Un any després de la catàstrofe, Carlos Mazón ha presentat la seua dimissió com a president de la Generalitat Valenciana, en un discurs execrable i repugnant, sense convocar eleccions, presentant-se com a víctima i mantenint l’acta de diputat per continuar estant aforat i evitar la imputació, rere la que ha contemplat la baixa mèdica en un últim exercici de fanfarroneria.
No hi ha dubte de que aquesta dimissió és producte de la gran pressió popular a la que ha sigut sotmés el criminal, que continua sent assenyalat com a principal responsable de les seues morts des de les organitzacions populars i amb grans mobilitzacions com la del passat 25-O. La gota que ha vessat el got han sigut les escridasses de «assassí» a la si funeral d’Estat, unides al testimoni de Maribel Vilaplana que confirma que Mazón estava localitzable i totalment al dia de la situació en El Ventorro. Era evident per a la cúpula del PP que no era encertat sostindre’l més. Vox, per la seua banda, es veu enfortit com aparent alternativa al circ electoral. Alhora, el poble ha de marcar distància de les declaracions triomfalistes de Compromís i PSPV/PSOE, que saliven pensant en unes eleccions anticipades. Havent-ho perdut tot, de poc els val canviar un gestor de la misèria per altre, si no va acompanyat de cap intenció real de reparar a les víctimes ni cap mesura per evitar que es repetisca la tragèdia.
És necessari evidenciar l’oportunisme dels distints partits parlamentaris, que han demostrat altra volta que cap d’ells representa els interessos del poble.
EL REFORMISME I LA SOCIALDEMOCRÀCIA, AUS CARRONYERES
Compromís i PSPV/PSOE han instrumentalitzat la protesta des del primer moment per reduir-la a les consignes «Mazón Dimissió» i «Volem Votar», buscant convertir la catàstrofe en vots. La seua participació a l’Acord Social Valencià a través d’organitzacions que dirigixen ha aconseguit en reiterades ocasions ofuscar a la resta d’organitzacions honestes i arrossegar-les a les mateixes proclames estretes i limitades.
En l’oposició, la socialdemocràcia i especialment el reformisme juguen a enganyar a les masses. Sota el lema del «programa comú contra la dreta», les seues joventuts i les organitzacions de lluita que dirigixen atrauen als sectors del poble disposats a lluitar. Aquestes organitzacions fins i tot poden arribar a declarar-se revolucionàries al temps que repetixen que s’ha de destinar tot esforç a les «reivindicacions comunes» abans de «pensar en canviar el sistema». La realitat és que l’esquerra capitalista, siga aquesta la socialdemocràcia del PSOE, el reformisme de Compromís, o inclòs una variant més radical autodenominada «anticapitalista», mai defendran els interessos de la classe treballadora. Empren la comparació amb la dreta parlamentària per mobilitzar a les masses sota les seues reivindicacions partidistes, les instrumentalitzen per arribar al poder, i les abandonen quan ho aconseguixen, traint les organitzacions populars quan ja només suposen un obstacle a la seua legitimitat.
D’altra banda, baix la consigna de la dimissió de Mazón el PSOE ha tractat d’amagar la responsabilitat directa de Pedro Sánchez, altre culpable de la catàstrofe que va limitar i retardar la resposta del Govern central. A més dolor i víctimes, més s’enfonsaria el PP, i més vots podria pescar entre les morts. El poble no oblida els seus botxins i continua assenyalant-lo, per més que els oportunistes acusen de còmplice de la dreta a qui no assumix el seu «programa comú». Per la seua part, Compromís, conscient del seu paper com a eterna muleta del PSOE, tampoc ha presentat exigències al Govern central en cap moment. Per a ells val més l’esperança de governar que les necessitats de les víctimes.
Així, durant tot un any, baix aquesta estratègia del circ electoral i oblidant-se dels empresaris criminals, l’esquerra ha jugat el seu paper de garant de l’estabilitat capitalista. Partint d’un poble fart d’uns i d’altres, predisposat a assumir que viu en un sistema de misèria on qualsevol pot ser la següent víctima, tracten de restablir la il·lusió en un suposat capitalisme «ben governat». Neguen la necessitat d’un sistema propi de la classe treballadora, dirigit per ella i per a ella, i tracten d’aïllar a qui la faça patent. No fan més que fer posar de manifest que aquest sistema és servil al capital i alié al poble, governe qui governe. La socialdemocràcia i el reformisme actuen com veritables aus de carronya: sols els importa ser ells els següents que governen.
L’ESQUERRA BURGESA NO POT FER FRONT A LA REACCIÓ
La mobilització popular ha sigut dirigida per l’esquerra burgesa. El resultat: la dreta i la ultradreta aconseguixen sobreviure, medrar i continuar representant obertament l’oligarquia.
El PP no ha tingut cap necessitat d’impedir que l’esquerra personifique la tragèdia en Mazón. Amb la seua dimissió, descarreguen bona part de la mala imatge del partit, per posar un substitut igualment servil a l’oligarquia. Aconseguixen mantindre els empresaris criminals impunes, les promotores i especuladors fent caixa a les zones afectades, la reconstrucció a mitges, els estudiants en barracons, les ajudes a comptagotes i les obres públiques acumulant sobrecostos difícils de justificar.
Vox, donat que no s’ha vist esguitat per la gestió criminal de Mazón, i assenyala a Sánchez com el culpable que és, aconseguix enganyar a les masses i continuar pujant a les enquestes. Així, guanya força per exigir al PP que implemente més mesures del seu programa reaccionari. Com aspecte principal, fomenta l’enfrontament a la si del poble i la població migrant, particularment els més empobrits i explotats, generant alarmisme sobre l’okupació i la delinqüència, aconseguint que part de les masses les consideren culpables de la destrucció en la que romanen les zones afectades.
En aquesta situació, l’alternativa que planteja l’esquerra burgesa és l’exigència d’eleccions anticipades, redoblant la seua cooptació dels moviments populars al crit de «o nosaltres o el feixisme». El seu programa és també un programa al servei de l’oligarquia. Lluny d’un programa que antepose els interessos populars als del gran capital, el que pot prometre l’esquerra burgesa és una gestió «sense grans excessos» com sí fa obertament la dreta. Amb l’esquerra al govern la Llei Mordassa segueix en peu, la repressió policial s’ha disparat, l’habitatge està pels núvols, s’abasten rècords històrics en despesa militar, el valencià s’ha vist marginalitzat amb el decret de plurilingüisme… No ha sigut ja prou evident amb els governs del Botànic, la resta de «candidatures del canvi» municipals, o en l’actual Govern central? I el pitjor és que depositar un gram d’esperança en la seua candidatura electoral equival vendre a pes la única autodefensa amb la que conta el poble, que és la seua autoorganització. O no hem vist com aquesta esperança, per poca que siga, és la base de la legitimitat de l’esquerra burgesa per cridar a la calma, a que confien en ells i la seua gestió, a desmobilitzar a les masses quan ho consideren oportú? La única forma de fer front a la reacció és mitjançant l’organització veritablement popular, independent de l’esquerra burgesa. I la única alternativa a la misèria capitalista és organitzar la revolució.
LLUITEM PER UNA RECONSTRUCCIÓ JUSTA, DESEMMASCAREM EL SISTEMA
En aquesta situació en la que els culpables es lucren econòmicament i políticament, i el poble es troba sense eines per combatre, sense la capacitat per forçar a posar al capdavant la justa reparació a les víctimes, cal assenyalar obertament tots aquells oportunistes que han desviat l’esforç enorme de la mobilització popular cap a finalitats partidistes i han buscat restaurar la confiança en el capitalisme, presentant el problema com una simple “mala gestió” de polítics de dretes i no com el resultat d’un sistema que sempre prioritza els beneficis del capital.
Davant això, cal reagrupar tots els activistes honestos que presenten resistència davant de l’oportunisme electoral per tal de construir moviments independents de l’esquerra burgesa, que puguen ser amplis, democràtics i combatius i exigisquen una reconstrucció al servei del poble i no del capital. Només aquests seran capaços d’augmentar el nivell de consciència i mobilització de la classe treballadora, que no sòls són la única forma d’arrancar de les mans dels capitalistes i dels seus gestors les justes exigències populars, sinó que a més són la base per fer avançar les posicions revolucionàries.
Aquestes tasques han d’anar unides a la lluita contra l’avanç dels discursos reaccionaris que, des de fa un any, han aprofitat la catàstrofe per reforçar-se, desviar la ràbia popular i enfrontar el poble entre si.
El poble valencià ni oblida ni perdona: ha vist, ha patit i sap que l’Estat capitalista va fallar: els hi va donar i continua donant l’esquena, tant a nivell autonòmic com a nivell central, fent evident la necessitat de l’autoorganització i de la pressió popular.
Assenyalem l’oportunisme: PSOE i Compromís, aus carronyeres del dolor del poble!
Lluitem per una reconstrucció justa, al servei del poble i no del capital!
Fem de la lluita contra la misèria a la que el capitalisme ens condemna el ciment de la revolució!
