Desbordem la vaga general!

Després de gairebé 15 anys, les principals centrals sindicals han convocat una vaga general . Aquesta vaga ha estat possible gràcies a la pressió exercida pels moviments socials, especialment el moviment per l’habitatge. Sens dubte, és una gran victòria i obre una finestra d’oportunitats per aguditzar la lluita de classes a Espanya. Aquesta vaga té el potencial d’aconseguir:

Que els partits d’esquerra electoral, si governen, hagin de regular més a fons la qüestió de l’habitatge.
Que els partits de dreta, si governen, no puguin trepitjar l’accelerador i empitjorar encara més la situació de l’habitatge donant carta blanca als especuladors i als desnonaments.

El nostre paper ha de ser fer-la desbordar, convertir la indignació en organització i lluita, governi qui governi. Podrem mesurar l’èxit de la vaga en la mesura que serveixi com a gran esdeveniment de politització que enforteixi l’organització obrera i popular i n’elevi el nivell de consciència. El nivell de consciència a generalitzar és que la lluita és l’únic camí, i al capdavant d’aquesta consigna de masses, en el seu segment més avançat, queel sistema capitalista només té una solució: la revolució.

No permetem la instrumentalització de la vaga!

La patronal està intentant invalidar aquesta vaga al·legant que s’ha convocat per motius polítics. Per ser clars, és perfectament legítim que una vaga lluiti per reivindicacions polítiques, però les reivindicacions d’aquesta vaga són principalment econòmiques. La pujada general dels preus, i en particular el preu de l’habitatge, és escandalosa des de fa anys, i no s’ha vist compensada per un augment dels salaris.

Aquesta vaga obliga tots els partits polítics a tornar a centrar-se en els problemes reals de les classes populars. Ha arribat al punt de deixar en segon pla la propaganda racista que s’estava impulsant amb l’excusa de la crisi de Ceuta.

Tanmateix, sabem que la socialdemocràcia instrumentalitzarà aquesta vaga. En convocar eleccions, el PSOE i els reformistes intenten apropiar-se de la vaga general i intentar reorientar-la perquè sigui una «vaga contra l’oposició».

Aquesta maniobra profundament oportunista es basa en una veritat: l’estructura que dirigeix els sindicats majoritaris (CCOO i UGT) no s’ha posicionat clarament sobre la vaga fins que no s’han convocat eleccions, i sempre quedarà la incògnita de si l’haurien donat suport si el PSOE encara fos al govern.

Per tant, no hem d’oblidar que es tracta d’una vaga convocada contra TOTS els partits; hem d’evitar que es converteixi en una vaga que legitimi l’actual govern.

De les acampades a la vaga: organitzem els comitès.

La vaga ha estat possible gràcies a les mesures de pressió dels moviments socials, especialment les acampades per l’habitatge. Les acampades creen un clima de politització que facilita la presa de consciència de milers de persones que fins ara no havien fet el pas. Els i les comunistes tenim la responsabilitat de posar la nostra experiència al servei de l’educació política de totes les persones que aquests dies s’incorporen a la lluita. Les acampades són una forma de pressió molt potent, però tard o d’hora perden força. És imprescindible que les acampades s’aixequin mentre encara estan cohesionades, abans que es dispersin les forces que han condensat. Les acampades obren la possibilitat de portar la lluita a un altre nivell. Des del punt de confluència que són les acampades, s’han de promoure comitès de vaga als centres de treball i comitès pro-vaga als barris.

La vaga general és la millor eina de lluita legal del proletariat; en l’actualitat, és la forma de protesta obrera per antonomàsia. El proletariat controla el que és fonamental de la societat, la seva vida econòmica. Moltes treballadores es concentren dia rere dia en grans centres de producció, i viuen l’explotació capitalista de la manera més crua i directa. No és casualitat que el proletariat sigui la classe més decidida a l’hora de mobilitzar-se.

Per tant, aquesta formació de comitès ha d’enfortir els vincles amb la classe obrera organitzada en sindicats. Hem de construir el pont: dels grans centres urbans als polígons i pobles industrials. Només així poden enfortir-se mútuament els moviments urbans populars i el moviment obrer.

Per formar aquests comitès, tant si parteixen d’un acampada com si no, cal seguir els passos següents:

Analitzar socialment els centres de treball, d’estudi i els barris: el paper que tenen en la producció, el teixit associatiu, la presència sindical/col·lectius de barris, etc. Hem d’identificar els grans centres neuràlgics que sostenen la vida econòmica de la ciutat: cotxeres i intercanviadors, centrals de gestió de residus, circumval·lacions, grans centres logístics i productius,…
Analitzar quines associacions veïnals, sindicats o col·lectius estan operatius a escala de ciutat o de barri, per poder establir contacte i actuar com a força unitària durant els comitès.

Comitès pro-vaga! Portem les reivindicacions obreres al capdavant de les lluites populars!

En les últimes setmanes, la lluita per l’habitatge ha fet esclatar la societat: la qüestió de l’especulació i l’accés a l’habitatge s’ha posat a l’agenda política. Com a conseqüència, molts sectors han començat a veure les costures del capitalisme.

Als campaments s’ha generat un clima de lluita i debat, en el qual molts joves estan disposats a lluitar per la creació d’una nova societat en la qual no hi hagi explotació. Per conquerir aquesta nova societat, cal posar la classe obrera al capdavant, i especialment la classe obrera industrial, que és al cor de la producció.

Els comitès de vaga, si els dirigim adequadament, ensenyaran a centenars de nous activistes a organitzar-se i lluitar. Hem de mostrar a la gent qui són els seus amics i qui són els seus enemics. Els seus amics són els milers de persones que pateixen l’explotació i l’opressió capitalistes cada dia; el seu enemic és, principalment, l’oligarquia financera: la fusió entre el capital bancari i l’industrial. El mateix fons que inverteix en habitatge també inverteix en indústria, enriquint-se a costa dels qui construeixen amb les seves mans els pilars de la societat. L’especulació immobiliària i l’explotació capitalista són dues cares de la mateixa moneda. L’objectiu final no és altre que enderrocar conjuntament el rentisme i el capitalisme.

Si volem que aquesta vaga general sigui un cop dur al capitalisme, hem d’unir tots els sectors possibles i colpejar amb totes les nostres forces.

Com organitzem els comitès als barris?

Un cop establida l’anàlisi general, cal entendre per a què serveix un comitè pro-vaga. Aquesta estructura serveix per agitar i promoure la vaga de l’11 de novembre. Per fer-ho, haurem d’establir un sistema eficient d’agitació i propaganda:

Coordinar-nos amb altres comitès pro-vaga propers i amb centres de treball i educatius que s’estiguin mobilitzant.
Difusió amb pamflets al carrer, en zones de trànsit, bústies, botigues, etc.
Organitzar actes en col·laboració amb espais populars com els casals.

També hem d’assegurar-nos que aquests espais siguin accessibles per a la classe treballadora:

Els canals de difusió han de ser amplis i organitzats a través de missatgeria accessible.
Les assemblees s’han de fer preferentment en hores que no coincideixin amb la jornada laboral habitual.
Les assemblees han de tenir un límit temporal i hi ha d’haver un treball previ de preparació perquè puguin ser resolutives.
La democràcia dels comitès pro-vaga ha de buscar la unitat d’acció.

Comitès de vaga: Convertim els centres de treball en focus de lluita!

Els comunistes hem d’organitzar comitès de vaga als nostres llocs de treball, independentment del sindicat en què participem, o fins i tot si no participem en cap.

Sabem que la cúpula dels sindicats difícilment passarà de mobilitzar els delegats. Nosaltres som els comunistes, per tant, és responsabilitat nostra fer que es desbordin els marges en què ens conté la burocràcia sindical.

Hem de ser capaços de:

Alhora que aprofitem la convocatòria per potenciar les reivindicacions sindicals immediates, donem a la vaga un caràcter tan polític com sigui possible dirigit contra l’estafa del parlamentarisme, que arrossega la classe obrera cap a les lògiques parlamentàries de «ara heu de votar millor que l’altra vegada» i defensem que, si tot això està passant, és perquè hem omplert els carrers i les places.
Demostrar que la nostra força està en l’organització i en la mobilització i que, independentment de qui governi, la classe obrera ha de tenir la seva pròpia agenda i el seu propi programa de reivindicacions.
Elevar la combatitivitat. Haurem d’omplir els carrers d’agitació, organitzar actes, organitzar assemblees als centres de treball i, el dia de la vaga, organitzar piquets combatius.

Com organitzem els comitès de vaga als nostres centres de treball?

Per organitzar els comitès de vaga als centres de treball, haurem de comptar amb el suport dels comitès d’empresa o de les seccions sindicals que siguin mínimament combatives. Si al nostre centre el comitè és groc o immobilitzat, podem convocar les nostres pròpies assemblees o organitzar batudes de contactes de companys combatius per poder organitzar la difusió de la vaga.

Algunes qüestions pràctiques útils:

Els sindicats majoritaris ja han convocat la vaga general. No cal ratificar-la en assemblea. Cada treballador té dret individual a fer vaga, encara que ho faci en solitari.
La vaga és legal. La patronal està donant a entendre que podria no ser-ho, com ha fet en altres vagues generals, però ja hi ha hagut vagues generals convocades per sindicats minoritaris per l’habitatge, pel 8 de març i per Palestina. Té a veure amb qüestions econòmiques (que els salaris no van d’acord amb els preus). De tota manera, si alguna institució judicial declara la vaga il·legal, ho haurà de fer amb molta antelació.
Cada treballador té dret a no avisar si farà o no la vaga.
No és legal que intentin esbrinar si faràs o has fet vaga. L’empresa és la responsable de comprovar l’assistència amb la finalitat exclusiva de reduir la nòmina.
Fer vaga proporciona al treballador una protecció legal a posteriori contra les represàlies.

Si s’ha aconseguit organitzar un comitè de vaga, un altre dels objectius ha de ser apropar aquest comitè als comitès organitzats als barris, en cas de proximitat geogràfica, i participar conjuntament en accions urbanes el dia de la vaga.

Comitès de vaga als centres educatius.

En els darrers dies hem vist com el moviment educatiu s’ha solidaritzat amb la lluita per l’habitatge, alhora que lluita per les seves pròpies reivindicacions. El moviment estudiantil, especialment el universitari, és un focus de concentració de joves revolucionaris, com hem pogut veure en les mobilitzacions per l’alliberament del poble palestí.

Aquest 11 de novembre, la vaga ha d’arribar a les universitats i desbordar-les. No només ha d’atènyer els estudiants, sinó que s’ha de difondre entre les diferents empreses que operen dins de la universitat i fora d’ella: transport públic, cafeteries, impremta, personal docent, personal administratiu, etc.

Cada sindicat estudiantil, col·lectiu o assemblea ha de constituir-se com a comitè de vaga. Si no hi ha cap estructura prèvia, s’ha de generar directament com a comitè i després transformar-se en una estructura permanent.

Fem que la vaga general es desbordi!

Les acampades han condensat la pressió; els comitès de vaga condensaran l’organització. A les acampades, als barris, als centres de treball i a les universitats la tasca és la mateixa: convertir la indignació en organització, i l’organització en lluita.

Som molt conscients que aquesta vaga es convoca tenint present el cínic càlcul electoral. Però també som molt conscients que neix arrabassada de les mans a la cúpula sindical, còmplice d’aquest govern que ens ha condemnat a la misèria durant dues legislatures. Neix en un moment vibrant en què la saturació es converteix en mobilització: i els comitès de vaga han de ser l’espai on la classe obrera pugui tornar a l’arena política. I la seva força política, com demostra l’últim cicle de mobilitzacions, no és a les urnes, és en el seu nombre i en la seva mobilització directa.

Aquesta vaga general no tindrà les xifres de la del 2012, però la seva rellevància política pot ser molt més gran: pot ser l’esdeveniment en què la classe obrera d’aquest país torna a lluitar en nombres significatius, no contra un partit o contra una llei, sinó contra el conjunt dels partits de la burgesia, contra la misèria que ens imposen, en una paraula, contra el sistema capitalista en si mateix. Un sistema en crisi permanent, que en moments com l’actual es fa cada vegada més evident que només té una sortida: la revolució.

Convertim cada barri, cada universitat, cada lloc de treball en un focus de rebel·lió!

Governi qui governi, la lluita és l’únic camí!

Fem desbordar la vaga general!

La crisi del sistema no té solució, l’única sortida és la revolució!