El treball continua sent central

Puedes leer la versión en castellano de este artículo en el siguiente enlace:

El trabajo sigue siendo central

El treball modela les nostres vides

Cada dia, milions de persones prenem decisions conscients i inconscients determinades pel treball.

Per al gruix de la població, el treball és l’activitat que més temps de la nostra vida concentra. Els nostres horaris, cicles de somni, alimentació, desplaçament, bona part de les nostres relacions personals i l’aprofitament del «temps lliure» venen directament condicionats pel treball.

Ens preparem durant anys, a vegades dècades, per treballar. Ens disciplinen des de la infància per matinar, seguir taules de temps, respectar cadenes de comandament i assumir diferents tipus de tasques.

A la feina desenvolupem, sovint forçosament, habilitats que mai haguéssim abordat d’altres maneres, sigui per falta de recursos o de voluntat; i en descuidem altres perquè no resulten d’utilitat per als nostres explotadors. Hi ha llocs del món que molts mai coneixerem si un empresari no necessita que treballem allà.

El treball forçós que realitzem per als capitalistes marca els nostres cossos.

Any rere any, més d’un milió d’accidents laborals són registrats al lloc de treball o de camí a ell, la meitat dels quals causant baixa laboral. Prop de 5000 són greus i 1000 mortals¹. Les dades no només no milloren, sinó que en cada crisi l’explotació augmenta i el risc que assumim creix amb ella.

Són les xifres negres del crim patronal a Espanya, que cada treballador ha de portar gravades a foc al pit per no oblidar-les.

La major concentració i gravetat d’aquestes xifres les pateix el proletariat industrial i d’altres sectors productius, però les seves ramificacions afecten directament o indirectament a tots els sectors de la classe treballadora.

Fora dels llocs de construcció, les fàbriques i magatzems, les instal·lacions de sanejament i els restaurants, que destaquen per la incidència d’accidents, l’esclau assalariat també sent el fuet, especialment sobre la seva ment.

Els capitalistes han convertit les seves oficines en autèntiques masmorres on espremen a treballadors intel·lectuals i sovint els manipulen i coaccionen fins a l’alienació. Els col·lapses nerviosos i somatitzacions físiques (lesions cutànies, bruxisme i impediments musculo-esquelètics) són el pa de cada dia per als treballadors de coll blanc i els tècnics rasos del nostre país. No és casualitat que la xifra de baixes per salut mental superi el mig milió, i només el seu mafiós sistema de mútues aconsegueix que quedin encobertes com a «contingències comunes», és a dir, formalment alienes al món laboral².

Quan ens veiem exclosos temporalment del treball assalariat, seguim lligats a ell per mil fils.

Les mútues i els delators dels patrons ens sotmeten a un tercer grau durant les baixes i ens obliguen a passar desapercebuts per no ser arrossegats de tornada a la picadora de carn; la necessitat econòmica ens empeny a empassar-nos el nostre orgull i malvendre la nostra capacitat de treballar quan estem a l’atur.

A aquells que superem la carrera d’obstacles que plantegen els riscos en el treball, així com els mals hàbits als quals ens podem veure arrossegats i el pur atzar biològic, ens queden els anys de la jubilació, cada vegada més tardana, més incerta i més precària, i hem de suportar en ella les xacres d’haver estat bèsties de càrrega per al sistema durant dècades.

Fins i tot les capes del poble que no viuen el seu dia a dia en el circuit del treball assalariat per als capitalistes veuen les seves vides condicionades per ell. Els treballadors itinerants i temporers viuen enganxats als seus telèfons esperant que els truquin per treballar; els petits empresaris independents i treballadors per compte propi han de compensar amb el seu propi sobreesforç la falta de competitivitat que tenen respecte a la gran burgesia, i es veuen condicionats a adaptar els seus horaris i llocs de residència de manera similar que la resta de la classe treballadora.

El treball modela la societat

Però els capitalistes no ens posen a treballar pel pur plaer de veure com ens adaptem a les seves necessitats i capritxos.

El fet d’estar explotats com a treballadors no només és una opressió que condiciona les nostres vides a nivell individual, sinó que és la font de la riquesa dels capitalistes i, per tant, el factor fonamental per organitzar el conjunt de la societat a través del seu Estat i les seves inversions de capital.

La necessitat d’optimitzar la concentració de recursos, és a dir, nosaltres i les instal·lacions que operem, porta al desenvolupament d’unes ciutats i la decadència d’unes altres.

A Espanya, on la xarxa productiva és densa, però més feble que en altres potències imperialistes, aquest contrast és més notori: els treballadors ens veiem obligats a orbitar al voltant d’unes certes capitals amb millors xarxes de distribució i logística, i millors focus productius (per tant, més ocupació). Ens apinyem en elles, saturant els seus recursos, i ens veiem espremuts per tota mena d’especuladors per tal de tenir un sostre. Ens espremen a la feina i fora d’ella. L’alternativa és conformar-nos amb oportunitats menors, en tots els sentits, a l’Espanya que el sistema ha decidit buidar.

Primer arriba el bloc de les grans cadenes productives, que fixen centres de producció, ports, carreteres i vies fèrries. Amb això, els capitalistes asseguren que podem dur a terme les seves operacions més valuoses. Darrere arriben els treballadors necessaris per mantenir vives totes les activitats auxiliars a la producció: administració, serveis públics i privats, centres d’oci i consum. La necessitat de concentrar la producció més pesada fa florir un ecosistema alhora estimulant i hostil als treballadors i altres capes populars.

I, com en tot ecosistema, els paràsits també arriben: els caps, especuladors i patrullers que s’aprofiten de l’ordre capitalista i acaben de treure’ns la sang. Amb ells la societat també es veu modelada. Barris sencers es converteixen en aparadors o llocs d’accés exclusiu per als adinerats, a vegades fins i tot literalment exclusius en alguns sentits³, mentre els barris més precaris són objecte de contínues batudes i abusos d’autoritat policial.

La producció continua sent el cor de la societat

Els burgesos porten des de l’inici del capitalisme tractant de convèncer-nos que la seva riquesa no procedeix del nostre treball, sinó de la seva habilitat comercial i administrativa. No és la producció, sinó la mercaderia, segons els burgesos.

Les seves genials idees milionàries, la seva audàcia en assumir risc, la seva capacitat de negociació.

Però, en realitat, qui converteix les seves idees milionàries a canvi d’uns pocs milers d’euros?

Qualsevol treballador sap que els empresaris i els executius estan tan alienats de les necessitats de la producció que aquesta funciona més a pesar de les seves idees i indicacions que degut a elles.

De fet, a nivell d’innovació tecnològica, fa dècades que la tècnica és tan complexa que les seves “fantàstiques” idees no són més que capritxos que acaben filtrats i modificats completament per equips de recerca i desenvolupament públics i privats, propis i aliens. Equips que, després, es veuen obligats a mentir a aquests capitalistes i els seus sequaços per fer-los creure que les seves idees han estat genials, perquè ningú li digui a l’emperador que va despullat i els diners continuïn corrent.

Els malbarataments en projectes absurds, els retreballs per una pèssima organització de la producció, la incorporació inútil d’unes certes tecnologies i l’endarreriment en unes altres; totes aquestes són les contribucions de les grans ments a les quals fem obscenament riques.

Fins i tot el treballador més resignat i conformista reconeix que, habitualment, el millor per a la producció seria que els genials capitalistes dediquessin la seva energia intel·lectual al golf, els passejos en iot i els excessos varis als quals solen ser aficionats.

Quin és el gran risc que assumeixen?

Les empreses que aconsegueixen reunir el capital mínim per registrar-se com a Societat Limitada o Anònima extingeixen tots els seus deutes quan tanquen. Ni tan sols es fan càrrec dels impagaments als seus antics treballadors, que acaben havent de cobrir-se amb impostos, majoritàriament aportats per altres treballadors, mitjançant el FOGASA en el cas d’Espanya.

Un treballador que no parteixi d’una posició privilegiada, amb totes les despeses que suposa la vida quotidiana, pot aspirar com a molt a obrir una petita empresa. Llavors, d’on van sortir els diners que ara arrisquen els capitalistes? No del seu propi treball, això per descomptat.

I, en cas que, efectivament, les seves empreses no funcionin… Quines grans pors tenen, exactament? Anar a l’atur amb la resta de nosaltres, als qui ni tan sols han sabut explotar diligentment; haver de barrejar-se amb la xusma com nosaltres. Però per poc temps, per descomptat, perquè la resta no tenim els seus cognoms, els seus contactes ni els seus favors pendents de cobrar.

I què hem de dir de la seva capacitat de negociació?

Per descomptat, no es refereixen a la capacitat de vendre mercaderies. Fa temps que també van delegar això en departaments comercials i equips encarregats de negociar ofertes, efectuar les compres, etc.

No ens estendrem aquí sobre el paper d’un capitalista estàndard en el tancament d’acords, però en general es limita a una signatura en un paper, un cobrament inflat i un ritual d’excessos amb l’altre capitalista. De nou, qualsevol treballador que hagi posat atenció en aquestes qüestions sap que les celebracions empresarials van des del malbaratament obscè en festes de luxe fins a, molt habitualment, l’explotació sexual de prostitutes i l’abús de drogues.

Així doncs, per norma general, el nou discurs capitalista per convèncer-nos que els treballadors només som un cost substituïble no parteix de la seva capacitat per aconseguir la millor venda, sinó de la seva capacitat per invertir en mercats a l’alça, és a dir, per especular.

Encara que les finances són deliberadament complexes, els treballadors hem d’entendre almenys el seu principi fonamental: l’especulació consisteix a cobrar anticipadament sobre la base del suposat valor futur d’una mercaderia, i utilitzar aquests diners per realitzar més operacions aquí i ara amb ells.

Normalment, imaginem el cicle del capital de la manera següent: una sèrie de rics posen capital en una empresa; aquesta explota a uns treballadors i utilitza uns materials, obté una mercaderia i, quan aquesta es vengui, una part dels diners obtinguts de la suor dels treballadors es reparteix entre els inversors i l’amo de l’empresa, i una altra part es reinverteix per repetir aquest cicle a un nou nivell més elevat.

Succeeix que els més grans capitalistes actuals són el que els comunistes anomenem «oligarques financers»: no només són amos d’una empresa, si no que controlen directament o indirectament branques de producció senceres i bancs o fons d’inversió, de manera que poden condicionar o determinar polítiques públiques, preus i moviments de capital, o almenys tenen informació per anticipar-s’hi. D’aquesta manera, invertir-hi, almenys mentre tenen la paella pel mànec, és una aposta segura.

Els seus analistes econòmics prediuen resultats futurs de les seves operacions productives i, amb això, pot iniciar-se un cicle d’especulació sobre la base de la «fe» que els altres inversors dipositin en aquestes operacions.

D’aquesta manera, poden vendre mercaderies que encara no s’han produït, incrementant molt els seus fons disponibles per, al seu torn, invertir-los en altres activitats a futur.

Això permet que es posi en marxa un mercat financer que reuneix capital de moltes capes, incloent de capes populars. Els diners de gent que, normalment, no estarien en el circuit de moviments de capital, sí que ho estan. És una nova iteració respecte al que van ser en el seu moment els bancs d’estalvi i inversió populars o, després, la venda d’accions de Societats Anònimes.

En el centre de tot aquest mercat financer continuen estant les operacions més robustes: les grans cadenes productives que sustenten i doten de poder als oligarques financers i els seus burgesos directament dependents (sovint units per llaços de sang), que poden emprar aquesta solidesa i el capital excedent que aconsegueixen mitjançant l’especulació per a obrir mercats secundaris però molt lucratius, com el de l’especulació immobiliària.

L’exemple immobiliari és un cas senzill de veure: decideixen en quines ciutats hem de concentrar-nos per treballar i viure; amb el nostre treball sostenen els seus imperis empresarials; amb la solidesa d’aquests imperis convencen a rics i pobres que els confiïn els seus diners per fer negoci; amb aquests diners controlen els habitatges més cotitzats i compren als polítics més corruptes per inflar els preus; i amb els seus bancs guanyen de nou prestant-nos diners per accedir a aquests habitatges a preu inflat.

Pel camí, per descomptat, l’especulació produeix nou-rics i alimenta la cartera de burgesos per accelerar la seva transició a ser rendistes.

Però quan arriba un sot imprevist al camí que sacseja la cadena productiva, com el desproveïment de components clau per a la producció, la pandèmia amb el col·lapse del sistema logístic, o la resistència a una ingerència imperialista com estem veient ara en la guerra de l’Iran contra els EUA i Israel, tot el castell de naips s’ensorra.

Comença la reacció en cadena d’impagaments, la pèrdua de confiança dels grans inversors i, al final de la pel·lícula, uns pocs rics s’han tornat més rics, precisament perquè conserven a les seves mans les palanques essencials de la producció, aquelles sobre les quals s’especulava, aquelles que el nostre treball fa possibles.

Que els capitalistes viuen de l’especulació i no de la nostra explotació és el conte amb el qual pretenen fer-nos creure de nou que els oligarques i altres rics mereixen el que tenen per la seva habilitat i que expliquen als aspirants a nou-ric per convèncer-los que els donin els seus diners a canvi d’escalar al sistema.

De fet, a Espanya, les principals empreses, d’on surten els oligarques que controlen les polítiques de l’Estat, són grans empreses productives. La feblesa relativa de l’imperialisme espanyol fa que destaquin empreses que centralitzen i controlen des del final la producció de petita mercaderia fabricada per empreses formalment independents nacionals i estrangeres (el gegant agroindustrial que és Mercadona, Inditex o El Corte Inglés…), bancs que controlen i es lucren dels préstecs a les petites i mitjanes empreses, que tenen un paper sobredimensionat a l’economia espanyola (Banc Santander), i les diferents empreses que s’encarreguen de la infraestructura per poder produir a Espanya, perquè tots han de passar per la seva finestreta (energètiques com Repsol o Iberdrola, obra pública i civil com Acciona o Dragados, telecomunicacions com Telefónica…), al costat d’altres més típicament pròpies del sector industrial com Ford España, Renault – Horse Power Train Solutions, Cemex o Acerinox.⁴

Els oligarques, per cert, són conscients d’aquesta realitat, i fins i tot fons d’inversió que tenen per bandera l’especulació financera com Black Rock, vell conegut del moviment per l’habitatge, aposten molt fort per concentrar el seu capital en el sector productiu com a base sòlida del seu imperi negre, fent-se amb el control de les energètiques a Espanya.⁵

El proletari és «l’explotat definitiu»

Hi ha moltes maneres d’estar explotat pel capitalisme. Hi ha molts tipus de treballador assalariat i no assalariat, i tots patim el sistema de una forma o altra.

Però hi ha un tipus de treballador assalariat que representa la forma definitiva d’explotació. No per la seva pobresa, almenys no comparativament a altres capes del poble; sinó perquè representa el major grau d’eficiència en l’explotació que un capitalista pot aconseguir: reduir al treballador assalariat al rang de proletari significa aconseguir que sigui un més al costat d’altres explotats, treballant coordinadament més enllà de la seva iniciativa individual, fent tasques estandarditzades i mesurables, sent fàcils de reemplaçar i sense dependre de la seva creativitat o capacitat intel·lectual.

El seu treball és fonamentalment físic. El desgast mental ve més aviat donat per la necessitat de mantenir la concentració en tasques repetitives. Això implica que l’empresa ha aconseguit un grau d’organització de la producció i millora tècnica com perquè el procés no depengui del treballador més que per a la seva pròpia execució material, el més bàsic, mesurable, repetible i fàcil de substituir. El sistema converteix als proletaris en màquines que es procuren el seu propi manteniment.

No poseeixen coneixements de difícil accés, així que són fàcils de reemplaçar i el seu marge de negociació individual de condicions de treball és gairebé nul. La seva formació és l’ensinistrament general de la població i, potser, algun mòdul formatiu de pocs anys, els mínims possibles, i sempre tractant que siguin menys, de simplificar tot aspecte que depengui de la seva creativitat, perquè amenaça el control dels burgesos sobre la seva producció.

El seu treball està socialitzat. No poden reclamar individualment una mercaderia o una part sencera de la producció. El procés productiu està protocolaritzat, repartit i estandarditzat fins al punt que els productors, els proletaris, queden alienats del producte final, i solament poden reclamar-lo com a seu col·lectivament, en conjunt amb la resta de treballadors que han participat en la seva fabricació.

Se’ls nega qualsevol tipus de control sobre el seu propi treball: els processos, els horaris, què es produeix i com es produeix; tot això ve marcat des de dalt. No administren les forces productives, no prenen decisions rellevants sobre els recursos de la producció, de manera que no poden alterar el curs d’aquesta en el fonamental més que si trenquen obertament amb la disciplina del patró.

És a dir, el proletari és l’explotat definitiu, és el súmmum en l’explotació burgesa. Dependre principal o únicament de proletaris per mantenir una empresa significa que la producció està estandarditzada i automatitzada al màxim, i que la mà d’obra només pot alterar el cicle capitalista normal si decideix trencar obertament i en grans grups amb la disciplina patronal.

Com funciona la proletarització?

Molts altres treballadors explotats no són proletaris.

La proletarització és el procés social pel qual membres d’altres capes i classes socials es veuen convertits en proletaris, ja sigui perquè el seu lloc de treball desapareix o perquè s’incorpora a una cadena de producció estandarditzada. Aquest procés també implica que treballadors assalariats i capes del poble no assalariades passen a adoptar formes de treball i de vida més similars a les del proletariat.

Expliquem a continuació algunes de les formes més comunes de la proletarització:

1) Proletaritzar les feines intel·lectuals

Una de les principals formes de proletarització és la de simplificar i estandarditzar al màxim tot treball intel·lectual que depengui d’un assalariat ras, de manera que pugui acabar cobrant un sou similar al d’un proletari (o fins i tot més baix, aprofitant el menor desgast físic) i sent igual de fàcil de disciplinar i substituir. D’aquesta manera, l’empresa deixa de dependre de petits grups de treballadors amb coneixements de difícil accés.

Entès de forma molt mecànica, aquesta forma de procés de proletarització és la que va convertir als antics comptables i enginyers que es comptaven per desenes en els exèrcits d’administratius i tècnics rasos que es compten per milers en les oficines modernes.

En un extrem dels treballadors intel·lectuals no proletaris trobem treballadors de coll blanc que fan treball intel·lectual però amb condicions molt similars a les d’un proletari, amb tasques molt estandarditzades, sense autonomia ni grans barreres d’accés.

En un altre extrem, gestors de projectes i gerents amb la funció de ser un petit-burgès dins de les empreses, vivint fonamentalment de gestionar l’explotació aliena.

I al mig un amplíssim espectre que inclou treballadors que conserven coneixements tècnics de difícil accés per a negociar parcialment les seves condicions, o una certa autonomia en l’acompliment de les seves funcions constreta per objectius i dates límit, o administren uns pocs recursos o terminis de l’empresa però no es lucren directament d’aquesta administració…

Encara que la tendència dominant en el llarg termini és la de proletaritzar als treballadors intel·lectuals, això no significa que, linealment, el número o proporció de proletaris augmenti, ni que el de professionals més allunyats del proletariat disminueixi. Ni tan sols que els treballadors de coll blanc gairebé completament proletaritzats siguin majoria numèrica.

El capitalisme no es limita a repartir el mateix nombre de beneficis cada any. El capitalisme expandeix la producció, el capital es reprodueix. Això significa que la producció, en un moment donat, pot exigir temporalment el creixement d’una cert tipus de treballadors, abans que les tasques en les quals participen puguin estandarditzar-se prou. Això va succeir en les primeres cadenes de producció, quan els magnats de l’automòbil van començar contractant artesans com a caps de taller, i succeeix actualment amb el creixement d’ocupacions rases d’informàtica i enginyeria. Aquest «temporalment» pot durar dècades.

D’altra banda, els llocs de treball de treballadors de coll blanc més proletaritzats solen estar en el punt de mira dels capitalistes per tractar d’eliminar-los.

Això té múltiples causes: per molt que siguin treballs estandarditzats, és difícil mesurar el rendiment del treball intel·lectual amb la facilitat amb la qual es mesura el físic; moltes tasques intel·lectuals no tenen un impacte directe en la producció, sinó que són un cost necessari per a ella; i dependre de mà d’obra precària per a tasques d’administració de recursos empresarials o interacció amb el client és un risc a mitigar per a qualsevol empresa.

Aquests llocs de treball plantegen contínuament el dubte de si part de les seves tasques poden automatitzar-se parcialment, o concentrar-se en mans de treballadors imprescindibles, ja siguin del mateix nivell o com una tasca secundària de professionals de més qualificació i autonomia.

No és casual que la banca, les empreses de telemarketing i altres ocupadors massius d’aquesta mena de treballadors de coll blanc engeguin EROs quan una tecnologia o una fusió d’empreses els permet optimitzar recursos.

Però el més rellevant és el resultat final: a mesura que se succeeixen les crisis, les reestructuracions i els desenvolupaments tecnològics, el capitalisme intenta que el treball intel·lectual depengui menys de professionals cars i amb poder de decisió sobre els seus negocis.

2) Proletaritzar els treballs manuals itinerants, esporàdics, artesanals o atomitzats

Encara que el miratge del món financer ho amagui, en realitat els capitalistes continuen expandint la seva producció i concentrant la propietat en cada vegada en menys mans, i porten els processos típicament industrials a cada vegada més sectors a mesura que intenten esprémer més i més la seva taxa de guany descendent, és a dir, a mesura que els sectors tradicionals donen signes de saturació i esclerosi pel monopolisme.

Dos casos molt notoris en aquest sentit són: la centralització de la producció i distribució de la petita mercaderia; i la concentració de la propietat en l’hostaleria.

Del primer cas tenim exemples internacionals com Aliexpress i Amazon, però també exemples nacionals com Mercadona. Mercaderies de poc valor els fabricants de les quals, individualment, no poden portar més enllà d’un àmbit limitat geogràficament, de sobte troben distribuïdors logístics que no sols permeten, sinó que exigeixen, la fabricació en un volum molt major, perquè l’economia d’escala permet rendibilitzar la inversió molt més que la petita producció.

A més, eventualment, els oligarques que controlen la cadena de distribució acaben fabricant o controlant la fabricació de les seves marques blanques per als productes amb millor sortida.

Aquestes companyies han obert magatzems que treballen amb rigidesa militar i han creat enormes flotes de camions i camionetes de repartiment, incrementat dràsticament l’ús de flotes navals, aèries i ferroviàries. Igual que els bancs molt sovint han acabat per ser oligarques al capdavant de sectors amb una producció més dispersa per mitjà del control de la inversió, aquestes centrals comercialitzadores i logístiques acaben per ser dirigides per oligarques que controlen la producció de mercaderies dirigides a venda al detall.

De nou, encara que això crea milers de nous proletaris en tota la cadena, també augmenta en general la càrrega de treball del sector, la qual cosa mobilitza a la producció a nous petits propietaris i autònoms. Aquests petits propietaris i autònoms competeixen amb flotes enormes i mitjanes de transportistes que tenen millors terminis de lliurament i més recursos, així com accés a materials més barats pels majors volums de compra que realitzen. Per tant, no sols s’empobreixen, sinó que es veuen obligats a associar-se en cooperatives, negociar amb els magatzems i centrals logístiques i, en definitiva, perdre autonomia, acostant-se una mica més al mode de vida del proletariat.

Pel que fa al cas de l’hostaleria, si fa no fa és el mateix. Particularment després de la crisi de 2008, el capital va buscar nous sectors en els quals expandir-se. De sobte, van començar a florir a Espanya les franquícies d’alimentació i grans cadenes amb preus fixats i marques reconeixibles, amb polítiques laborals estandarditzades i plantilles relativament grans.

Encara que continuen tenint amos individuals, estan molt més vinculades a grups empresarials per mitjà de la marca, l’accés a la matèria primera, la carta de productes…Passen a funcionar com a empreses filles d’una matriu empresarial, i els seus empleats estan més socialitzats, presten tasques més estandarditzades i jornades més àmplies, perquè el nou volum de negoci permet contractar empleats a temps complet.

El desplaçament de la competència els permet inflar preus, cosa que al seu torn també habilita que neixin empreses de restauració amb plantilles més grans i estables.

Una altra particularitat en aquest sector que se solia citar fa uns anys com a cas paradigmàtic que el proletariat està desapareixent són, de fet, els riders, que avui dia apareixen com un clar cas de proletarització del que solia ser una ocupació itinerant per a estudiants i semiproletaris pobres.

Mitjançant una aplicació informàtica que centralitza tots els pagaments i comandes, com Uber o Just Eat, es poden sostenir flotes de repartiment relativament estables i massives.

Evidentment, aquests tipus de treball, pel seu fàcil accés i el precaris que resulten, continuen fent que molts dels seus treballadors ho siguin de manera itinerant o parcial, i molts estiguin «de pas» fins que trobin un treball concorde a la seva qualificació o completin uns estudis. No obstant això, ja compten amb proletaris especialment precaris en grans números i amb treballadors als quals l’única cosa que els separa de ser proletaris plenament és la baixa estandardització i socialització dels seus llocs de treball, però que són explotats de forma continuada en un o altre establiment del sector hostaler.

3) Creixement dels centres de producció tradicionals

L’imperialisme, en ser capitalisme monopolista, està permanentment estancat i en crisi estructural. Els grans monopolis són monstres productius poc àgils i que en molts sectors acumulen dècades de «sobrecapacitat» (inversió excessiva en maquinària i línies automatitzades) que fan que continuar invertint en elles doni menys rendibilitat que obrir nous mercats, a més de que exigeixen inversions molt elevades pels costos materials involucrats.

La doctrina neoliberal dels capitalistes, en un període d’inusual «pau» imperialista a causa de la supremacia incontestada dels EUA com a superpotència, va portar a que els capitalistes es permetessin el luxe de deslocalitzar gran part de la seva producció a llocs on era més barat, tractant de conservar el mínim necessari per a la producció en les potències imperialistes: distribució local o les tasques de disseny, control de qualitat final i, per descomptat, el gruix de llocs burgesos.

No obstant això, les pròpies contradiccions interimperialistes engendrades per aquesta situació han convertit de nou el món en un vesper, entre conflictes regionals amb països dominats i guerres comercials o indirectes amb potències imperialistes que aspiren a més, com la Xina o Rússia. El col·lapse de les cadenes logístiques globals amb la Pandèmia de 2020 va posar al descobert la fragilitat de la cadena d’aprovisionament i producció internacional neoliberal.

Des de llavors, se succeeixen les relocalitzacions de grans centres de producció⁶, els anuncis d’obertura de gigafactories i l’expansió dels centres de producció «tradicionals», que concentren grans quantitats de proletaris⁷.

4) Concentració urbana i empobriment de la petita burgesia:

Una última forma de proletarització molt comuna és aquella per la qual els petitburgesos migren a les grans ciutats, on acaben per portar un mode de vida més similar al d’un proletari, atès que no tenen cap influència social pel seu estatus, competeixen amb molts altres per una quota de mercat reduïda i viuen en els mateixos barris que les altres capes del poble.

No només hem de pensar, literalment, en nous comerços que obren a les ciutats. De fet, com ja hem comentat, molts dels comerços que avui dia obren a les ciutats no són de petitburgesos, sinó de burgesos mitjans, propietaris de diversos locals i adscrits a una franquícia.

Hi ha també moltes professions petitburgeses independents, per exemple del món audiovisual, l’art i el disseny, la salut mental o la preparació física que són molt més comunes ara que fa unes dècades. Aquestes professions, per diferents motius, no han estat absorbides en forma de treballadors assalariats no proletaris (o encara no en grans números), però els seus ingressos són similars o fins i tot inferiors als de la mitjana de la classe obrera; i per treballar s’han de mudar a ciutats en les quals, no només compartiran els serveis públics i privats que usen els obrers, també es veuran sotmesos més habitualment a regles i restriccions autoritàries per part de clients grans, els propietaris del seu habitatge i l’administració de la ciutat.

La contradicció capital-treball continua sent la fonamental en el capitalisme

Fins aquest punt, ens hem referit a com els capitalistes fan i desfan, i com els treballadors som poc més que esclaus.

Quedar-se només amb aquesta meitat de la imatge pot fer que caiguem en una visió estereotipada, derrotista i aliena a la classe obrera: el penitent resignat i el totpoderós amo del món.

Però, com a comunistes, sabem que on hi ha opressió, hi ha resistència. I, com a treballadors, vivim aquesta resistència de primera mà.

Aquesta resistència pren moltes formes, des de la intransigència d’individus i petits grups emprats davant els casos d’abús més flagrants per part dels caps, passant per la contínua i molt sovint tibant tasca de negociació i vigilància que exerceixen els representants electes dels treballadors, fins a arribar a les seccions sindicals organitzades, la mobilització i, en alguns casos, els moviments vaguístics que paralitzen regions senceres.

El moviment sindical organitzat a Espanya es caracteritza per ser el moviment de resistència amb més extensió.

Més o menys el 15% de treballadors està afiliat a un sindicat. Això és així fins i tot després de les successives i violentes remodelacions del mercat de treball a Espanya des de la crisi de 2008; l’acomiadament col·lectiu o prejubilació d’alguns dels treballadors millor organitzats i la contractació de nous treballadors inexperts i encara fent els seus primers passos per atrevir-se a lluitar; el descrèdit merescut de la burocràcia sindical i el fet que, a Espanya, la negociació col·lectiva i els drets laborals funcionen per mitjà de la representació electa, de manera que afiliar-se és, normalment, una barreja de mostra de suport al sindicat o els representants en particular i una manera d’accedir als seus serveis d’assessoria i jurídics.⁸

A més, a Espanya hi ha 320.882 delegats electes dels treballadors⁹, distribuïts desigualment per sectors i territoris, normalment concentrats al voltant dels focus industrials o urbans i àrees més polititzades.

Aquests delegats, amb diferents graus de combativitat, porten a la seva esquena el gruix de la tensió amb les empreses, en molts casos arriscant els seus llocs de treball en presentar-se a les eleccions i convertint-se en els enemics número u dels seus empresaris.

Encara que el nombre de delegats passius és alt (i impossible d’estimar avui dia) i hi ha nombrosos casos de delegats posats a dit per les empreses, en la majoria de situacions la conflictivitat no escala més per una barreja de falta de direcció política i coneixements organitzatius, i de desconfiança en els seus propis companys. Això es veu alimentat per l’acció de la burocràcia sindical, que exagera la confiança en els processos jurídics i manca d’habilitat o voluntat per a dirigir la lluita, o menysprea les possibilitats de victòria.

Amb tot, els delegats i treballadors exploren cada any diferents maneres de confrontar amb les seves empreses, des de les denúncies a Inspecció de Treball i els tocs d’atenció, les concentracions i mobilitzacions, fins a arribar a les vagues i aturades parcials.

Precisament, pel que fa a les vagues, cal posar l’accent en que el moviment obrer continua generant-les per centenars cada any, sent l’única forma aguda de confrontació de masses que es dona de manera regular. Des del 2023, any en què van viure un increment respecte a anys anteriors, les vagues han rondat entre 500 i 700 a l’any. Concretament l’any passat va haver-n’hi 648; amb un total de 329,636 participants i 709,771 jornades no treballades¹⁰.

Analitzar les estadístiques sobre vagues revela una qüestió interessant: el grau de lluita i organització del proletariat industrial és proporcionalment molt més gran en comparació amb altres sectors de la classe treballadora. Els obrers de la indústria són, al costat del professorat, els qui protagonitzen la major part de les vagues. La particularitat és que, havent-hi menys participants en les vagues d’indústria, igualen en jornades perdudes als professors. Els obrers industrials, que tenen un salari base i condicions laborals significativament pitjors que les dels professors, estan disposats a assumir una pèrdua major.

Això no és casualitat. Els motius que porten als treballadors a lluitar són els mateixos avui que en l’època de Marx. Si es concentra a un gran nombre de persones, dia rere dia, en el mateix lloc i sota la mateixa situació d’explotació, i a més es posa a les seves mans la font de les riqueses dels capitalistes, necessàriament utilitzaran aquesta palanca per a organitzar-se i lluitar.

Encara que no és el més comú de forma purament espontània, en els pols de concentració de proletaris industrials amb alta sindicació les cotes de combativitat d’aquestes vagues poden arribar al d’autèntiques rebel·lions urbanes, com en el cas de les últimes vagues del metall a Cadis.

La lluita de classes és el motor de la història

La contradicció entre capitalistes i treballadors no només és fonamental perquè generi un important moviment social, sinó per l’impacte que té en el desenvolupament de tota la societat.

En major o menor grau, tot moviment de masses rellevant modela la societat, no només pels drets que arrenca temporalment, sinó per com l’estructura i superestructura capitalistes s’adapten i evolucionen per a poder mantenir l’explotació en les noves condicions. Valgui com a exemple la transformació de la vida familiar, la inclusió de les dones en el mercat laboral formal i en la vida pública conquistats, en bona part, pel moviment feminista. Difícilment podrien tornar ara els capitalistes a prescindir de les dones en la producció o a sostenir les seves democràcies burgeses sense el vot femení.

Allò particular del moviment obrer és que aquesta embranzida afecta al cor de la societat capitalista. Si hem dit que la societat capitalista continua funcionant a causa de la riquesa generada pels treballadors, i que les condicions que els capitalistes creen empenyen als treballadors a lluitar dia a dia, es dedueix de forma bastant clara que la lluita dels treballadors impacta directament en la base material de la societat capitalista.

Fins i tot en els estadis de consciència política mínims, la contínua «guerra de guerrilles», com l’anomenava Marx, que duen a terme els treballadors amb la seva lluita econòmica repta als capitalistes a evolucionar la seva manera d’administrar les forces productives per poder continuar explotant en les noves condicions que es generen després de cada onada de combativitat laboral. De fet, la proletarització per onades de les diferents capes de treballadors i els intents, sovint fins i tot contraproduents, d’automatitzar, fragmentar o deslocalitzar seccions de la producció, són en bona part una resposta burgesa en el marc de la lluita de classes.

La direcció revolucionària del moviment obrer a Europa de l’Est, particularment a Rússia, va conduir a la creació dels primers Estats obrers i la politització i agudització de la lluita obrera en les potències imperialistes. Inicialment, els capitalistes van respondre a això amb repressió i afavorint l’auge del feixisme i el colpisme militar.

La coincidència de l’auge feixista amb una situació d’extrema tensió entre potències imperialistes va fer que els comunistes poguessin transformar, en molts sentits, la II Guerra Mundial de conflagració interimperialista en guerra antifeixista. D’aquesta guerra antifeixista els capitalistes van sortir-ne derrotats, doncs el camp de països socialistes va créixer fins a abastar una tercera part del món, van haver de cedir conquestes socials i laborals mai abans vistes i va avançar enormement la lluita per l’alliberament de les semicolònies i colònies.

Això també va promoure una transformació en els Estats imperialistes: el capitalisme monopolista passa a ser capitalisme monopolista d’Estat. Això es fa necessari, en part, per finançar les mesures socials que exigia el moviment revolucionari, i en part per reconstruir els monopolis arruïnats després de la II Guerra Mundial. D’aquesta manera, l’Estat passa a tenir un pes fonamental en l’administració dels negocis capitalistes i la negociació sindical.

A la fi del segle XX, els països socialistes i els moviments per l’alliberament nacional són derrotats per la imposició del revisionisme modern. Mentrestant, el moviment obrer en països imperialistes segueix sense trencar el seu marc de lluita fonamentalment sindical. Això porta al canvi de paradigma del neoliberalisme, que permet fragmentar i internacionalitzar la cadena de subministrament, producció i distribució imperialista, i atacar els drets dels treballadors en països imperialistes, posant a prova els límits suportables de la seva precarietat, inestabilitat i falta d’autonomia en el treball. Aquest procés s’allarga durant anys, i s’arriben desenvolupar branques senceres de la producció sota aquest model neoliberal.

No obstant això, amb el temps aquest sistema fa aigües, ja que la fragmentació i internacionalització excessiva de les seves cadenes de producció les torna vulnerables. Els capitalistes es veuen obligats a relocalitzar, a portar les empreses de tornada, però ho fan en un context en el qual els treballadors són més precaris i potencialment més explosius.

En conclusió, el que observem és que per molt que hi hagi alts i baixos i el procés de proletarització no sigui lineal, els capitalistes no poden parar d’engendrar els seus propis enterradors.

Per què el Moviment Obrer aparenta estar menys present

Per què, llavors, passa tan desapercebut el moviment obrer? El motiu més immediat és la dispersió de les lluites sindicals. Mentre la resta de moviments populars tendeixen a concentrar-se a les ciutats, la major part dels conflictes sindicals es limiten a l’àmbit empresarial. Per exemple, si mirem les dades, els conflictes a nivell sectorial són una minoria avui dia; la major part de les vagues sorgeixen en un sol centre de treball i no s’estenen més enllà.

En general, el moviment obrer està menys present en la vida pública que abans de la crisi de 2008, i molt menys que abans de la Transició. Se li dona menys importància als mitjans de comunicació i en el discurs polític en general.

Hem de preguntar-nos d’on ve tot això. Si tirem la vista enrere, la causa més important del retrocés del moviment obrer és la progressiva claudicació política dels antics comunistes que el dirigien. En el panorama posterior a la II Guerra Mundial, descrit en el punt anterior, els antics partits comunistes van generant, de l’una o l’altra forma, una cultura de derrotisme i resignació que arrossega als seus sindicats cap a la dreta. Al mateix temps que algunes de les plantilles més combatives eren minvades pel procés de deslocalització, els comunistes en tots els països imperialistes s’anaven decantant per postures reformistes, fruit de l’onada revisionista de finals de segle. Un dels exemples més clars d’això al nostre país va ser la manera en què el PCE va desarticular la lluita per l’Estatut dels Treballadors, frenant al seu propi sindicat, CCOO, que en aquesta època l’avançava molt per l’esquerra en termes de combativitat.

Aquest retrocés es deixa veure encara avui dia. Hi ha moltes plantilles disposades a lluitar, delegats que volen plantar cara, però quan demanen recursos als sindicats, aquests els ofereixen un discurs derrotista i de desconfiança en la plantilla,… i no compleixen el paper necessari de coordinador. És difícil que els obrers transcendeixin a l’àmbit sectorial si els qui compten amb els recursos i la legitimitat per organitzar això estan exclusivament fent treball de despatx. L’aparell dels sindicats sempre tendeix a ser menys combatiu que els propis obrers organitzats i, sense el contrapunt d’un moviment comunista que els empenyi a complir el seu paper, els sindicats acaben abandonant fins i tot les funcions de coordinació més bàsiques.

Aquest abandonament del sindicalisme combatiu es va sumar a l’efecte que va tenir el curt període de bonança dels 2000, que va atiar la despolitització del moviment obrer. En aquest context va arribar la crisi de 2008, que va colpejar amb especial duresa a un moviment sindical ja de per si mateix afeblit. La crisi va fer saltar per l’aire el model ultra especulatiu basat en el totxo que s’havia estès fins a aquest moment, i amb ell tot l’entramat productiu que el sostenia. Els capitalistes van aprofitar el xoc per reorganitzar el mercat laboral, es van acomiadar a plantilles senceres i el moviment obrer no va ser capaç de reaccionar.

A això se suma un factor més, i és que les mobilitzacions del 15M van polititzar principalment a la joventut. Les noves generacions, que no havien viscut l’època de bonança, ara veien com les expectatives de prosperitat i meritocràcia que els havien venut s’esfumaven davant dels seus ulls. La majoria d’aquests joves ni tan sols s’havien incorporat al mercat laboral encara, i es van organitzar en massa fora del moviment obrer. D’aquí ve que el moviment obrer estigués més absent que altres moviments populars.

Finalment, no podem ignorar l’efecte que ha tingut la dretanització dels Estats democràtics. L’estancament general de l’oligarquia financera ha fet que, progressivament, es limitin els drets democràtics i la participació ciutadana en les institucions. Històricament, els primers a ser exclosos de la política burgesa són els obrers. A la classe obrera no se li dona espai a les tertúlies ni als noticiaris, els treballadors hem de fer gala d’una tenacitat extraordinària per fer-nos veure en el discurs públic.

La majoria dels moviments socials agrupen persones molt polititzades de partida, persones que estan disposades a sacrificar el seu temps lliure per organitzar-se en la lluita social. La concentració d’activistes conscients i formats políticament fa que aquests moviments siguin molt més eficients a l’hora de trobar respostes, però a canvi també posa una barrera d’entrada bastant alta per accedir a aquests moviments, a pesar que les seves reivindicacions són immensament populars. Això no passa així en el moviment obrer, que tendeix a créixer de manera espontània i dispersa. En un moment com l’actual, amb el moviment comunista afeblit, el moviment obrer agrupa gent que no té per què estar massa polititzada, d’aquí ve que la presència dels lluitadors socials d’aquest moviment no estiguin tan presents en el discurs polític.

Amb tot, cal no ignorar que existeix un biaix de confirmació per part dels intel·lectuals. En tots els períodes històrics han existit teories acadèmiques que pretenen treure importància al moviment obrer. Proudhon ja teoritzava que el moviment obrer era una distracció fútil i no servia per a res; tot perquè, unes dècades després, els seus successors es canviessin de jaqueta i passessin a fetitxitzar el sindicalisme. Això ha passat una vegada i una altra al llarg de la història, és típic que els intel·lectuals donin bandades, perquè s’entusiasmen amb les «dreceres» per canviar el món. El nostre propi partit es compon en bona part d’intel·lectuals, i no som aliens a això. És d’esperar que aparegui la tendència a menysprear el moviment obrer, i sobreestimem allò que ens sembla més accessible i podem controlar més fàcilment. No obstant això, el curs d’acció que porta a la revolució no és el que sigui més fàcil o còmode, sinó el que veritablement porti a tal destí. Les «dreceres» que s’allunyen del curs d’acció que ens porta a la revolució resulten no ser cap drecera, sinó camins sense sortida.

El problema del concepte «Centralitat del Treball»

En tots els apartats hem anat demostrant que, per als treballadors, el treball és central en les seves vides. Les societats s’organitzen entorn de la distribució del treball. Els capitalistes fonamenten la seva riquesa en el treball, i després especulen sobre aquest guany. Tendeixen a concentrar-nos, a socialitzar les tasques, a empènyer-nos a lluitar. La lluita fa evolucionar a la societat.

Objectivament, si es té una visió analítica i àmplia, que no es focalitzi en excés en lustres concrets -perquè els desenvolupaments socials es veuen en dècades-, el treball és central. Pot ser que no ho sigui per a la política burgesa, però ho és per al socialisme científic. El moviment obrer està poc present en la política popular, perquè es troba dispers i despolititzat, però continua sent la lluita social més extensa i en la qual més se sacrifica la gent.

El problema de la teoria de «la pèrdua de la centralitat del treball» és que és un concepte desclassat, que barreja conceptes de politologia burgesa amb conceptes marxistes. Si no tenim agenda i estratègia pròpies, sobre la base de què definim la centralitat? Sobre la base de política burgesa i les seves ramificacions de carrer? Sobre la base del que surt a la premsa? Nosaltres som marxistes, analitzem la realitat sobre la base de les lleis del desenvolupament social, i el nostre criteri per a determinar si un moviment és central o no és el seu potencial revolucionari.

El Moviment Obrer continua sent el centre de l’estratègia revolucionària comunista

Ja hem parlat en apartats anteriors que el grau de politització dels delegats sindicals és relativament baix. Així i tot, aquests delegats i els seus companys s’arrisquen a perdre l’ocupació i a moltes altres represàlies en els conflictes col·lectius, normalment per lluitar per un increment salarial que, normalment, és menor al que puja el preu del lloguer. Què és el que porta a aquests treballadors, que no són especialment radicals, a jugar-se el lloc i anar a la vaga? Què és el que els porta a organitzar-se precisament aquí i no al moviment per l’habitatge o qualsevol altre que també lluiti per mesures econòmiques?

La clau està en el fet que les reivindicacions del moviment obrer mai han sigut tant importants com la seva situació estratègica. El sindicalisme es forja en els centres de treball, en l’únic lloc en què els oprimits es troben directament enfront dels seus opressors, concentrats dia rere dia, durant moltes hores, amb les palanques que mouen la societat a les seves mans.

Cal no oblidar que, fins i tot en el seu moment més àlgid, el moviment de moda continua estant per darrere del moviment obrer en nombres tant de persones organitzades com participant. El moviment per l’habitatge, malgrat la seva justesa i de com de present està en el discurs polític, no aconsegueix penetrar en la classe treballadora com sí que ho fa el moviment obrer, no aconsegueix aquest grau d’extensió i capacitat d’organització de persones poc ideologitzades. I no es tracta que no estiguin preocupats per l’habitatge, sinó que aquest activisme l’han de fer en el seu temps lliure i que els enemics estan dispersos i són més difícils d’identificar.

Un altre mite que s’ha estès molt és el que els obrers feien més sindicalisme abans perquè el salari era suficient per costejar-se la vida. Per començar, l’especulació dels primers anys del neoliberalisme era molt més salvatge que ara. Però l’essencial és que el fet que l’opressió guanyi pes també fora del treball, com amb l’habitatge, no fa que els obrers lluitin menys. Al contrari, si els treballadors guanyen poc i a més amb aquest sou no es poden costejar el lloguer, això no fa més que empènyer a cada vegada més persones a lluitar pel seu salari al centre de treball, on és més senzill llutiar-lo i guanyar que en la lluita contra l’amo o el fons d’inversió, on la nostra capacitat de negociació és més limitada¹¹. La proletarització no està dispersant als treballadors, els està concentrant. En cap altre lloc els treballadors estan obligats a veure’s habitualment i a compartir la mateixa situació d’opressió. El centre de treball és l’únic context en el qual el treballador està en superioritat relativa respecte al seu explotador.

L’enorme impacte del moviment obrer, fins i tot en moments de reflux, pot entreveure’s en les lluites de la siderúrgia o la mineria, amb exemples admirables com els de Cadis o Euskal Herria. La posició estratègica que tenen les forces productives en la base de la societat permet organitzar als treballadors en grans números durant els primers estadis de la lluita política. En moments més àlgids de la lluita això possibilita que posem la producció al servei de la nostra classe, i en l’etapa revolucionària el proletariat és la base sobre la qual es forja el poder socialista.

És natural que particularment el proletariat industrial sigui molt susceptible de desenvolupar els formats de lluita més avançats: si es concentra a molts obrers en un lloc i cada vegada que protesten salten les frontisses de tota la societat, això fa que els treballadors aprenguin que la lluita col·lectiva és la manera d’exercir el poder. Aquesta és la lluita espontània en la qual més evident resulta que la lluita de classes és el motor de la història. Com a exemple històric, faríem bé de recordar que, durant els anys de Transició, a Espanya es realitzaven més vagues que en cap altre lloc del món. Aquest va ser, amb diferència, el cop que més va contribuir a la caiguda del franquisme.

Cap comunista hauria de tenir dubtes respecte al fet que el moviment obrer és central per a l’estratègia revolucionària. Aquest és el moviment de masses dels treballadors, principalment del proletariat, que lluiten partint de les relacions socials de producció capitalistes, pels seus interessos de classe i, en última instància, per la seva pròpia emancipació. La importància primordial d’això és que, com va dir Marx, «el proletariat no pot alliberar-se sense fer miques, des dels fonaments fins al cim, tot l’edifici de la societat». Aquest és, per tant, el principal moviment de masses per a la Revolució Socialista; es gesta en el cor de la producció, permet desencadenar lluites de masses amb un grau d’organització sense comparació, desenvolupant-se fins a convertir-se en escola de socialisme, donant-los una posició privilegiada per dirigir la revolució, i sent indubtablement la base sobre la qual reorganitzar la societat després.

L’aposta estratègica del nostre Partit per organitzar al moviment obrer es troba detallada en la nostra Postura Congressual de Moviment Obrer. Esperem haver contribuït amb aquest article a dissipar les falses concepcions que avui allunyen als comunistes del moviment obrer.

REFERÈNCIES