrar i sortir d’Espanya, tant pels comunistes i republicans com pels jueus i altres exiliats polítics europeus de la Segona Guerra Mundial. En aquest context, els contrabandistes d’Andorra i del Pirineu català, molts d’ells terratinents de la zona, fan l’agost.

D’aquesta manera, la burgesia andorrana es va consolidant amb el pas de les dècades, amb un marcat caràcter rendista. Centra els seus negocis en la construcció d’allotjaments turístics, centres d’oci, esports d’hivern, negocis orientats al turisme de compres i en la creació de diferents bancs per tapar bona part de les fortunes estrangeres que van portar el país a ser considerat paradís fiscal fins al 2018.

Tot aquest ràpid desenvolupament van portar el país a necessitar un gran nombre de treballadors, que van anar arribant des d’Espanya, Catalunya i Portugal, principalment i, en grau més baix, des de França. Atesa la temporalitat de l’estada d’una bona part dels treballadors, el lloguer va passar a ser l’opció principal d’aquests a Andorra; de fet, per molts d’ells no va ser ni una elecció perquè la burgesia andorrana no permetia comprar cases als treballadors estrangers.

La construcció d’edificis d’habitatges de lloguer per als mateixos treballadors va passar a ser un més dels negocis de la burgesia andorrana. En convertir-se en els propietaris dels habitatges dels seus propis treballadors, van establir una relació clientelar amb ells, tot arrossegant part de les dinàmiques feudals de servitud arrelades al país: lloguers baixos i feina garantida a canvi d’un salari minso i el silenci davant les seves mostres més flagrants d’explotació.

Paral·lelament a tot això, el moviment obrer resulta pràcticament inexistent. L’única gran expressió d’aquest es remunta als anys trenta, amb les vagues encapçalades per la CNT dels treballadors de Forces Hidroelèctriques d’Andorra (FHASA)⁴, una gran empresa hidroelèctrica que va ser clau per l’entrada del país en el capitalisme. Aquestes vagues van ser també la primera gran expressió política dels treballadors migrants i, a més, es van vincular a diverses reivindicacions democràtiques de la població andorrana, com el sufragi universal masculí, en el context de la coneguda com a Revolució del 1933.

Des de llavors fins als anys vuitanta, el moviment obrer i diferents expressions de moviments populars són reprimides i aïllades amb cruesa, tot generant un clima de por i resignació davant el terror patronal de la burgesia andorrana.

En els anys vuitanta i noranta, els treballadors intenten constituir i legalitzar diferents formes d’organització sindical i popular. De totes elles, sobreviu la Unió Sindical d’Andorra (USdA) que, a causa de l’endarreriment del moviment obrer en el país, acaba sent dirigida per una burocràcia sindical que només entén les negociacions com un joc de renúncies i transaccions i «intercanvi de cromos» de suma zero, i no com una confrontació oberta amb exigència de màxims, objectius mínims i principis amb els quals no es pot comerciar.

De les lluites populars que han tingut lloc a Andorra, el moviment feminista ha resultat fonamental. Destaca Stop Violències com a col·lectiu que més ha aconseguit posar contra les cordes a l’estat burgès d’Andorra, tot assenyalant l’absoluta hipocresia amb la qual mercadeja el dret a l’avortament, prohibit i penat a Andorra en cedir a les pressions del Vaticà.

L’ESPECULACIÓ A ANDORRA

A finals del segle XX, els mètodes tradicionals d’acumulació de capital de la burgesia andorrana comencen a arribar al seu límit de capacitat, i veuen necessari un procés d’aproximació als estats veïns i al bloc imperialista de la Unió Europea (UE).

Amb aquest objectiu, la burgesia andorrana reforça el seu aparell burocràtic amb la Constitució del 1993, on els coprínceps i les antigues lleis feudals (els Pareatges) passen a ser elements representatius. La burgesia andorrana comença a teixir aliances amb el capital financer especulatiu estranger i es fan esforços per deixar de ser considerat un paradís fiscal a ulls de la UE, amb l’objectiu d’acabar sent-ne un estat associat.

En paral·lel, es fomenten les promocions immobiliàries orientades a grans fortunes, tant per habitatge propi (atesos els avantatges fiscals d’Andorra) com per inversió especulativa, facilitada per l’escassetat de sòl fàcilment urbanitzable al país.

La crisi capitalista de 2008, igual que a Espanya, va colpejar amb força a Andorra amb l’esclat de la bombolla immobiliària, i el país va perdre prop d’un 20% de la població en quatre anys. A partir d’aquest any, el principat experimenta un procés similar al de les ciutats a Espanya. Fons voltor i d’inversió estrangers posen el focus en el «país aparador», i bona part de la burgesia andorrana ven el país al millor postor.

Amb el sòl urbanitzable pràcticament esgotat i bona part del parc immobiliari en règim de lloguer, els preus de compra comencen a disparar-se. Les promocions immobiliàries se centren en l’habitatge de luxe i comencen a proliferar els lloguers turístics.

La població resident, que busca habitatge de lloguer, torna a augmentar a causa de l’alta demanda de mà d’obra que té novament el país, fet que incrementa el preu del lloguer pel gruix de les noves capes populars migrants.

Es genera el brou de cultiu perfecte per a l’especulació, alimentada per una política centrada a promoure la inversió estrangera, que omple les butxaques de bona part de la burgesia andorrana representada per les principals famílies del país. La competència entre diferents capes de la burgesia s’endureix.

Aquest canvi de dinàmiques porta els hereus de les rendes patrimonials a trencar amb el clientelisme que hi havia, tot assegurant una falsa pau social al Principat. La classe treballadora andorrana i els residents de llarga duració comencen a patir també la carestia dels seus lloguers amb una indefensió absoluta.

A la situació del lloguer s’hi suma l’augment rapaç de preus en productes de primera necessitat, els efectes de la crisi de la Covid-19 en un país turístic i la nul·la capacitat del moviment obrer per arrencar millores salarials significatives a la patronal andorrana. Les classes populars a Andorra se senten ofegades, proliferen els desnonaments silenciosos i centenars de treballadors marxen del país.

Aquest clima es tradueix en l’augment de mobilitzacions, de la mà del moviment feminista i del moviment obrer, tot destacant la Vaga General del sector públic de 2018, que va tenir com a resposta repressiva de l’Estat l’aprovació d’una llei equiparable a la Llei Mordassa a Espanya.

La resposta repressiva de l’estat no acaba aquí. Un exemple lamentable d’això és la repressió que va patir Vanessa Mendoza, presidenta de Stop-Violències, durant quatre anys per assenyalar davant les Nacions Unides la violència patriarcal institucionalitzada del país, especialment en referència a la criminalització de l’avortament, il·legal a Andorra. Els elements més reaccionaris de la burgesia van assetjar i intentar destruir el col·lectiu, especialment a Mendoza, per totes les vies possibles: social, mediàtica, judicial, etc.

És en aquest clima que arriben les eleccions generals d’abril de 2023, on la coalició liderada per Demòcrates per Andorra (DA d’ara endavant) obté la majoria absoluta al Consell General (poder legislatiu a Andorra) amb tot just sis mil de vint mil vots, fet que no representa ni un 10% de la població total. Unes eleccions marcades, principalment, per la carestia de l’habitatge, on DA aconsegueix mantenir bona part dels vots descontents amb promeses per posar fi a la crisi de l’habitatge.

Aquest mateix estiu, el Cap de Govern, Xavier Espot, juntament amb la ministra d’Habitatge, Conxita Marsol, fan unes declaracions en les quals asseguren que qui no pugui pagar el lloguer haurà d’anar a viure a municipis transfronterers. Aquestes declaracions seran recordades durant aquesta tardor amb el lema «Espot a la Seu», en referència a La Seu d’Urgell, un municipi català proper a la frontera on resideix un número notable de gent que treballa a Andorra.

Aquestes declaracions van ser l’espurna que va encendre el polvorí. La idea de mobilitzar-se per l’habitatge guanya força a les xarxes, i es canalitza a través d’un compte de denúncies anònimes anomenat DenunciAND.

A través d’aquest compte anònim, es crea un grup de Telegram que acaba tenint més de 1.200 membres, a mode «d’àgora de debat». En aquest context es publica l’esborrany de la Llei de Mesures Urgents i d’Estímul de l’Habitatge on, lluny de protegir les classes populars del país, buscaven acabar les pròrrogues en els contractes de lloguer, vigents des de la pandèmia de 2020.

Les classes populars agafen aquest esborrany com un veritable insult i, a través del mencionat grup de Telegram, es convoca la mobilització del 31 d’octubre, fet que suposa el germen del moviment per l’habitatge a Andorra.

DEL DESCONTENTAMENT A XARXES A LA MOBILITZACIÓ ALS CARRERS

Les mobilitzacions que s’expliquen a continuació han tingut un impacte molt especial a Andorra.

Ja hem vist que Andorra és un Estat molt petit, amb una conflictivitat social tradicionalment molt baixa i un nivell de consciència general més atraçat que el de les masses en les ciutats mitjanes i grans catalanes i espanyoles, i inclús que el d’altres zones rurals circumdants de l’Alt Pirineu català.

Aquesta absència notable d’elements avançats organitzats, una pau social prolongada, sumada a la particularitat històrica de tractar-se d’un petit enclavament al voltant de 80.000 habitants al cor del Pirineu, fa encara més sorprenent i inspirador el ràpid avenç de la lluita i la consciència de les masses en pocs mesos, amb tres manifestacions d’entre 1000 i 3500 persones entre octubre i desembre de 2023.

Idealitzar l’espontaneisme condueix al seguidisme de les masses, però rebutjar-lo porta a l’aïllament. La lluita transcórrer en temps real i, en situacions així, els canvis són ràpids i sobtats. Hem d’estar preparats, ser metòdics a la vegada que creatius; reflexius, a la vegada que àgils en la presa de decisions; agafar el camí que permeti transformar la rebel·lió espontània de les masses en la lluita organitzada.

L’octubre de 2023 comença a donar-se en aquest grup un debat caòtic marcat per una forta ràbia continguda. De totes les persones, destaca un grup d’activistes que comença a canalitzar el debat i a fer propostes. Aquestes activistes entren en contacte i es reuneixen amb l’objectiu de preparar la mobilització i treballar les propostes que són debatudes i escollides en el grup massiu.

La falta d’un planter d’activistes radicals amb experiència en enfrontaments directes amb l’Estat, i la por generalitzada de realitzar accions fora de la legalitat burgesa, porta a la conclusió que l’única via per assegurar una protesta àmplia sigui assumint els tràmits burocràtics que la llei mordassa andorrana obliga a realitzar.

Amb tot això, es convoca una concentració en una de les places de la capital, Andorra la Vella, el 31 d’octubre de 2023 (31-O).

La convocatòria resulta ser multitudinària, a la vegada que caòtica. Amb prop de 1.500 persones, la plaça es troba abarrotada i, en traslladar-se la concentració a una altra plaça més gran, part dels manifestants duen a terme una manifestació alternativa no autoritzada que arrossega la majoria dels assistents, fet que genera el tall d’una de les principals artèries del país durant prop de 2 hores.

A pesar de l’espontaneïtat de les masses, la manifestació es realitza de manera pacífica, fet que garanteix que sigui àmplia i massiva des del principi fins a la fi. La policia andorrana, que es trobaria sobrepassada en cas de conflicte, es limita a controlar el trànsit.

La falta de resposta repressiva per part de l’Estat davant un acte de desobediència civil massiu suposa una lliçó important per les masses andorranes. La legitimitat de la lluita queda per sobre de la legalitat burgesa.

A partir d’aquest moment, l’aplicació de la línia de masses durant aquest període permet posar al capdavant de la lluita als elements més avançats, aïllar els atraçats i arrossegar el centre cap a un moviment per l’habitatge ampli, democràtic i amb un caràcter confrontacional amb l’Estat andorrà. A més, es consolida un discurs que progressivament va introduint el concepte de classe treballadora i de combativitat.

Com a resposta, el govern infantilitza al poble andorrà i promet solucions abans de finalitzar l’any, amb l’esperança de desactivat el moviment. A això se li sumen els intents de polítics burgesos per infiltrar-se en el moviment o captar-lo des de fora a través dels seus elements més oportunistes o moderats. Aquests són assenyalats obertament pels activistes amb més experiència en moviments socials i que guanyen referencialitat gràcies a les seves intervencions i aportacions.

Les activistes que comencen a destacar són conscients d’una de les principals reivindicacions del 31-O: mobilització massiva pel Pont de la Puríssima, el tret de sortida a la temporada d’hivern. Les masses són conscients de la importància d’aquest pont i de l’impacte que una mobilització generaria al país en aquestes dates.

La mobilització massiva del Pont de la Puríssima de desembre passa a ser el següent gran reclam. A través de l’aplicació del principi fonamental de la línia de masses, «de les masses a les masses», la voluntat de les masses per incomodar en una festa assenyalada es transforma en una eina efectiva de pressió a l’Estat andorrà per prendre mesures que frenin la pujada del lloguer i centenars de desnonaments.

S’anuncia una nova mobilització massiva del Pont de la Puríssima i, amb l’objectiu de mantenir calent el moviment durant el mes de novembre, es convoca una concentració a les portes del Consell General (parlament) Durant la sessió de debat de la nova Llei d’Habitatge.

La concentració congrega prop de 800 persones davant el parlament mentre es debat la llei, tot mantenint una pressió constant i una amenaça de ruptura de la pau social si no s’actua ràpidament.

El grup d’activistes comença a consolidar-se i neix la Coordinadora per l’Habitatge Digne (CHDA). La determinació en les accions i intervencions dels membres que la componen permet que aquesta agafi un paper dirigent en la lluita, tot congregant al seu voltant als elements més avançats.

Davant dels avenços titubejants dels polítics burgesos, es convoca una manifestació pel dia 8 de desembre (8-D). Les traves burocràtiques i l’atac constant dels sequaços de la burgesia no tarden a arribar.

El Ministeri d’Interior rebutja el recorregut escollit per centenars de persones, ja que afecta les principals vies del país. Això s’interpreta com un atemptat contra els drets democràtics del poble, i l’ambient es caldeja.

La CHDA, amb l’objectiu d’assegurar l’assistència massiva i a causa del poc temps disponible, la incipiència del front, la inexperiència dels seus activistes i les forces escasses per un enfrontament directe amb l’Estat andorrà, accepta la imposició tot assenyalant i fent pública l’arbitrarietat, traves burocràtiques i amenaces rebudes per part de l’estat.

Dies abans del 8-D, tots els partits burgesos arriben a l’acord que permet aprovar la nova llei d’habitatge, on es prorroguen els contractes de lloguer vigents fins al 2017, es prohibeixen les pujades arbitràries del preu i es comprometen a prendre més mesures a mitjà termini que frenin l’escalada de preus.

A pesar de tot, el poble andorrà fa setmanes que està disposat a sortir al carrer i donar un cop d’efecte. Això es tradueix en la mobilització més gran de la història d’Andorra, on 3.500 persones surten al carrer.

L’Estat sequaç de la burgesia queda en evidència en tractar de dificultar, sense èxit, una mobilització que evidencia el descrèdit de les seves polítiques al servei de l’oligarquia financera.

Amb l’èxit de la manifestació que ha forçat a un govern a canviar 180° el rumb de les seves polítiques queda la part més difícil: la consolidació del moviment.

CONSOLIDACIÓ: NAIXEMENT D’UN MOVIMENT PER L’HABITATGE DIGNE

La lluita és en temps real. No és un joc d’estratègia que es pugui aturar a conveniència. D’una banda, hi ha la lluita en si mateixa, amb les demandes que es pretenen aconseguir i, d’altra banda, hi ha la pugna contra les idees burgeses que es troben dins la mateixa lluita. Aquestes idees es comuniquen a través de qualsevol dispositiu social i cultural i impregnen tota mena d’espais.

Així doncs, la lluita de classes impregna cada punt de la societat i, en tota lluita, en tot moviment social, existiran, en síntesi, dues línies oposades: una línia burgesa (o petitburgesa) que saboteja l’objectiu revolucionari i endarrereix la consciència política del proletariat (ja sigui amb una conciliació oberta amb la burgesia, sigui pintant de roig una proposta que impedirà aconseguir els objectius que diu perseguir); i una línia proletària que reforça la independència política de la classe obrera, fa avançar la seva consciència i capacitat per combatre el capitalisme i ens apropa un pas més a poder fer la revolució.

En el cas d’Andorra, la feina feta ha permès fer avançar la línia proletària, netejant el moviment dels elements oportunistes més descarats, exercint lideratge en l’organització de les manifestacions d’octubre a desembre de 2023 i unint en nucli a un grup d’avançats per fer els primers passos de la CHDA.

Després d’aquestes manifestacions, el 2024 comença amb milers de lloguers congelats. Però aquesta alenada d’aire dura poc. Aquest enorme i sobtat increment de la conflictivitat va agafar per sorpresa a la burgesia andorrana i al mateix Estat, però no tarden a intentar agafar la paella pel mànec.

D’una banda, l’Estat, amb un número molt baix d’efectius a les seves forces de seguretat, sense gaire experiència en la repressió a àmplies masses i amb por d’escalar el conflicte, adopta una postura conciliadora.

D’altra banda, la burgesia andorrana posa en marxa els seus lobbies de pressió. A través de les diferents associacions empresarials que formen la patronal immobiliària, la patronal de la construcció i la banca, comencen a treballar per crear un relat que els sigui favorable.

En aquest context, la resposta esperada és la de desinflar el moviment, com ha passat en anteriors mobilitzacions espontànies en el país. Per sorpresa seva, la CHDA guanya avantatge i consolida la seva estructura organitzativa. L’experiència prèvia d’alguns activistes en moviments urbans populars permet definir una estructura garantista i funcional, flexible i amb un compromís molt clar de mantenir la democràcia interna del front.

A la segona part, veurem com aquesta estructura li ha permès consolidar-se d’acord amb els principis de democràcia obrera, amplitud i combativitat que vam exposar a la 1a Trobada revolucionària de la lluita per l’habitatge a València⁵.

Des del principi mostra el seu rebuig explícit a elements trepes i oportunistes. Això deixa a les poques activistes radicals petitburgeses i aspirants a polítics reformistes que veuen en la CHDA una oportunitat per grimpar i visibilitzar-se.

A la vegada, això apropa a treballadors i treballadores que, tot i no tenir experiència activista, han participat de manera espontània en les manifestacions de la tardor. Aquesta composició de classe facilita posar el focus en els problemes diaris de la classe treballadora, ja que s’eviten els debats sobre el sexe dels àngels que solen ocórrer en espais acaparats per activistes petitburgesos.

Com a exemple d’això: el naixement de la campanya contra la trampa del fill⁶. Car molts contractes es troben prorrogats des de 2020, molts propietaris han optat per al·legar que el pis serà per ús propi. Tot i ser fals, els permet poder rescindir el contracte i desnonar a les veïnes. El que comença com un cas particular d’un membre de l’assemblea, ràpidament acabarà convertint-se en la punta de llança de la CHDA en aquest període.

L’avenç de la feina permet veure les particularitats locals d’Andorra. Tot i que, en percentatge, hi ha el mateix nombre de desnonaments que a Espanya, la falta de resistència de les veïnes davant la violència d’aquests permet a serveis socials assumir bona part dels casos i que aquests no transcendeixin o arribin a la CHDA.

Si bé les primeres accions de la CHDA permetien garantir un habitatge alternatiu a una parella d’ancians i ajudar a impedir un desnonament d’una altra per part del youtuber Thegrefg, les particularitats locals durant aquest període allunyen el focus de la feina en l’intent d’aturar els desnonaments.

Això evita que la CHDA pugui caure en la tàctica de la paralització continuada de desnonaments que ha portat, entre altres qüestions, a l’estancament de molts col·lectius en les diferents ciutats de Catalunya i Espanya.

L’acció sindical comença a obrir-se pas a través de la trampa del fill. Comença a visibilitzar-se el problema i ràpidament s’aconsegueix un grup de desenes d’afectats per aquesta trampa. Gràcies a la feina amb els afectats, a la vegada que s’avança en la defensa cas a cas, es treballa en una modificació a la llei d’arrendaments que impedeixi aquesta pràctica.

Aquesta feina dota de legitimitat al col·lectiu, que no només fa una feina assistencialista, sinó que anima a les famílies afectades a evitar la lluita reactiva tot lluitant per reformes que impedeixin la proliferació de més casos. L’avenç d’aquesta campanya i la pressió realitzada aconsegueix que les afectades es reuneixin amb la ministra d’Habitatge, i part d’aquestes demandes es veuen reflectides en la futura publicació de la Llei Òmnibus, de tal manera que s’obté una victòria parcial.

La feina feta permet a moltes afectades plantar cara i mantenir-se als seus habitatges emparats per les pròrrogues del lloguer aprovades el desembre. Això evidencia la importància de l’acció sindical, de la pressió i la negociació col·lectiva. A més, permet que moltes de les afectades passin a ser activistes de la CHDA.

Paral·lelament, el govern passa l’hivern esperant la desactivació del moviment. Lluny de desactivar-se, a l’avenç de la campanya de la trampa del fill s’hi suma la convocatòria d’una manifestació per l’1 de Maig.

La burocràcia sindical de la USdA i els sindicats de funció pública, davant la falta de capacitat mobilitzadora, feia anys que tenia pràcticament abandonat l’1 de Maig, fins al punt de no convocar cap manifestació el maig de 2023.

Alimentats per l’entusiasme de les mobilitzacions del 2023 i davant el reclam popular de cohesionar el discurs de l’habitatge amb el de la millora dels sous i les pensions, l’1 de Maig de 2024 es convoca amb el lema “Treballar per viure, no per sobreviure”, que assenyala l’evident situació d’ofec de les classes populars en tots els aspectes.

La preparació i convocatòria, realitzada per la USda, StopViolències i la CHDA juntament amb altres sindicats, evidencia el lideratge polític de la CHDA. No només disposa de més activistes per a l’agitació i l’organització prèvia, sinó que, a més, aconsegueix arrossegar amb si mateixa a un nombre major de persones a la manifestació. Aquests fets evidencien que la classe treballadora s’ha posat al capdavant de la lluita popular a Andorra, i no necessita a buròcrates sindicals ni polítics reformistes que li marqui l’agenda.

A pesar de la pluja intensa durant la jornada que va deixar l’assistència per sota de les expectatives, la manifestació supera amb escreix l’assistència habitual per un 1 de Maig. Si bé això podria interpretar-se com un èxit o com un fracàs pel mal temps, el més rellevant és el que va passar setmanes abans: el govern, dies després de la convocatòria d’aquesta manifestació, fa pública la redacció d’un projecte de llei Òmnibus per acabar amb el problema de l’habitatge.

Una presentació realitzada amb presses que evidencia la necessitat del govern per desactivar una possible mobilització massiva per l’1 de Maig. Un projecte que posava sobre la taula l’expropiació temporal d’habitatges buits, la retirada de llicències a bona part dels pisos turístics al país i traves burocràtiques i impositives per la compravenda especulativa d’habitatge a curt termini, entre d’altres.

A la vegada, la patronal immobiliària reacciona davant les mobilitzacions del 2023 i la posició conciliadora del Govern, i el 2 i 3 de maig realitzen unes ponències on conviden a representants de la patronal immobiliària espanyola i catalana per ajudar a construir un relat propi.

Aquestes jornades, amb ponents com l’economista burgès Gonzalo Bernardos, evidencien la falta d’una estratègia i un relat cohesionat de la burgesia andorrana per mantenir el negoci immobiliari. També evidencien la subordinació de la burgesia andorrana a l’espanyola, especialment la catalana. A més, aquestes es retransmeten i es fan públiques, cosa que permet a les activistes de la CHDA conèixer en detall el relat amb pèls i senyals que la patronal pretén imposar.

D’aquesta manera, s’arriba a l’estiu de 2024 amb un col·lectiu que ha mantingut la lluita per l’habitatge viva, que no només ha trencat les pretensions de la burgesia andorrana per desactivar-lo, sinó que, a més, comença a erigir-se en referent en la lluita urbana popular a Andorra, tant per les classes populars, com per altres col·lectius.

El poble andorrà, amb la classe treballadora al capdavant, està aprenent que la lluita és irrenunciable i comença a veure que l’enemic no és un cacic local concret o un grup d’inversors i especuladors estrangers, sinó el mateix capitalisme i l’explotació a la qual ens sotmet.

El front per l’habitatge es compon majoritàriament per treballadors que s’eduquen políticament a través de debats que es donen de manera democràtica al front per fer avançar la lluita. A més, disposa d’un entorn molt més ampli, compost per centenars de simpatitzants i desenes de famílies afectades per diferents trampes i abusos de propietaris.

Com a cirereta del pastís, ara “gaudeix de la simpatia” de la burocràcia sindical i dels polítics burgesos reformistes i socialdemòcrates que, després de mesos d’intents frustrats d’influir en el front, s’ha limitat a assumir el paper d’“aliats estratègics” del moviment per l’habitatge en lloc d’intentar desactivar-lo.

LA IMPORTÀNCIA DE LA LÍNIA PROLETÀRIA I L’APLICACIÓ DE LA LÍNIA DE MASSES

En els primers mesos de 2024, no només no s’ha desactivat el moviment per l’habitatge, sinó que s’ha consolidat un col·lectiu capaç de posar la classe obrera al capdavant de la lluita. Ha mantingut una línia proletària que ha impedit que es convertís en un simple lobby de pressió als marges del sistema o en una eina al servei de l’activitat parlamentària del reformisme.

Si bé això podria atribuir-se a un conjunt atzarós d’esdeveniments, és el nostre deure com a comunistes assenyalar les raons per les quals, des de la nostra humil opinió, ha passat d’aquesta manera:

1. La reduïda existència d’elements radicals petitburgesos ha permès posar al capdavant més fàcilment a la classe treballadora, tot assenyalant que són una clara font d’intoxicació. A aquest fet s’hi suma el d’haver apartat als pocs elements oportunistes del reformisme en crear el front. Posar la classe treballadora al capdavant, per tant, no només s’ha convertit en la millor opció, sinó en l’única que és factible.

2. Una correcta comprensió de com funcionen les formes concretes de les classes socials del capitalisme andorrà i les seves contradiccions internes, de la mateixa forma que es fa a través de l’economia política marxista i l’aplicació de la línia de masses:

a) Detectar les dinàmiques de les grans famílies andorranes que controlen el país, posant el focus en les lluites internes entre els que abracen als especuladors estrangers i els més recelosos i tradicionalistes.

b) Identificar el grau de consciència i les dinàmiques vitals de la classe obrera nativa i estrangera, totes dues sotmeses de diferent manera a l’explotació i la precarietat laboral normalitzada, mentre viuen amb la por i l’amenaça constant de ser expulsats del país per l’augment rapaç dels preus.

c) Conèixer la lluita compartida de la classe obrera amb les capes petitburgeses com els petits comerciants, autònoms o assalariats petitburgesos que s’han vist engolits per les dinàmiques especulatives del mercat i que, a la vegada, ajuden a sostenir, d’una manera o altra, l’explotació capitalista cap a la resta de les capes treballadores.

3. L’existència d’activistes amb experiència prèvia en moviments socials, que els hi ha permès aplicar els principis de l’acció sindical per la lluita econòmica a través de detectar quines campanyes convenia realitzar, de dotar-les d’una perspectiva de classe, de detectar la contradicció principal d’una campanya, els aliats disponibles, etc. Això trenca amb la idea de «l’activista especialista» en un sector particular, fet que evidencia que les dinàmiques de la lluita econòmica són equiparables entre diferents sectors, car són la concreció de la lluita de classes que impregna tota la societat i tota lluita.

4. Una aplicació correcta de les tàctiques i mètodes de treball de la línia de masses, que ha permès fer avançar la lluita en cada un dels seus passos, com per exemple:

a) “De les masses cap a les masses”: durant el cicle de mobilitzacions i les campanyes en aquest primer període. La manifestació espontània del 31-O i la del 8-D són exemples clars de com es va confiar en la intuïció del poble per ocupar els carrers aquests dies, i canalitzar aquesta intuïció per donar el cop de manera contundent.

Un altre exemple és el de la campanya de la trampa del fill. On les famílies afectades i les activistes van debatre sobre com es podia posar fre a la impunitat amb la qual realitzaven aquesta trampa. La legitimitat de les exigències presentades evidencia que les masses, conscients de l’explotació que pateixen, saben com posar-hi fi si se les dota d’espais de debat democràtics, accessibles i se’ls aporta la visió de conjunt de les activistes més avançades per acabar d’aterrar algunes idees.

b) “Guanyar als avançats, arrossegar als intermedis i aïllar als atraçats”: durant el naixement i consolidació de la CHDA, les activistes més avançades han aconseguit sumar a la lluita als elements titubejants de les capes populars, a la vegada que han deixat fora de joc a polítics burgesos reformistes i elements radicals patit-burgesos, tal com ha quedat exemplificat al llarg del text.

c) “Preparar a les masses per a la presa del poder”: Si bé la CHDA no ha desenvolupat una línia ni un discurs revolucionari, sí que està sabent combinar la lluita reivindicativa per millores concretes amb la lluita ideològica i l’educació política. Això està elevant el nivell de consciència de les activistes amb menys experiència de manera exponencial, i també la del conjunt del poble andorrà, que comença a ser conscient de la seva pròpia força i del fet que lluitant, s’avança.

d) “Sense investigar no hi ha el dret d’opinar”: En aquest primer període de consolidació, s’observa com la CHDA ha fet una feina d’investigació social, política i econòmica pel desenvolupament de les seves campanyes. Aquest principi, si es malentén, pot portar a l’immobilisme, perquè sovint és difícil tenir tota la informació detallada d’un problema. Però a vegades n’hi ha prou amb conèixer prou un fenomen per poder traçar un rumb i, en l’avenç de la lluita, construir el camp de coneixement al voltant del problema a abordar.

D’altra banda, han sigut capaços d’aprendre els mètodes de l’enemic. Parant atenció al relat pervers de la patronal immobiliària andorrana i treballant per desactivar-lo, fet que ha permès mantenir un nivell de contínua referencialitat de cara a les masses.

e) “Gestionar adequadament les contradiccions en el si del poble”: l’amplitud d’un moviment suposa, necessàriament, gestionar nombroses contradiccions internes. Aquestes s’han abordat de manera no antagònica, i s’han anat superant mitjançant la persuasió. El poble andorrà no està exempt d’idees masclistes, racistes o classistes, a més d’assumir les mateixes contradiccions de classe que hi ha en el si del poble entre les capes petitburgeses i el conjunt de la classe obrera i el proletariat.

Tot això evidencia que els principis vencen: la feina feta basada en l’aplicació sistemàtica d’aquells principis que les experiències anteriors demostren que són pautes per la victòria.

CAP A LA CONSTRUCCIÓ D’UN MOVIMENT PER L’HABITATGE DEMOCRÀTIC, AMPLI I COMBATIU A ANDORRA

En aquesta primera part hem pogut veure com, després d’una explosió de la ràbia del poble andorrà, una línia correcta ha consolidat un col·lectiu que ha permès posar la classe obrera al capdavant.

A la següent entrega exposarem com la CHDA fa un següent salt qualitatiu que permet construir un moviment per l’habitatge democràtic, ampli i combatiu a Andorra.

Veurem com:

• L’acció sindical agafa forma, passant de la lluita concreta de la trampa del fill a la lluita general contra el conjunt de trampes i abusos dels propietaris, assenyalant els principis que han permès aquesta transició.

• La referncialitat de la CHDA creix en el si del poble andorrà i en altres col·lectius socials, tant d’Andorra com del Pirineu Català.

• La feina a la plataforma Pirineu Viu, juntament amb desenes de col·lectius de tot el Pirineu, evidencia les contradiccions i limitacions de la línia petitburgesa dins dels moviments socials del Pirineu.

• La feina per definir unes demandes concretes per la manifestació per l’habitatge a la Seu d’Urgell (capital del Pirineu Català), juntament amb el treball d’anàlisi i confrontació a la venda de fum de la Llei Òmnibus, permet definir un programa per l’habitatge que profunditza encara més en la línia proletària.

• Un programa que parteix d’entendre la contradicció principal entre les capes populars i els monopolis del sector bancari, que impulsen l’especulació. Una anàlisi que identifica les contradiccions secundàries en relació amb especuladors, petits propietaris i l’Estat andorrà. Amb tot, comença a centrar la seva estratègia en restringir l’acció dels especuladors i obtenir reivindicacions efectives, com la de la limitació del preu de l’habitatge i l’ampliació del parc públic d’habitatge.

A la pròxima entrega veurem com, efectivament, la línia proletària de la CHDA li està permetent erigir-se en eina de transformació de la classe obrera i el poble d’acord amb els principis polítics de democràcia obrera, amplitud i combativitat.