Versión en castellano:
Comunicado: ante el oportunismo electoral, ¡organicemos a la clase obrera para luchar!
El govern central avança les eleccions generals al 29 de novembre després d’una legislatura que, si la de PSOE-Podemos va ser la de la decepció, la de PSOE-Sumar ha sigut la de la farsa. Un govern reformista al qual no li sortien els números al Parlament per la més mínima reforma social i travessat pels escàndols de corrupció.
La convocatòria d’eleccions és una maniobra oportunista per aprofitar l’auge de les mobilitzacions estatals i les acampades per l’habitatge. Després de 8 anys de governs «progressistes» al servei de fons voltor i altres paràsits rendistes, amb una Llei d’Habitatge que de «històrica» només té el cinisme amb què el Govern ha intentat presentar com un guany una legislació plena de forats, Pedro Sánchez intenta donar l’enèsim cop d’efecte i pujar a cavall de la indignació popular per intentar, de nou i contra tot pronòstic, mantenir-se al davant del país i continuar servint a l’oligarquia financera com el que és: un gestor amb careta amable de la misèria que imposa el capital a la classe treballadora.
En aquest context, intentarem donar les claus d’anàlisi i d’acció per afrontar el context electoral de tal manera que enfortim les posicions de la classe obrera i del moviment comunista.
1. La situació internacional
La relativa estabilitat del capitalisme de les últimes dècades arriba a la seva fi:
- L’estancament econòmic de les potències occidentals s’ha cronificat des de la crisi de 2008. Els salaris no pugen, augmenta l’especulació, augmenta el deute.
- Això ha portat a una profundització en les polítiques de desmantellament de les restes de l’Estat del benestar i a una dretanització de l’arc parlamentari.
L’hegemonia d’EEUU es debilita i ja no és incontestada:
3. L’auge de Xina com a principal rival imperialista d’EEUU i l’escalada bèl·lica russa per assegurar la seva esfera d’influència representen un auge de les tensions interimperialistes.
4. Aquestes tensions es veuen amplificades per la resistència antiimperialista a Palestina, Líban, Síria, Iran i Iemen, que desgasten la posició dominant d’EEUU a través d’Israel a la regió.
Aquest és el cercle viciós del capitalisme imperialista: l’estancament econòmic porta a replegar-se sobre les posicions i esferes d’influència que ja controla i a tractar de dominar nous mercats per la força. Redobla l’agressió imperialista, mentre la pèrdua de drets i condicions de vida ha de justificar-se contra el migrant i l’estranger, de tal manera que divideix el poble.
Al seu torn, els cops militars i econòmics d’altres potències imperialistes i la resistència dels països dominants que es rebel·len no fa més que aguditzar les contradiccions i profunditzar la crisi econòmica.
Per aquest motiu, l’oligarquia estatunidenca ha abandonat la seva careta demòcrata-liberal, i aposta per la reacció oberta amb Trump com a líder d’un moviment feixista emparat des de l’Estat. Això té repercussions internacionals, tals com el fet d’intentar forçar el rearmament accelerat dels membres de l’OTAN i de tractar de fer pujar forces d’extrema dreta euroescèptiques per debilitar l’aliança imperialista de la UE. La seva estratègia és intentar evitar que una UE independent pugui tenir una agenda pragmàtica, a cavall entre Xina i EEUU, i tractar de mantenir a ratlla als Estat europeus un per un sota l’agenda estatunidenca.
2. La bancarrota del mal menor
Davant d’això, la socialdemocràcia i el reformisme són incapaços de concedir ni tan sols engrunes. A Espanya, els 8 anys de «governs més progressistes de la història» s’han saldat amb una pèrdua de capacitat adquisitiva brutal, la depauperació dels serveis públics, l’augment més gran dels pressupostos militars i policials, la proliferació de les esquadres de mercenaris de Desokupa, l’enduriment del Codi Penal per criminalitzar la protesta, les més grans operacions d’infiltració policial en els moviments socials, i un augment històric de la violència racista i LGTBIAQ+fòbica en forma de pallisses que inunden les xarxes socials. La llista podria ser quilomètrica. L’esquerra burgesa també es dretanitza, arrossegada per l’ofensiva reaccionària.
Aquesta situació fa que la lluita popular no sigui només un element de pressió per arrencar més conquestes, sinó que és l’única forma de mantenir drets i llibertats. La diferència entre un Govern d’esquerres o de dretes, en el moment actual, és si aquesta ofensiva del capital es fa mitjançant l’engany i la desmobilització; o mitjançant l’exercici obert de la violència tant policial com de les masses mobilitzades en clau reaccionària i emparades per l’Estat.
3. Com es reflecteix aquí la situació internacional:
En particular, a Espanya hi ha una particularitat reflexa de la situació internacional:
1. PP i Vox reben suport directe per part de l’oligarquia estatunidenca. Són, a la pràctica, els gossets falders de Trump.
2. Això és especialment descarat pel fet que Sánchez hagi adoptat algunes posicions discordants en política internacional que l’han fet erigir en baluard progressista a Occident quan, en realitat, busca simplement preservar l’aliança imperialista de la Unió Europea dins del vell marc democràtic-liberal.
Aquesta divisió del camp de l’imperialisme occidental és rellevant i positiva, ja que introdueix contradiccions en el camp burgès i dificulta que la Unió Europea actuï de forma unificada al servei de l’ofensiva global de l’imperialisme estatunidenc. Genera tensions que limiten que EEUU pugui llençar de forma encara més agressiva la seva ofensiva global, sigui sobre Iran, Palestina, Líban, Síria i Iemen, com de forma híbrida sobre diversos països d’Amèrica Llatina.
D’altra banda, té efecte en:
1. Una incidència més elevada de la propaganda d’extrema dreta a les xarxes socials i mitjans de comunicació dominats pel capital estatunidenc (Facebook, Twitter, TikTok – EDATV, El Español, 13TV, etc.), que propaguen les idees reaccionàries i generen de forma accelerada una perillosa base de masses per la reacció, com vam veure a Torrepacheco.
2. L’ús de la pressió migratòria com a arma de desestabilització, com veiem en el cas de l’ús de Marroc com a executor d’una maniobra que causarà una crisi humanitària sobre un dels enclavaments militars que té l’imperialisme espanyol al Nord d’Àfrica (Ceuta). Això, al seu torn, és el context en el qual s’està normalitzant de forma accelerada els linxaments feixistes, el desplegament dels militats i armes contra la població civil, aplaudit per un sector de les masses.
4. Unes eleccions anticipades i una vaga general fruit de la pressió popular
La Confederación del Sindicato de Inquilinas, juntament amb la resta del moviment per l’habitatge, ha sabut, encertadament, escalar la lluita del cas de la Maricarmen a escala estatal, ser flexibles i hàbils amb les formes de lluita, i passar a l’ofensiva mitjançant les acampades, que han posat al centre del debat polític la qüestió de l’habitatge i de les condicions de vida de la classe treballadora.
Aquest és un triomf de la classe treballadora i de la lluita popular.
El govern de Pedro Sánchez no ha dubtat a intentar aprofitar-ho per sortir de la situació d’asfíxia permanent i, d’aquesta manera, intentar una maniobra desesperada per revalidar el seu lideratge de forma oportunista.
Les eleccions es plantegen, de nou, com un xantatge electoral:
-
o Pedro Sánchez al capdavant de la sopa de sigles del govern de les promeses, per veure si aquest cop, ara sí, hi ha un canvi per la gent i no només per les grans fortunes que es beneficien del «creixement econòmic» i de l’especulació financera,
-
o PP-Vox, les promeses dels quals no són cap mesura social, sinó mà dura contra el migrant, el sindicalista i tot allò «progre»:
Hem de ser conscients que, davant l’amenaça d’un important avenç de la dreta i una situació internacional cada cop més inestable, aquest xantatge pot tenir cert efecte entre la classe treballadora, i portar-ne una part a votar amb el nas tapat i de forma resignada per evitar un mal major, mentre que, en una altra part, pot acabar fent acumular una creixent desgana cap a l’actualitat política que acabi afectant la seva motivació per organitzar-se i lluitar.
5. Quina ha de ser la posició comunista?
Ara mateix, en un context de debilitat del Moviment Obrer i del Moviment Comunista, no es pot establir una tàctica parlamentària que sigui capaç d’influir en la política burgesa, però sí aprofitar els moments de politització per reforçar les nostres files.
El que sí que hem d’oferir és claredat ideològica, orientació política i eines organitzatives per enfortir el Moviment Comunista, el Moviment Obrer i els Moviments Socials en general:
1. Un Govern d’ultradreta serà obertament hostil a la lluita popular. Els comunistes no hem de negar la realitat. La ultradreta representa la forma més salvatge que té el capitalisme per imposar-se a través de l’Estat democràtic-burgès. Per tant, un govern d’ultradreta pot portar com a conseqüència la criminalització de la protesta, persecució d’activistes, pèrdues de drets socials, etc.
2. El PSOE i el reformisme són gestors de la misèria. Que a ultradreta tingui una agenda més oberta amb els moviments socials no implica que el govern actual no sigui servil al capital i enemic del poble. En el seu arsenal, compta amb la «pastanaga» per intentar desmobilitzar, però també amb el «bastó» de la repressió: violència policial sistemàtica contra la protesta, execució de desnonaments, manteniment de la Llei Mordassa, deportacions en calent i CIE a ple funcionament, etc.
3. Governi qui governi, l’única manera que tenim de defensar-nos és a través de la lluita. Les vagues d’Airbus, les mobilitzacions i les acampades per l’habitatge i les vagues de professors ens demostren que l’organització obrera i popular és l’única forma amb la qual podem exigir que els nostres drets estiguin a l’agenda política. De la socialdemocràcia i el reformisme no en podem esperar engrunes. En el context actual es fa més evident que mai que la lluita és l’únic camí.
4. Desenvolupem l’autodefensa popular contra l’onada reaccionària. Cal tenir clar que, tard o d’hora, governarà la ultradreta, que la socialdemocràcia i el reformisme no suposen cap mur de contenció, perquè és en la seva naturalesa defraudar a les mateixes masses que afirma defensar, és en la seva lògica aplicar les mateixes mesures antipopulars que prometen evitar. La decepció inevitable que provoca l’esquerra burgesa és la carronya que necessita la ultradreta.
5. No existeix mal menor possible. Cridar al vot en aquestes condicions suposa deixar de banda la tasca indispensable que veritablement ens permetrà fer front al capital en qualsevol dels escenaris possibles. En les condicions actuals, això és enfortir l’organització, impulsar la mobilització, elevar la lluita cap a la vaga general, que hem de fer perquè desbordi el marc oportunista de suport canalla al govern del mal menor. S’ha de passar a l’ofensiva. Per fer-ho, estem treballant per donar orientacions pràctiques per convertir aquesta aspiració en realitat en el nou cicle que s’obre.
Us preguntareu: Hem de cridar a l’abstenció? Hem de cridar al vot progressista? La nostra resposta és: cap d’aquestes dues coses. Com a comunistes, les nostres forces són molt limitades. Les tasques són titàniques. La nostra influència en la intenció de vot serà marginal. Per contra, la nostra presència al capdavant de moltes lluites pot ser determinant. No volem invertir ni un minut en intentar convèncer d’un vot al mal menor a qui desconfia, amb raó, del reformisme. Tampoc volem invertir ni un minut en convertir vots progressistes en abstencions. El millor és esforçar-nos a convertir l’afartament en organització. Si estàs llegint això, el teu vot o la teva abstenció no són l’important. L’important és la teva contribució a la lluita.
Afrontem aquest moment d’agudització de la lluita de classes amb determinació i optimisme de les oportunitats que s’obren. La classe obrera ha estat massa temps atrapada en les lògiques del parlamentarisme. És el moment de trencar-les.
Aspirem a construir una societat on els nostres drets no siguin objecte de xantatge, on siguem la classe obrera qui decidim democràticament sobre tot, on la producció estigui al servei del poble. Per tot això, necessitem organitzar una revolució. Això no és utòpic: les revolucions socialistes del segle XX demostren que el capitalisme no és l’ordre natural de les coses, que de la mateixa manera que aquest sistema es va imposar a sang i foc amb les revolucions burgeses, pot ser escombrat amb les revolucions proletàries, com actualment onegen a Filipines i índia, i com farem onejar de nou a tot el món.
La lluita és l’únic camí!
Fem desbordar la vaga general!
Passem a l’ofensiva contra el capital!