Anàlisi sobre l’avanç del feixisme i l’ofensiva reaccionària

Versión en castellano disponible en el siguiente enlace:

https://revolucion-prt.es/analisis-sobre-el-avance-del-fascismo-y-la-ofensiva-reaccionaria/

1. Clarificació preliminar i situació actual

La contribució següent forma part d’un període d’intens treball ideològic i polític dins del nostre partit, que va començar el 2024, amb l’objectiu de corregir i aclarir la nostra línia política i definir el nostre primer programa revolucionari. Aquest treball (reforçat i parcialment reorientat arran de la 2a Escola Central de Quadres, celebrada aquest agost) conclourà d’aquí a un any, el 2026, amb la convocatòria prevista del nostre II Congrés. Com a part del procés previ a aquest II Congrés, volem dur a terme una anàlisi més profunda i àmplia de la trajectòria històrica del feixisme a escala internacional i al nostre país, de l’amenaça que suposa i de la possibilitat d’una guerra interimperialista en el futur, així com de les tasques que té al davant el moviment comunista a l’Estat Espanyol.

Per tant, el que s’exposa aquí constitueix les nostres primeres reflexions preliminars sobre la qüestió del feixisme, tenint en compte els desenvolupaments recents en la nostra comprensió ideològica i política. Aquestes reflexions se centren en l’actual fase d’ascens reaccionari, alhora que busquen iniciar una rectificació de les posicions que el nostre partit havia defensat prèviament.

Tal com vam exposar l’abril de 2025 en el nostre document Anàlisi i orientació de lluita davant del rearmament europeu¹:

«El desenvolupament dels últims anys ha generat diversos fenòmens que han aguditzat les contradiccions internes del sistema imperialista, amb un panorama que ens presenta:

• Un estancament general de la producció, amb crisis econòmiques cada cop més recurrents.

• L’increment dels conflictes bèl·lics i un augment de la inversió militar a tot el món davant l’augment de les tensions interimperialistes.

• El creixement de l’extrema dreta als països imperialistes i el feixisme obert als països dominats, amb la pèrdua accelerada de drets i llibertats democràtic-burgeses que es creien consolidades».

Encara que considerem aquestes premisses encertades, hem d’afegir que el feixisme està adquirint avui un paper cada vegada més rellevant als països imperialistes occidentals, canalitzat per la ultradreta i afavorit per la permissivitat dels partits burgesos tradicionals. Entre ells, destaca el cas dels EUA, on aquest avanç és més evident i la influència del qual contribueix a impulsar dinàmiques reaccionàries i tendències feixistes en la resta de potències occidentals.

Aquest panorama ens obliga a rectificar una altra postura del nostre document. En ell sosteníem que ni el feixisme ni la guerra interimperialista constituïen una amenaça immediata als països imperialistes i que, per tant, centrar la lluita en la seva prevenció era un error. Consideràvem que prioritzar el feixisme en el nostre discurs podia interpretar-se com a seguidisme de l’enfocament oportunista de la socialdemocràcia i el reformisme, que recorren al discurs fatalista del «mal menor» per justificar el vot útil i resguardar els seus interessos. Sota aquesta premissa, identificàvem l’avanç de les forces d’ultradreta com el problema més urgent, tractant-lo gairebé com un fenomen aïllat respecte de les altres dues qüestions.

Aquesta valoració estava condicionada, en part, per la comparació amb el període d’entreguerres del segle XX. Llavors, el feixisme va sorgir com a dictadura oberta de la fracció més reaccionària de l’oligarquia financera davant una crisi profunda i una amenaça revolucionària real, sostinguda per l’existència de la Unió Soviètica com a «caserna general de la revolució mundial» i per un proletariat revolucionari en ascens. Com que avui no es reprodueix un escenari d’aquesta magnitud, vam concloure que l’amenaça feixista era menys immediata.

No obstant això, no vam examinar amb la deguda atenció el procés contemporani de feixistització ni la seva possible desembocadura en una dictadura oberta, la qual cosa ens va portar a subestimar la situació. Tampoc vam distingir clarament els ritmes i condicions del fenomen als EUA i a Europa, tot i saber que l’evolució estatunidenca condicionaria la del continent. Per tant, reduir la qüestió a la il·legalització d’una organització o a l’existència de grups feixistes era insuficient, ja que tals fets poden donar-se en democràcies burgeses sense indicar per si mateixos un viratge feixista. El que era important era avaluar si aquests fenòmens s’articulaven amb factors estructurals més amplis i, sobretot, com responien a les necessitats estratègiques de l’oligarquia financera en el context d’una creixent pugna interimperialista. De la mateixa manera, encara que la socialdemocràcia utilitzi discursos fatalistes en benefici propi, això no exclou que hàgim d’analitzar amb rigor el desenvolupament real del feixisme, assumint una aproximació més completa a les tendències en curs.

L’experiència dels anys 20 i 30 del segle passat demostra que el feixisme no només va aparèixer en aquells països on el proletariat va arribar a amenaçar el domini burgès. També ho va fer en molts altres on tal cosa no va arribar a succeir. I va triomfar en tots aquells on precisament el moviment revolucionari del proletariat no va ser prou fort per a detenir-los, fracassant en la seva tasca de construir el front únic i, alhora, trencar els lligams imposats al proletariat pel col·laboracionisme de la socialdemocràcia i els seus enganys reformistes.

Precisament és la nostra gran feblesa actual la que ens obliga amb més urgència a plantejar-nos seriosament la possibilitat que el feixisme, quan es trobi prou desenvolupat, s’imposi sense problemes quan l’oligarquia financera «el cridi a files» per a respondre a l’enèsima crisi i aixafi a les masses davant la clara absència d’un moviment revolucionari prou fort per a fer-li front.

2. Els EUA com a exemple de l’avanç del feixisme als països occidentals

Als EUA, i de manera més desigual a Europa, avança una onada reaccionària caracteritzada per la retallada de drets democràtics, la intensificació de l’explotació de la classe treballadora i l’enduriment de l’aparell repressiu. Aquest procés es desenvolupa en un marc de creixent competència interimperialista, que considerem el factor decisiu per a explicar per què uns certs sectors de l’oligarquia financera comencen a veure amb bons ulls formes de govern capaces d’assegurar, simultàniament, el control del front interior i l’enfortiment del front exterior. Per tant, és el conflicte entre potències, i no només la «crisi interna», el que empeny avui a valorar solucions autoritàries de tipus feixista.

En aquest sentit, si bé l’experiència estatunidenca mostra un avanç feixistitzant, aquest no té per què conduir necessàriament a una dictadura feixista oberta, almenys a mitjà termini. El procés pot desenvolupar-se de manera descendent, estabilitzar-se, i fins i tot retrocedir temporalment durant anys, mentre l’oligarquia mesura resistències, reorganitza les seves aliances i espera el moment en què una solució obertament feixista li resulti indispensable. Aquest patró, més pròxim al de l’experiència de feixistització alemanya dels anys 30, implica un feixisme que madura de manera discontínua sota governs reaccionaris previs, que erosionen les estructures democràtiques a poc a poc, preparen la maquinària legal, militar i propagandística, i normalitzen la violència política. A diferència de l’ascens del feixisme italià en els anys 20, caracteritzat per una presa ràpida del poder mitjançant un moviment feixista cohesionat i amb mobilització constant als carrers, l’evolució «a l’alemanya» es caracteritza per un període prolongat de feixistització des de dalt abans de la instauració plena de la dictadura.

Ara bé, en traslladar aquesta comparació a l’escenari europeu, sorgeixen diferències significatives. Encara que també s’observa un desplaçament del règim cap a posicions reaccionàries, la ultradreta europea sol estar impulsada per sectors de la burgesia que encara són minoritaris i que avancen amb el beneplàcit tàctic –però amb una menor dependència estratègica– de l’oligarquia financera. Això genera un procés més fragmentat, on la feixistització és real, però menys homogènia i menys lligada, ara com ara, a un projecte de poder centralitzat com el que s’està configurant als EUA.

Així i tot, és en el cas estatunidenc on la tendència es torna més nítida, malgrat que encara no pugui parlar-se d’una «dictadura terrorista oberta» en el sentit assenyalat per Dimitrov. El règim trumpista manté encara l’armadura formal de la democràcia burgesa: existeixen eleccions competitives, part de la premsa manté marges de crítica, i els poders legislatiu i judicial conserven un grau limitat d’autonomia. No s’han il·legalitzat partits d’oposició ni s’ha establert un sistema de partit únic; les organitzacions obreres continuen sent legals i la repressió, encara que en augment, no ha aconseguit el nivell sistemàtic i generalitzat propi de les dictadures feixistes històriques. No obstant això, el règim trumpista utilitza cada escletxa de la legalitat burgesa per a avançar en la feixistització, combinant mesures governamentals amb un creixent ús d’instruments externs com a fundacions de lawfare –per exemple, America First Legal–, l’indult i suport directe a grups neofeixistes com els Proud Boys, o la col·laboració estreta amb els monopolis tecnològics, militars i de vigilància (Google, Palantir, Lockheed Martin, Anduril, Amazon). Aquestes empreses, profundament imbricades amb l’aparell militar i de seguretat estatal, sostenen sense fissures l’agenda reaccionària del règim.

Aquest mode d’operar recorda als governs reaccionaris prefeixistes europeus de les dècades de 1920 i 1930 (Brüning, Von Papin, Schleicher, Dollfuss), que, sense ser encara dictadures feixistes, van preparar les condicions per a la seva instauració. Així mateix, règims formalment democràtics com els de Roosevelt als EUA, el Regne Unit o França també van feixistitzar les velles formes de govern mitjançant poders extraordinaris, militarització policial, restriccions a llibertats democràtic-burgeses i control burocràtic reforçat sobre la classe obrera².

Actualment, els elements que caracteritzen la tendència feixistitzant al país són clars:

a) Els atacs contra la classe obrera, minant els drets laborals, però atacant especialment els sectors més depauperats (que inclou una proporció molt elevada de minories racials), sent el cas més recent la instrumentalització del «tancament» de l’Administració (per falta de pressupostos aprovats) per augmentar les retallades massives als serveis i prestacions socials. Aquest atac està arribant a punts extrems. D’una banda, s’usa la fam forçada contra el poble, en privar a moltes famílies dels subsidis necessaris per a accedir a aliments bàsics. Així mateix, es priva a aquestes famílies també dels fons per a accedir a serveis sanitaris fonamentals amb les retallades a la seguretat social, que condemnen a la mort a milions de persones que depenen d’ells per a tractar les seves malalties i seguir amb vida.

b) L’ofensiva patriarcal contra els drets reproductius de les dones i contra els drets democràtics de la dissidència sexual i de gènere. D’una banda, la il·legalització i penalització de l’avortament en molts estats, ja abans de l’accés de Trump al poder en 2024, i la seva projectada planificació a escala federal. D’altra banda, la retirada del reconeixement legal a les persones trans i de mesures antidiscriminatòries contra el col·lectiu LGBT+, així com retallades i desmantellament de serveis i prestacions dirigides a aquest, especialment en l’àmbit de la salut, o la prohibició de la discussió dels tòpics al voltant de la dissidència sexual i de gènere en el sistema educatiu.

c) El foment del supremacisme blanc, de nou amb atacs contra drets democràtics i laborals de les minories racials i fins i tot la implantació de mesures per a la purga d’aquestes minories en el si del cos burocràtic-militar de l’Estat. La campanya de terror contra la població migrant va de bracet amb aquest discurs, despullant-la de drets, perseguint-la a través dels arrestos, deportacions i desaparicions exercides pel cos policial ICE, militaritzat i feixistitzat.

d) Els tres elements anteriors es barregen amb el foment de l’ultranacionalisme, amb la instauració d’un discurs d’emergència nacional mitjançant la repetició de la idea de la necessitat de prendre mesures extraordinàries per a la salvació de la nació i els seus valors (patriarcals, racistes, classistes, fonamentalistes religiosos) contra els seus enemics, interns i externs. Aquest justifica el creixent mode de govern mitjançant ordres executives, ignorant els mecanismes parlamentaris i la separació de poders burgesa.

La designació de l’oposició popular antifeixista com a «terrorista» i com a «enemic intern» és l’expressió més aguda d’aquest discurs, al costat de la persecució de les idees anticapitalistes, antipatriarcals, antiracistes, antisionistes i antireligioses com a crims d’odi i signes que poden justificar recerques per terrorisme. Aquesta designació es produeix alhora que el setge i acusació constant a l’oposició amb tota mena de notícies falses i desinformació, assenyalant fins i tot al Partit Demòcrata com una organització «d’extrema esquerra». Aquestes mesures, en conjunt, són un atac directe a la llibertat d’expressió i obren pas a les detencions arbitràries i injustificades. A tall d’exemple, les hem pogut veure desplegades de ple en la repressió contra el moviment de protesta en solidaritat amb Palestina, especialment en les universitats estatunidenques i contra els estudiants d’origen estranger.

D’altra banda, també és rellevant en aquest sentit l’atac directe a l’oposició liberal burgesa, tot i que els predecessors del partit demòcrata han contribuït totalment al fet que es produeixin aquests avanços (i que fins i tot moltes vegades es mostren en acord amb les polítiques de Trump «en el fons» encara que difereixin «en la forma»). Aquests atacs moltes vegades suposen un enfrontament obert amb aquelles branques de l’Estat burgès que posen obstacles legalistes o democratistes al seu govern per decret mitjançant ordres judicials i sentències en contra de les seves mesures, que Trump intenta evitar o saltar-se sempre que pot. Això tiba cada vegada més les contradiccions internes del camp burgès i aplana el camí per a una crisi política al si de l’Estat amb aquelles branques que li mostrin més oposició: jutges, càrrecs electes i del cos burocràtic-militar, parlamentaris estatals i federals, treballadors de l’administració…

e) Aquest discurs d’«emergència nacional» no només serveix per governar «per decret» sinó que també serveix per a justificar la militarització creixent (també a cop de decret) en les grans ciutats del país mitjançant les forces armades, el cos ICE i les altres forces policials, especialment allà on els governs locals demòcrates mostrin la mínima disconformitat a aplicar les seves mesures polítiques. Aquest abús dels seus poders executius serveix per a implantar, a efectes pràctics, una prova pilot de llei marcial mitjançant el desplegament de la Guàrdia Nacional. Començant per Los Angeles, al maig i juny, i per la mateixa capital, Washington D. C., a tall de prova pilot, Trump ha continuat impulsant aquesta agenda en algunes de les principals ciutats governades per alcaldes demòcrates o on les minories racials són majoritàries, com Chicago o Portland, anul·lant a efectes pràctics la seva autonomia governativa.

f) Així doncs, derivat de tots aquests elements, es comença a fomentar un creixent clima de violència política de tipus feixista. Aquest se suma al tradicional acarnissament policial i parapolicial contra minories racials, arrelada en els orígens colonials i esclavistes dels EUA, aspectes dels quals fan bandera les masses reaccionàries i els grups feixistes i feixistoides que donen suport al règim de Trump. Cada any, indistintament de la facció burgesa en el poder, els cossos policials estatunidencs assassinen a diversos centenars d’afroamericans i llatins, i fereixen a diversos milers més. Sota l’ègida militarista i feixistitzant de l’actual règim de Trump, aquesta violència es veurà encara més protegida per l’Estat. Aquest ha impulsat decrets per donar cobertura legal a l’ús de la força letal i ha retirat les mesures i reformes del règim de Biden (adoptades com a concessió a les massives protestes antiracistes de 2021), disminuint encara més la rendició de comptes de la policia i augmentant la seva impunitat per a la repressió de les masses.

Aquesta violència, de manera encara no tan brutal, també afecta de manera directa i indirecta a dones i dissidència sexual i de gènere i a l’oposició popular antifeixista, i fins i tot també arriba a esquitxar a l’oposició liberal burgesa a vegades, quan aquesta confronta les mesures del règim de Trump, encara que sigui de manera performativa. Diversos representants de l’ala liberal burgesa han patit atacs físics o a la seva propietat, arrestos per protestar contra mesures adoptades pel govern (com el genocidi en Palestina en rodes de premsa o en comissions del Congrés, o contra l’activitat d’ICE). El cas més greu ha estat el tiroteig contra diversos polítics demòcrates a l’Estat de Minnesota, sent dos d’ells assassinats i dos més ferits per un element feixista.

En aquest sentit, creiem que cal fer mencionar especialment a l’ICE, el cos d’agents fronterers. Considerem que, ara com ara, aquest clarament serveix al règim de Trump com una força de xoc feixista: aquest cos ha nodrit immensament les seves files, tant per una via regular, amb campanyes de reclutament massiu oferint xecs de 50.000 dòlars a aquells que s’apuntin o la condonació dels seus deutes estudiantils; com per una via irregular, mitjançant la distribució d’uniformes sense identificació a través de plataformes com Amazon, descentralitzant les ràtzies i segrestos en permetre que elements feixistes supremacistes blancs actuïn per compte propi «disfressats» d’agents. A més, ICE pot operar legalment en una zona a més de 160 quilòmetres de la frontera dels EUA En aquesta franja territorial que circumval·la el país sencer és on viuen 2 de cada 3 persones del país, i on es concentra la immensa majoria de la població migrant.

Els objectius d’aquestes mesures creiem que són: d’una banda, garantir la desprotecció, desmoralització i desmobilització de les masses per a poder intensificar la seva explotació; d’altra banda, fomentar la divisió al si del poble per dotar al règim de Trump i a l’oligarquia financera d’una base social entre els sectors reaccionaris de la petita burgesia, el proletariat i els elements desclassats, atraient-los al camp burgès mitjançant enganys i la feixistització de la societat estatunidenca.

Tot això converteix als EUA en el laboratori central de l’avanç reaccionari contemporani, no perquè ja hagi culminat un règim feixista, sinó perquè la seva evolució mostra la forma gradual, intermitent i estratègica que el feixisme pot adoptar en el segle XXI en les principals potències imperialistes.

3. La situació a Europa: la deriva autoritària i l’ofensiva reaccionària

De totes maneres, l’ofensiva reaccionària i la feixistització a Europa encara no s’ha desenvolupat tant com als EUA. Mostra d’això és que fins i tot un govern amb feixistes confessos en el seu si, com el de Giorgia Meloni a Itàlia, és molt més moderat en la seva actuació que el règim de Trump als EUA Fins ara, l’aspecte principal d’aquest procés ha estat la deriva autoritària de l’Estat en mans de les forces socialdemòcrates o liberal-conservadores tradicionals, com ja va succeir també amb aquest tipus de governs en el context dels anys 20 i 30 del segle passat. Igual que aleshores, aquestes forces s’han anat dretanitzant cada vegada més i més, empeses per la necessitat d’endurir l’explotació de l’oligarquia financera, d’una banda, i la pressió cap a la dreta de les forces ultradretanes, per l’altra. Aquestes, per a més inri, durant el procés s’han convertit en la segona o tercera força política als parlaments burgesos de gairebé tots els països (i a vegades fins i tot en la primera, com a Itàlia) traient profit de la llista interminable de decepcions que reben les masses amb els governs de les forces burgeses tradicionals, especialment de la socialdemocràcia.

Així doncs, pensem que a Europa la deriva autoritària de l’Estat és el primer pas en el procés de feixistització: d’una banda, la ultradreta obre pas a les idees reaccionàries al si del poble, per l’altra, el creixent autoritarisme de l’Estat facilita la repressió de les masses que s’enfrontin tant a aquest com als ultradretans i als feixistes (que durant aquesta fase encara estan fora de la majoria dels governs).

3.1 La deriva autoritària a Europa

Pel que fa a la deriva autoritària per part del poder estatal en el context de l’ofensiva reaccionària a Europa observem el següent:

I. Veiem que en general, a tots els Estats europeus, la legislació repressiva s’endureix, augmentant penes, rebaixant les garanties legals, emparant més la brutalitat policial reduint o eliminant mecanismes per a la rendició de comptes (com la possibilitat de gravar a la policia o el requisit de portar número de placa) i restringint l’activitat política de la classe obrera. Un exemple paradigmàtic recent a través de gairebé tota Europa ha estat la repressió contra el moviment de solidaritat amb Palestina: organitzacions militants com Samidoun, o de caràcter més ampli, com Palestine Action, han estat il·legalitzades en països com Alemanya, el Regne Unit i França, arrestant a centenars de persones. A Alemanya, la llibertat d’expressió s’ha vist coartada en aquest sentit, fins al punt d’equiparar la bandera palestina a un símbol d’odi, i la censura ha copejat amb especial duresa al mitjà de comunicació antiimperialista Red.Media, que ha estat clausurat en un procés sense cap mena de garantia legal sota l’acusació «d’estar al servei de Rússia».

II. Una legislació laboral cada vegada més draconiana. Aquesta tendència ja existia fins i tot des d’abans de la crisi de 2008, amb reformes dels sistemes laborals i de seguretat social³. Aquest aspecte és bastant rellevant en la deriva autoritària de l’Estat, ja que afecta de manera directa a la capacitat de la burgesia per a disciplinar a la classe obrera. Aquests nous sistemes forçaven als aturats a acceptar treballs amb salaris indecents sota la penalització de perdre la prestació per desocupació. Diferents països europeus van copiar aquest model, especialment després de la crisi de 2008 en paral·lel amb la introducció de cada vegada més traves burocràtiques al cobrament de prestacions socials (reforçades pels processos de «digitalització» de l’administració). Cada vegada més països condicionen el cobrament de prestacions al sotmetiment a un sistema de control i monitoratge dels aturats, amb l’obligació d’acceptar treballs extremadament precaris i abusius i amb mesures coercitives per a la retirada de la prestació en cas del més petit incompliment.

III. Juntament amb la creixent arbitrarietat en la repressió i capacitat de control de l’Estat, també comença a aparèixer l’abús dels poders d’excepció, que va tenir com a pic circumstancial general la pandèmia de la COVID-19. No obstant això, en països com França fa un temps que és d’ús cada vegada més freqüent. L’estat d’excepció decretat entre 2015 i 2017, durant la presidència del socialdemòcrata Hollande, amb l’excusa de la «guerra contra el terror»; i també en els diferents governs sota Macron a partir de 2022, que ha usat poders extraordinaris per esquivar el control parlamentari més de 20 vegades: un 25% del total des de la proclamació de la 5a República. Aquests han servit sobretot per a l’aprovació de pressupostos sense majoria parlamentària, en els quals s’introduïen retallades socials i increments en la despesa militar, així com per aprovar mesures enormement antipopulars, com la reforma del sistema de pensions o de l’edat de jubilació, que han tingut una fortíssima resposta als carrers i es troben parcialment paralitzades.

IV. En paral·lel a aquests processos, es produeix una intensificació de les tensions interimperialistes fruit de l’estancament general de l’economia. És llavors quan ressorgeix i s’instaura la política de rearmament. Aquesta no és res més que una combinació de les mesures anteriors amb un augment radical de la militarització de l’Estat. De manera immediata, respon a poder tenir a ratlla a la classe obrera i al poble en el seu front interior, així com per a mantenir les seves posicions de domini en el front exterior; i, a mitjà i llarg termini, preparar-se per a un eventual conflicte obert entre potències en el front interimperialista. En la seva absoluta hipocresia, Úrsula Von der Leyen, representant de l’oligarquia financera de les potències europees de la UE, ha decidit fer una excepció al famós «sostre de despesa pública» imposat durant la crisi de 2008 i contreure quantiosíssims deutes per a poder incrementar els pressupostos de defensa dels Estats de la Unió. En paral·lel a aquesta política de rearmament, es dona també una creixent militarització de les forces policials en els estats imperialistes europeus, amb l’augment de les partides pressupostàries dedicades a augmentar el seu nombre d’integrants, millorar els seus dispositius i sistemes de vigilància i dotar-los de major i millor armament:

• El Fons de Seguretat Interna de la UE ha augmentat un 90% per al període de 2021 a 2027 de 1000 milions d’euros a 1.900 milions.

• 6.200 milions d’euros més van ser destinats al fons comú per a la gestió de les fronteres.

• Frontex i l’Europol també han augmentat el seu pressupost en diversos milers de milions d’euros, amb un pressupost combinat de 9.600 milions d’euros. Frontex en concret s’emporta 5.600 milions d’euros, el doble del període anterior, i la Comissió Europea planteja duplicar aquesta xifra de cara al període de 2028 a 2034.

• Es van destinar 8.000 milions a la recerca i desenvolupament d’equipament militar punter. Aquests augments es veuen més o menys replicats a escala de cada estat membre de la UE (i al Regne Unit per separat). En general, l’objectiu és disposar de cossos policials militaritzats, una frontera gestionada també amb mitjans quasimilitars i l’enriquiment de les diferents indústries europees vinculades a la seguretat, buscant que siguin capaces de desenvolupar la seva pròpia tecnologia d’última generació per a l’ús militar i la vigilància massiva: drons, càmeres, sensors, material antidisturbis, etc. A això cal sumar-li un patró més retorçat encara, que és l’ús de les fronteres de la Unió Europea com a camp de proves per al nou equipament, les noves tècniques i mètodes de control de masses. Després d’haver finançat tot aquest armament i cossos repressius amb els diners espremuts de la classe obrera i de l’espoli dels pobles del món, l’oligarquia financera el posa a prova contra les masses de migrants procedents dels mateixos països espoliats per l’imperialisme. Havent comprovat la seva efectivitat, ho posa al servei de la repressió de la classe obrera i el poble del seu propi país, completant una roda que es mou amb la sang i la suor dels proletaris i els pobles oprimits del món.

3.2 La deriva autoritària a l’Estat Espanyol

En el cas de l’Estat Espanyol, podem marcar el tret de sortida d’aquesta deriva autoritària de l’Estat en les mesures adoptades després de la crisi del 2008, tot i que intercanviant l’ordre dels factors:

I. En l’àmbit laboral, el primer govern conservador de Rajoy va imposar la seva odiada reforma laboral basant-se en l’aprovada el 2010 pel govern socialdemòcrata de Zapatero, que en aquell moment estava en caiguda lliure i aplicant tot allò que s’ordenava des de Brussel·les. Aquesta reforma va implantar el marc laboral enormement precari vigent a l’Estat Espanyol fins avui en dia (i reforçat per l’actual govern socialdemòcrata): aquest va venir marcat per la preponderància de la temporalitat, jornades laborals llarguíssimes, sous baixos, limitació i retallada de drets laborals llargament consolidats… Aquesta reforma laboral va venir acompanyada de grans mesures d’austeritat: retallades en els serveis públics, en les prestacions de la seguretat social, en les pensions… Això va provocar l’única vaga general que s’ha convocat en els últims quinze anys a l’Estat Espanyol, així com una onada de protestes generalitzades i un moviment d’impugnació política al règim democràtic-burgès, conegut com el moviment 15-M o moviment dels Indignats, que davant l’absència del lideratge del proletariat revolucionari va ser capitalitzat per forces reformistes radicals petitburgeses. La cirereta del pastís van ser les mesures reaccionàries del govern conservador de Rajoy (com la intenció de retallar el dret a l’avortament i la reforma del sistema educatiu) i la seva corrupció descarada, que van inflamar més encara la indignació popular.

II. Davant la creixent tensió social, el govern va endurir el marc legal repressiu mitjançant la Ley de Seguridad Ciudadana, coneguda com a Llei Mordassa, que s’ha instaurat inqüestionablement com el nou marc repressiu des d’aleshores. Aquesta llei va ser refermada posteriorment per l’actual govern socialdemòcrata de Pedro Sánchez, que va entrar cavalcant aquesta onada d’indignació amb promeses de derogar tant la Llei Mordassa com la Reforma Laboral, demostrant una vegada més els veritables colors de la socialdemocràcia, i generant una inevitable decepció entre la classe obrera i les altres capes populars. Aquesta llei va comportar l’augment de la discrecionalitat policial, l’agreujament del Codi Penal, amb condemnes més dures i llargues tant a la protesta militant com per a la llibertat d’expressió per a perseguir activistes, periodistes, artistes progressistes i fins i tot simples usuaris de xarxes socials, sent freqüent l’acusació d’enaltiment del terrorisme. Seguint el camí d’aquesta llei, el 2021 es va aprovar la Ley de Convivencia Universitaria, una llei semblant a la Llei Mordassa circumscrita als camps universitaris, endurint així també la repressió de manera específica contra un sector tradicionalment contestatari com són els estudiants universitaris. Aquest marc repressiu més dur provoca no només la repressió directa de les persones afectades, sinó també la de la resta de les masses de manera indirecta, amb l’autocensura i la desmobilització derivades dels casos exemplaritzants. A això se sumen identificacions massives en manifestacions per espantar els assistents; detenció i amenaces a periodistes; traves a l’hora d’identificar a la policia en la seva actuació; són tot mesures que tendeixen a assegurar la impunitat i màniga ampla dels cossos de seguretat de l’Estat. En general, es tracta de passos que contribueixen a l’impuls de l’onada reaccionària actual.

III. Pel que fa a l’arbitrarietat de l’Estat i l’abús dels seus poders, podem destacar dues situacions significatives produïdes en els últims anys, ja que estableixen precedents repressius pel futur i en les quals l’Estat ha fet un ús ampli del nou marc establert per la Llei Mordassa:

• La intervenció a Catalunya pel referèndum d’independència de l’1 d’octubre de 2017, i l’intens període de protestes subsegüents (2018 i 2019);

• El període d’«estat d’emergència» de la COVID-19 (2020 i 2021).

Durant el primer, l’Estat va establir un estat d’emergència de facto, limitat a Catalunya, durant els últims mesos de 2017: es va dissoldre el parlament català i es va cessar el govern autonòmic. L’Estat va assumir el control directe de l’administració regional i totes les seves branques, desplegant un dispositiu policial de diversos milers d’agents de policia, amb limitacions severes al dret de manifestació i de reunió durant els mesos subsegüents, duent a terme una militarització de l’espai públic. La persecució al moviment independentista va ser molt dura, amb més de 3.000 represaliats entre 2017 i 2019, que van ser imputats pels delictes de terrorisme, rebel·lió, sedició, organització criminal i malversació de fons mitjançant interpretacions summament laxes de la llei vigent. Durant el segon, l’Estat va usar aquests poders per intervenir ràpidament davant la situació de crisi per assegurar que aquesta es contenia el màxim possible mentre es mantenia la gran producció en general. Es van anul·lar, de la nit al dia, les suposades garanties de l’estat democràtic-burgès. A pesar que es van mantenir unes certes formalitats, purament simbòliques, respecte al dret de reunió i manifestació, les exigències eren tan grans que anul·lava, virtualment, l’empara legal a qualsevol protesta de la classe obrera. Això es va fer en un context en què era evident que augmentaria la conflictivitat social en forçar a la classe obrera a continuar produint, i en pitjors condicions, mentre eren precisament els barris obrers aquells on es donava una afectació més gran pel virus.

IV. Finalment, pel que fa a la militarització i el rearmament de l’Estat Espanyol, trobem alguna diferència respecte al conjunt d’Europa. Tant durant els governs conservadors de Rajoy (2011-2018), com des del segon govern socialdemòcrata de Sánchez (2021-2023) fins a l’actualitat, s’ha produït un increment general dels recursos del Ministeri de l’Interior i de Defensa en les partides pressupostàries de l’Estat any rere any. Sota Sánchez aquest increment ha estat de 5.800 a 7.400 milions d’euros, i els cossos policials de l’Estat Espanyol (Policia Nacional i Guàrdia Civil) han aconseguit els seus màxims històrics de plantilla, sumant més de 150.000 efectius entre tots dos, i incrementant-se també els cossos de policies locals i de les autonomies. Al mateix temps, han augmentat els seus salaris, així com la compra de material: l’ampliació de la flota de vehicles blindats; l’adquisició de drons i sistemes antidron; la implantació de nous sistemes de vigilància; l’adquisició de material antidisturbis i armament menys-letal. No obstant això, hi ha aspectes en els quals el procés de rearmament de l’Estat Espanyol és un cas una mica diferent de la tendència seguida per la resta de potències europees. En el nostre document Anàlisi i orientació de lluita davant del rearmament europeu dèiem el següent:

«A l’Estat Espanyol, com a la resta d’Europa, les posicions d’extrema dreta han guanyat pes en els últims anys. Amb un discurs similar al del «Make America Great Again», l’oligarquia del nostre país s’ha tret la careta liberal-moderada que portava la dècada passada i ara assenyala als immigrants com a responsables de la misèria, ignorant intencionadament la relació entre la pobresa que se’ls imposa i la criminalitat. Paral·lelament, els mitjans de comunicació introdueixen la idea de la proximitat d’una guerra, ja sigui amb Rússia o amb la Xina, buscant generar una justificació de l’augment de la despesa militar en l’opinió pública. Tot i tenir un govern socialdemòcrata, l’Estat Espanyol ni escapa ni pot escapar de la necessitat d’armar-se i militaritzar-se, perquè la socialdemocràcia, encara que es vengui com el «mal menor» al servei dels capitalistes, és tan sols un altre representant del bloc burgès. De fet, en el període 2020-2023 el pressupost militar va augmentar en set mil milions d’euros […].

[…] [No obstant això] L’oligarquia espanyola no està particularment interessada en un rearmament accelerat, per això el govern de PSOE i SUMAR està combinant un increment en els pressupostos amb fer una trama financera per comptar com a part de la despesa en defensa del PIB partides que fins ara es veien excloses (aconseguint així el 2% requerit sense afegir un sol euro).

Aquestes i altres divisions i diferències seran visibles entre els Estats membres, però això no ens ha de portar a equivocar-nos. El «rearmament europeu» consisteix fonamentalment en endreçar el front interior, assegurar la seva dominació exterior […], i preparar-se al mitjà termini per a una escalada en les tensions interimperialistes. I això també serà executat a l’Estat Espanyol.»

Aquesta postura respecte a les polítiques de rearmament és fruit de la naturalesa de l’Estat Espanyol com a potència imperialista de segon ordre, sense una gran capacitat econòmica per a dur a terme un exercici del calibre que impulsen les principals potències imperialistes europees: Alemanya, França i el Regne Unit.

4. L’avanç del feixisme a Europa i a l’Estat Espanyol

Finalment, en paral·lel a aquests processos que generen un creixent descrèdit de les forces polítiques tradicionals de la burgesia, es produeix l’aparició o el creixement de les forces de la ultradreta europea, que originalment eren molt marginals i representaven a la burgesia menys competitiva i que amb més urgència necessita empitjorar l’explotació per mantenir la seva posició de classe. No obstant això, en un context d’estancament generalitzat i de crisi, capitalitzen el descrèdit dels partits tradicionals i el descontentament generalitzat amb discursos populistes que posen el focus fonamentalment en la immigració, però també en el feminisme, les persones LGBT i l’esquerra en general.

Això dona peu a una sèrie de fenòmens que de manera més o menys directa fan avançar al feixisme en el si de les potències occidentals:

a) Elements feixistes entren en les institucions i el circuit polític burgès, creixent a l’ombra de l’ampli paraigua dels partits electoralistes d’ultradreta, les seves fundacions i organitzacions satèl·lit. Aquests partits tenen un discurs cada vegada més feixistitzants (importat a «còpia i enganxa» des dels EUA) i, junt amb les necessitats de l’oligarquia financera per la intensificació de l’explotació, arrosseguen els partits tradicionals de tot l’arc parlamentari burgès a postures cada vegada més de dretes. Un exemple recent de la seva influència al Regne Unit és el nou marc legal antitrans que s’ha establert en aquest país de la mà d’elements ultrareaccionaris al poder judicial. Aquest marc ha estat assegurat pel Partit Laborista, que malgrat comptar amb majoria absoluta s’ha negat a maniobrar per tirar enrere la llei, mentre que el 2019, quan era oposició al govern conservador, prometien defensar els drets de les persones trans.

b) Elements i grups feixistes o feixistoides infiltren les forces i cossos de seguretat de l’Estat, o estrenyen les seves relacions amb aquests, a vegades fins i tot de forma descarada. Això reforça la tradicional passivitat que els integrants d’aquesta branca de l’aparell estatal han demostrat tenir històricament amb els elements reaccionaris i feixistes a l’hora d’haver de reprimir-los, i la simpatia amb les seves idees, amb clares coincidències i «portes giratòries» entre els cossos policials i militars i les esquadres i grupuscles de feixistes, els grups de matons reaccionaris o les empreses de seguretat privada o de desocupacions.

c) Portaveus reaccionaris i feixistes guanyen pes en la seva capacitat d’influència massiva, especialment de la mà dels grans monopolis de la comunicació i les noves tecnologies, regurgitant els mateixos punts que als EUA, encara que difereixin en la concreció del contingut: demagògia de tipus racista i xenòfoba contra la població migrant; de tipus patriarcal contra el moviment feminista i LGBT+; ultranacionalisme i criminalització contra el moviment antifeixista; ús de notícies falses, desinformació i campanyes de desprestigi contra els seus rivals reformistes o centristes en el parlament… Encara que aquest tipus d’activitats són la norma en una democràcia burgesa, gràcies a la complicitat oberta de les grans multinacionals de les xarxes socials i d’intel·ligència artificial, aquestes activitats han assolit una dimensió mai vista, suprimint les publicacions «d’esquerres» i promocionant contingut d’ultradreta de manera activa.

Aquests processos reverteixen en la creació d’una base de masses reaccionària, capaç d’actuar davant les crides de la ultradreta. Això és important en relació amb el rol que aquesta juga per a l’oligarquia financera. Com dèiem en el nostre document Anàlisi i orientació de lluita davant del rearmament europeu:

«La ultradreta és instrumental a l’oligarquia financera: permet alhora (1) posar en disposició a les masses per a acceptar els «sacrificis que són necessaris» mentre (2) legitima la repressió oberta (legal i paralegal) cap a «dissidents i indesitjables». Amb el suport dels algorismes de xarxes socials i les grans cadenes de comunicació, han llançat una ofensiva de criminalització contra els immigrants; així com, complementàriament, contra les dissidències de gènere, amb la complicitat de la socialdemocràcia. Aquestes són les pedres de toc per a carregar contra tota forma de dissidència: col·lectiu LGBT, feministes, ecologistes, comunistes i fins i tot progressistes. Tot allò «woke». Això es vincula amb la seva campanya de reclutament: ser rebel és enfrontar-se a tot l’anterior, que és part del «sistema»; generant així una perillosa base de masses».

Aquesta base de masses és la potencial base social del feixisme, i només pot ser detinguda mitjançant l’àmplia mobilització de la classe obrera per a exercir la seva autodefensa primer, i passar a l’atac contra la reacció i el feixisme després. Successos recents d’índole similar a l’Estat Espanyol, el Regne Unit i els EUA ens indiquen el tipus d’experiències de les quals hem d’aprendre per a aconseguir-ho. (encara que ens centrarem en el cas de l’Estat Espanyol, per motius evidents).

5. Un precedent perillós a l’Estat Espanyol

L’estiu passat, les xarxes polítiques de la ultradreta i els grupuscles feixistes que operen en l’interior van llençar un episodi de Terror Blanc a la localitat murciana de Torrepacheco, una petita ciutat agrària d’uns 45.000 habitants. Arran d’un acte vandàlic, aquestes xarxes van llançar una crida a la mobilització massiva per linxar a la comunitat musulmana local. Centenars de feixistes i elements d’extrema dreta van acudir a la crida des de diferents punts de l’estat, així com un número no negligible de les masses endarrerides de la zona, formant esquadres que es van dedicar a terroritzar a la població musulmana, arrencant temporalment al mateix Estat el monopoli de la violència i exercint-lo durant diversos dies.

Els destacaments feixistes que dirigien aquest pogrom comptaven amb el suport explícit de la tercera força política del país, el partit ultradretà Vox, que durant els últims deu anys ha servit per a normalitzar el discurs ultrareaccionari entre les masses; i amb la passivitat de les forces policials, que no van fer res per a detenir-los fins passats diversos dies de violència. La població migrant només va comptar amb si mateixa per a organitzar la seva autodefensa. Aquest succés estableix un perillosíssim precedent, ja que els feixistes i la ultradreta es van sentir embravits pel que senten que ha estat una conquesta social per part seva que pretendran estendre a altres ciutats de l’Estat.

Aquesta mobilització es va donar al mateix temps que es donava ales a una campanya de desinformació generalitzada utilitzant el discurs cínic i populista de la delinqüència i els problemes de convivència, que impacten en la consciència de la classe obrera i de la resta de classes populars.