Proposta política per a la vaga general a la UAB

En els darrers dies, el moviment educatiu s’ha solidaritzat amb la lluita per l’habitatge sense deixar de lluitar per les seves pròpies reivindicacions. El moviment estudiantil, sobretot l’universitari, concentra joves disposats a lluitar, com es va veure en les mobilitzacions per l’alliberament del poble palestí el curs passat, on la UAB va ser punta de llança a Catalunya. Aquest 11 de novembre la vaga ha d’arribar a la UAB i desbordar-la. No n’hi ha prou amb apel·lar als estudiants: cal difondre-la entre les empreses que operen dins i fora de la universitat (transport públic, cafeteries, impremta, personal docent, personal administratiu). Per això, a deu dies de la vaga, des del PRT a la UAB presentem deu punts sobre com creiem que s’ha de fer la vaga general a la universitat perquè sigui el més efectiva possible.

1. Atacar de manera conjunta l’enemic principal a partir d’una anàlisi concreta

Per tenir un discurs, unes demandes i una organització eficaces, cal comprendre la situació present. Això implica entendre els mecanismes amb què se’ns explota, que són sobretot l’especulació i, com a complement, la turistificació, al contrari del que defensa el reformisme, i transmetre una anàlisi de classe que ens permeti identificar enemics i aliats. L’enemic principal és l’oligarquia financera, organitzada en fons voltor i encarnada en el govern i l’Estat. A la UAB, l’enemic secundari és el rectorat. Per aprofundir en el problema de l’habitatge des d’un punt de vista marxista, recomanem llegir les resolucions del la 1a Trobada Revolucionària de la Lluita per l’Habitatge a València¹.

Això es concreta a la UAB de dues maneres. Primer, no estem fent una vaga estudiantil habitual, i això canvia la nostra relació amb les àmplies masses i amb l’enemic principal. Segon, aquesta vaga no és un fet aïllat, perquè al voltant del campus i a tot l’Estat s’organitzen accions similars. Ambdues coses afecten les demandes. El que fem aquí és complir una part de la vaga general, de manera que no exigim el resultat principalment a la universitat. Utilitzem la universitat com a plataforma per pressionar el govern i, en segon lloc, exigim a la universitat que compleixi el que li hem demanat, concretant-hi les demandes dirigides al govern.

2. Vaga general, no vaga de la UAB

A Catalunya existeix la campanya «Ens costa la vida», que ja ha fixat una sèrie de punts als quals s’estan adherint els comitès de vaga que sorgeixen. Aquesta exigeix el següent:

1. Baixar els preus del lloguer i vincular-los als salaris.

2. Garantir un habitatge estable, prohibint desnonaments sense alternativa i establint contractes indefinits.

3. Recuperar habitatges de bancs i fons per destinar-los a ús públic.

4. Crear un parc públic d’habitatge ampli i accessible.

5. Reconèixer els drets sindicals en matèria d’habitatge.

6. Pujar l’SMI a 1.600 € i equiparar la pensió mínima.

7. Reduir la jornada laboral a 35 hores sense pèrdua salarial.

8. Pujar els salaris per recuperar el poder adquisitiu perdut.

9. Defensar i reforçar els serveis públics.

Des de la UAB no podem quedar-nos enrere, i hem de pressionar la universitat perquè exigeixi al govern el compliment d’aquests punts. Per fer-ho cal coordinar-se amb els treballadors i amb la majoria dels estudiants i així aterrar les demandes a la universitat. Per exemple, que baixi el cost de les matrícules i pugi el salari dels treballadors, i que s’esforci a reduir les despeses invisibilitzades que paguem estudiants i treballadors, com l’augment del preu del menjar a les cafeteries o del transport per arribar al campus.

És particularment important que la vaga a la universitat estigui connectada amb la resta de la vaga a tota Catalunya i tot l’Estat. Per això no hem de limitar les accions ni els tancaments a la nostra universitat. Hem de coordinar-nos amb els comitès de vaga, sobretot amb els més propers a la UAB, per fer accions conjuntes i mostrar la força de la unió entre estudiants i treballadors.

3. Posar els treballadors al centre

La vaga s’ha d’estendre als treballadors de la UAB. Volem una vaga general i no estudiantil, perquè són ells qui ho aturen tot. El treball continua sent central perquè organitza les nostres vides, sosté la riquesa capitalista i concentra els treballadors en espais on poden organitzar-se i lluitar. Tot i que el moviment obrer estigui dispers i despolititzat, l’explotació continua creixent, amb salaris a la baixa i lloguers a l’alça. Les vagues continuen sent una forma fonamental de lluita i els centres de treball conserven una posició estratègica davant del capital. La contradicció entre capital i treball continua sent la fonamental, i per això el moviment obrer ha d’ocupar el centre de la vaga general. Per aprofundir en aquest punt recomanem llegir el text «El treball continua sent central»².

Això implica treballar colze a colze amb els treballadors en l’organització de la vaga i tendir ponts permanents entre treballadors i estudiants, per sostenir la seva unitat i poder desenvolupar demandes després de la vaga general.

Cal recordar als treballadors amb qui ens organitzem, i a les àmplies masses de treballadors i estudiants que treballen, que la vaga és legal. La patronal insinua que podria no ser-ho, al·legant que és una vaga política. És evident que la vaga es fa per motius clarament econòmics: els sous no han crescut d’acord amb el preu de l’habitatge. L’amenaça, en termes legals, és buida: si alguna institució judicial la declara il·legal, hauria d’haver-ho fet ja amb molta antelació. El discurs de la patronal es fa per generar dubtes envers la vaga, espantar a treballadors que no saben els seus drets o que estan molt controlats a la seva empresa… Davant d’això, cal que tots els treballadors sàpiguen que tenen dret a no avisar de si faran vaga, i que no és legal que intentin esbrinar si la vols fer: l’empresa només pot contrastar l’assistència per reduir la nòmina. Fer vaga atorga, a més, protecció legal posterior davant de represàlies.

4. Arrelament entre les masses

No podem limitar-nos als militants i activistes de sempre. Hem d’arribar a tots els sectors de la UAB, treballadors i estudiants. No volem un comitè que reflecteixi el sectarisme i l’autoreferencialitat que sovint té el moviment estudiantil, sinó un comitè i un moviment capaços d’organitzar grans nombres d’estudiants i de treballadors de base al voltant de les seves necessitats i reivindicacions. Per assegurar aquesta amplitud i democràcia, cal agitar de manera constant fins al dia de la vaga i fer partícip el màxim de persones, sobretot les que no militen en cap organització, incorporant-les a les comissions, als grups de treball i a la presa de decisions polítiques i organitzatives de la vaga.

5. Una vaga general accessible per als treballadors

Això es relaciona amb l’anterior. Estem contra les assemblees de comitè de vaga interminables que s’allarguen durant hores. L’assemblea serveix per prendre decisions sobre allò que és important en aquell moment per a les masses, tant polítiques com, sobretot, organitzatives i immediates. Cal evitar les dinàmiques de debat i proselitisme de les organitzacions que bloquegen la presa de decisions o allarguen indefinidament els debats, perquè rebenten les assemblees, dificulten l’entrada de nous participants i limiten el comitè als militants i activistes de sempre. Això és particularment important si volem que els treballadors s’hi impliquin. Cal tenir en compte els seus horaris, si l’assemblea va millor al torn de matí o al de nit, i assegurar-nos que no s’allargui. Molta gent només té mitja hora de descans i la farà servir per venir a l’assemblea, així que ha de ser tan profitosa com sigui possible. Una assemblea no ha de durar més de dues hores, i de fet hauria de durar menys.

6. Contra l’oportunisme electoral, organització de classe per lluitar

El context actual està marcat per una crisi cada vegada més profunda, tant en les condicions de vida de la classe treballadora com en la capacitat del reformisme de donar resposta. Davant d’això, les eleccions apareixen com un nou intent de canalitzar el malestar, però l’experiència dels darrers anys mostra que els drets i les conquestes no han vingut de les institucions, sinó de la mobilització i l’organització. No hem de caure en trampes electoralistes. La convocatòria recent d’eleccions serà un intent de la socialdemocràcia i dels reformistes de tornar a presentar-se amb cara amable. Cal tenir clar que, sigui quin sigui el color del govern, els nostres drets només es conquistaran o defensaran amb organització obrera i popular³. Per això, en lloc de centrar-nos en el debat electoral, hem d’aprofitar aquest moment per reforçar les lluites, organitzar-nos als centres de treball, als barris i als espais educatius, i fer de la vaga general una eina per pressionar el govern i fer avançar les nostres demandes. Com a comunistes i revolucionaris, hem de saber utilitzar-la per generar debat entre el poble i combatre la propaganda burgesa.

Per fer-ho, cal convertir la vaga i la universitat en una escola de lluita, perquè la millor manera d’entendre la naturalesa del capitalisme i l’estafa electoral és enfrontar-s’hi. Cal establir mecanismes de participació, presa de decisions i organització que eduquin en la lluita i en el socialisme, i que permetin als estudiants i treballadors veure per si mateixos que la seva força organitzada val molt més que un vot. Això s’ha de combinar amb un treball educatiu constant que desplaci la confiança dels estudiants i treballadors de la UAB des de les eleccions cap a l’organització, educant i convencent els activistes, sobretot els més actius i més capaços d’organitzar i fer avançar la resta del poble. De poc serveix aprovar un manifest amb una línia de classe si no l’accepten i interioritzen els mateixos estudiants i treballadors i el poble que els dona suport. De poc serveix que els comunistes prenguem «les decisions més correctes» per les masses (sovint ni tan sols serem capaços de fer-ho) en lloc d’empoderar-les. El nostre esforç educatiu en formacions i debats ha de servir a les masses per lluitar. En tot aquest procés, els comunistes hem d’elevar la consciència de les masses vinculant les lluites concretes amb la realitat actual del capitalisme, en una etapa de crisi imperialista i ofensiva reaccionària, i explicant que l’única possibilitat d’alliberar-nos de l’explotació i la misèria és el socialisme.

En particular, cal desemmascarar el reformisme i la socialdemocràcia. No hi ha dubte que estem davant d’un moviment genuí, construït pel poble i per al poble. Hem de tenir en compte que el reformisme intentarà cooptar la lluita i segrestar-la dins del parlamentarisme. Aquesta és la principal perspectiva capaç de desactivar el moviment després de la vaga o, si s’allarga una mica més, de les eleccions. La socialdemocràcia i els reformistes intentaran arrossegar l’esperança i el vot cap al PSOE a través de CCOO, cap al Frente Amplio a través de Joves Ecosocialistes i cap a ERC a través de les JERC. Però hem detectat que entre les seves files hi ha persones que busquen genuïnament organitzar la vaga, i per això no hem d’antagonitzar-hi quan treballin per la vaga sota la seva marca. Fer-ho seria atacar un sector de les masses que es mobilitza per primera vegada en anys pels mateixos objectius que nosaltres, només per les sigles sota les quals ho fa. És important donar suport a les masses fins i tot sota aquestes sigles, si amb això s’organitzen contra l’enemic principal i al costat del poble, és a dir, si s’allunya les bases de les intencions més desmobilitzadores de la cúpula. Al mateix temps, cal mobilitzar aquestes masses, incloses elles, per fer agitació conjunta sota la línia discursiva del comitè de vaga.

7. Polititzar la vaga

Per això, alhora que aprofitem la convocatòria per potenciar les demandes sindicals immediates, hem de donar a la vaga el caràcter més polític possible, dirigit contra l’estafa del parlamentarisme, que arrossega la classe obrera a la lògica d’«ara heu de votar millor que l’altra vegada». Cal defensar que, si tot això està passant, és perquè hem inundat els carrers i les places. Cal demostrar que la nostra força rau en l’organització i en la mobilització i que, governi qui governi, la classe obrera ha de tenir la seva pròpia agenda, el seu programa de reivindicacions i els seus mètodes d’organització permanent.

8. Elevar la combativitat

Hem d’inundar les facultats, els centres de treball i els espais comuns d’agitació, organitzar actes i assemblees que legitimin la lluita i, el dia de la vaga, organitzar accions que apuntin directament a l’enemic principal. Cal distingir entre radicalitat política i radicalisme formal, i no confondre les accions espectaculars amb les que fan avançar la lluita. Per augmentar la combativitat, primer necessitem legitimar les demandes, les formes de lluita i el col·lectiu o moviment, i generar un estat d’opinió pública a favor nostre. Així podem donar a la vaga un caràcter de masses que desestabilitzi l’enemic i aguditzi les divisions en el seu camp. En aquest cas, que els mateixos treballadors de la universitat s’enfrontin al rectorat, mentre el rectorat pressiona el govern i l’Estat, i fins i tot s’hi enfronta. D’aquesta manera desestabilitzem el camp enemic i arranquem més conquestes per al camp popular.

9. Construir un moviment durador després de l’11N

És pràcticament central assegurar que el moviment no es quedi en una vaga. Les reivindicacions concretes d’aquesta vaga no estan aïllades. S’estan pressionant i aconseguint gràcies a un treball anterior: les acampades, les grans manifestacions, gairebé una dècada i mitja de sindicalisme d’habitatge i dècades de sindicalisme laboral. Però la lluita tampoc s’acaba en aquesta vaga general. Aquesta no ha de ser la primera ni l’última que vivim per aconseguir aquestes reivindicacions, i tampoc ha de ser el nostre únic mètode de lluita a partir d’ara. Aprofitant els ponts entre treballadors i estudiants que construïm, cal sostenir la lluita a la universitat, i no en un futur hipotètic: durant la resta del curs cal continuar desenvolupant accions i pressionant el rectorat perquè compleixi les nostres demandes.

El fet que hagi estat tan complicada l’organització de les primeres setmanes de la vaga general per part dels estudiants, cosa que ha impedit o bloquejat en certa mesura la unió entre estudiants i treballadors, demostra que avui no existeix un sindicalisme capaç de portar la lluita a la universitat com cal. Per això el partit i totes les capes d’estudiants que vulguin lluitar han de posar com a objectiu immediat la construcció d’un sindicalisme genuí, transformant les estructures existents i creant-ne de noves. Calen nous fronts, amplis, democràtics i combatius, que permetin sostenir la lluita en el temps. Això és particularment important a la UAB, que porta militants de tots els territoris de parla catalana de l’Estat i de fora. Si la gent es forma en la lluita de manera constant i no només en una explosió, quan torni als seus pobles, als seus barris i als seus centres de treball portarà allò après i continuarà lluitant allà on potser mai s’ha lluitat. Això es relaciona amb el punt següent.

10. Transformar la UAB en una escola de lluita per a la revolució socialista

Com a comunistes, no podem ignorar que la lluita per reformes té límits a la llarga. Per això hem d’aprofitar aquest moment no només per arrencar millores al govern per a la classe obrera, sinó també per transformar la universitat en una escola de lluita per a la revolució socialista. Això exigeix un esforç actiu per relacionar, en cada moment, els problemes particulars dels estudiants i treballadors de la universitat amb el problema de fons, el sistema de producció capitalista, i no tenir por de plantejar el socialisme com la seva superació. És una gran oportunitat, perquè mentre les masses s’organitzen poden començar a veure com seria una societat socialista, en què la millora de la vida i el desenvolupament de la societat els assegura la pròpia organització de les masses i no un Estat que els regala coses.

Per aconseguir-ho, en aquest moment de gran mobilització cal construir el partit revolucionari al seu si. Això és identificar aquells que es posen en moviment, per primera vegada o no, els més indignats, els que tenen més consciència del problema de fons o estan més receptius a entendre’l, promoure’ls com a dirigents de la vaga general i reclutar-los per a les files del partit. Per aprofundir en la necessitat del Partit Comunista com a eina indispensable per a la revolució, recomanem el text «Què és un partit comunista d’avantguarda i com funciona»⁴, que detalla la necessitat del partit i la importància de construir-lo a la universitat.

Vinculat a això, el partit ha de continuar creant opinió pública, sense dependre del desenvolupament del moviment. Per això, la setmana següent a la vaga general continuarà fent-ho amb campanyes, xerrades i agitació sobre la qüestió electoral: el poder de la classe no és a la papereta, sinó en l’organització popular, i per això és tan important sostenir l’organització després de la vaga general. Després, cal aprofundir en altres qüestions que posin en moviment tot el poble i elevin el seu nivell de consciència. Amb aquesta finalitat, per al 25N organitzarem una jornada sobre la lluita de les dones pel socialisme.

Conclusió

Les acampades han condensat la pressió i els comitès de vaga condensaran l’organització. A les acampades, als barris, als centres de treball i a les universitats, la tasca és la mateixa: polititzar, organitzar i mobilitzar les masses per convertir la indignació en articulació, i l’articulació en lluita.

Som molt conscients que aquesta vaga es convoca amb un cínic càlcul electoral. Però també que neix arrencada de les mans de la cúpula sindical, còmplice d’un govern que ens ha condemnat a la misèria durant dues legislatures. Neix en un moment en què el cansament es converteix en mobilització, i els comitès de vaga han de ser l’espai on la classe obrera torni a l’arena política. La seva força, com demostra l’últim cicle de mobilitzacions, no és a les urnes, sinó en el seu nombre i en la organització.