Durant les darreres setmanes de preparació de la vaga general, hem vist aparèixer, entre activistes del moviment per l’habitatge, moviment obrer i als comitès de vaga, el debat sobre la mobilització d’aquell dia a Barcelona, i el paper que havia de jugar en aquesta CCOO i UGT. Tot i que amb diverses formulacions, el que es manifestava en general era la voluntat d’impulsar una mobilització que vagi més enllà dels límits que volen imposar les cúpules de CCOO i UGT, i que posi al centre les necessitats i reivindicacions de la classe treballadora.
Tant a nivell estatal com català, els comunicats i actes de CCOO i UGT no amaguen que entomen aquesta vaga en clau electoral i que aproven els vuit anys de gestió del PSOE. Davant d’aquest escenari, han sorgit diferències sobre com s’ha d’articular la mobilització del 11N, cosa que s’ha traduït en dues convocatòries diferenciades: una a la que dona suport la majoria del sindicalisme laboral i d’habitatge, incloent CCOO i UGT, i una convocada per l’MS. Creiem que, per poder analitzar aquestes dues convocatòries, hem de partir de la situació política i organitzativa en què es troba la classe treballadora.
1. CCOO, UGT i la classe treballadora a Catalunya
La classe treballadora de Catalunya es troba cooptada políticament i organitzativament per la socialdemocràcia, que té el control de les cúpules sindicals de CCOO i UGT. Cadascun d’aquests sindicats té més de 100.000 afiliats, sumant uns 250.000 els dos junts, cosa que representa el 75% del total de afiliats a Catalunya (8% del total de treballadors actius). Són, sense cap mena de dubte, les organitzacions polítiques amb més treballadors de Catalunya.
I no només és una qüestió de nombres, sinò què també son els sindicats amb més implantació als sectors clau: energia, metal, químic, transports… Això fa que tinguin al seu abast la capacitat per parar la producció quasi al complet i causar un dany econòmic molt rellevant als capitalistes. Ara bé, sabem que aquest potencial es veu condicionat per la situació política en què es troben els partits polítics de la socialdemocracia, especialment el PSOE. Per tant, veiem que mitjançant les cúpules dels grans sindicats, la socialdemocràcia limita el potencial de lluita de la classe trabajadora i sotmet a aquesta als seus interessos, que no són altres que els de la burgesia.
2. La manifestació alternativa
Davant d’aquesta situació de sotmetiment de la classe obrera a la burgesia, el Moviment Socialista (MS) planteja que la forma de desbordar la vaga i trencar amb la burocràcia sindical és fer una manifestació diferent i «escenificar» una força alternativa. Això, no obstant, no significa res més que trencar amb la majoria de la classe treballadora mobilitzada, i deixar aquesta sota l’influència burgesa de les cúpules dels sindicats de CCOO i UGT, en un moment tan important com és la primera vaga general estatal convocada en 14 anys.
Nosaltres pensem que això es un error. Sabem que hi ha milers de treballadors que poden ser guanyats per la revolució. Sabem que els delegats i els afiliats de base mostren preocupació per la resta dels treballadors i que poden ser guanyats amb propaganda política, tot i que estiguin influenciats per la línia política pacificadora de les cúpules. La majoria de la classe obrera organitzada es troba a les files de CCOO i UGT, i el gruix de la classe obrera que es mobilitzarà aquell dia ho farà seguint la convocatòria del Sindicat de Llogateres.
El que cal, doncs, és que els comunistes i revolucionaris estem allà on es pugui fer propaganda política a la classe obrera influenciada pel reformisme, per apropar-la al camp revolucionari. Hem d’aprofitar les contradiccions entre les bases i les seves direccions per guanyar-nos a aquests sectors. Només així podem recuperar la classe obrera per la revolució.
Aquesta actitud contrària a disputar la influència de la socialdemocràcia entre la classe obrera no és exclusiva de l’MS, sinó que la trobem també en altres activistes del moviment per l’habitatge i moviment sindical. Així, veiem com molts critiquen que les bases de CCOO i UGT reprodueixin la visió sindical de les seves cúpules, cosa que els porta a determinar que, en el seu conjunt, tots o el gruix dels treballadors organitzats allà són aliats de la burgesia. Creiem que aquesta crítica és precisament una mostra de la falta que fa que persones amb perspectiva revolucionària estiguin presents al sindicats majoritaris i disputin la influència socialdemòcrata, en comptes de marxar i deixar-la actuar lliurement. El mateix argument serveix si es vol apel·lar a la classe obrera no sindicada.
Cal reconèixer, és clar, que bona part del moviment comunista ha deixat la tasca de disputar el moviment obrer en un segon pla o encara no n’entén prou la importància estratègica. Durant massa temps, les dificultats per fer treball polític als grans centres de treball i a les organitzacions sindicals amb més implantació han portat a concentrar els esforços en espais políticament més “còmodes”, deixant de disputar en la pràctica la influència sobre amplis sectors de treballadors. Així mateix, la insuficient participació comunista revolucionària en els moviments socials interclassistes, com el moviment per l’habitatge, ha aprofundit la separació d’aquests amb el moviment obrer.
3. La vinculació entre el moviment per l’habitatge i el moviment obrer, una tasca encara pendent
La preparació d’aquesta vaga ha permès obrir contactes i espais de col·laboració entre activistes revolucionaris, comitès de vaga de barri, algunes plantilles i representants sindicals. És un avenç que hem de valorar positivament, ja que pot contribuir a estrènyer els vincles entre els moviments socials i el moviment obrer. Tanmateix, seria un error confondre aquests primers contactes amb l’existència d’una unitat efectiva i d’una presència determinant als centres de treball.
La realitat, però, és que aquesta feina tot just s’ha començat i encara som lluny d’haver aconseguit una vinculació sostinguda amb amplis sectors de treballadors. La campanya unitària d’Ens costa la vida, entre sindicalisme d’habitatge i els sindicats minoritaris, representa la voluntat d’avançar en aquest àmbit, però argumentar que aquesta campanya ja representa un bloc combatiu rellevant de la classe treballadora, capaç de disputar des de fora la direcció socialdemòcrata, no reflexa la realitat.
La desconnexió respecte del moviment obrer continua sent important i no podem donar-la per resolta a partir dels contactes establerts durant les setmanes de preparació de la vaga. La vinculació entre el moviment per l’habitatge i el moviment obrer exigeix molt més que compartir convocatòries o reivindicacions. Requereix una feina continuada i un contacte directe amb els treballadors allà on es concentren i desenvolupen les seves lluites.
Per això, un dels principals aprenentatges d’aquesta vaga ha de ser la necessitat de donar continuïtat a aquesta feina i situar-la en el lloc estratègic que li correspon. I en cap cas diem que convocar una manifestació amb CCOO i UGT significa que ja hi ha una unitat construïda amb «les bases organitzades del moviment obrer». Aquesta unitat encara s’ha de construir i exigeix desenvolupar la força necessària per arribar a aquests treballadors i participar en les seves lluites.
4. Ampliar la mobilització sense caure en una confrontació estèril
Tenint presents les limitacions actuals i el caràcter encara incipient dels vincles entre els moviments socials i amplis sectors del moviment obrer, és fonamental saber afrontar amb intel·ligència la jornada de vaga i, en particular, la relació amb la burocràcia sindical. És previsible que durant la mobilització sorgeixin tensions i moments de confrontació entre els diferents blocs i les cúpules de CCOO i UGT.
En aquest context caldrà actuar amb responsabilitat especial i intel·ligència tàctica. Hi haurà moltíssima gent amb una perspectiva honesta i revolucionària mobilitzada aquell dia, i cal aprofitar aquesta força per disputar el protagonisme i la influència de les direccions sindicals, sense caure en un enfrontament indiscriminat que ens acabi allunyant de les seves bases i dels treballadors als quals encara hem d’arribar.
No podem perdre de vista que, per a amplis sectors de treballadors, aquesta vaga continua sent una convocatòria poc coneguda o la relació de la qual amb els seus problemes i reivindicacions encara no és clara. Hem d’evitar que la nostra actuació aprofundeixi aquesta desconnexió i doni arguments a aquells que vulguin presentar la mobilització com una cosa aliena al moviment obrer, com una iniciativa dels moviments socials que va pel seu compte i al marge dels treballadors. Això exigeix estar preparats per assumir un cert grau de tensió i confrontació quan la situació ho requereixi, tenir la determinació necessària per disputar el protagonisme i saber quan cal augmentar la pressió i quan cal deixar que siguin els mateixos fets els que posin de manifest davant les seves bases el paper de les direccions sindicals.
En aquest sentit, els blocs amb perspectiva revolucionària han d’estar preparat per assumir un paper protagonista i defensar les seves posicions amb fermesa quan les circumstàncies de la mobilització facin necessària una disputa oberta amb les cúpules sindicals. Ara bé, aquesta capacitat d’actuació s’ha de fonamentar en una mobilització i propaganda àmplia per obtenir la participació de sectors cada vegada més nombrosos de la manifestació. Mantenir i ampliar aquesta massivitat ha de ser una prioritat durant tota la jornada, també en els moments de tensió i confrontació. Qualsevol ruptura o enfrontament obert ha de partir d’aquesta força acumulada i contribuir a ampliar-la, evitant que la mobilització quedi reduïda simplement als sectors més radicals. En definitiva, es tracta de tenir la determinació necessària per desbordar els límits que vulguin imposar les cúpules sindicals i aconseguir que la vaga contribueixi a avançar en una tasca estratègica, enfortint la nostra capacitat d’organització i arrelament entre sectors de treballadors als quals encara ens costa arribar.
Amb aquestes idees assistirem demà a tota la jornada de vaga i a la manifestació de la tarda. Esperem que serveixin tant per demà com pel llarg camí que ens queda per endavant.
Desbordem la vaga general!
Recuperem la classe obrera per la revolució!