Puedes leer la versión en castellano en el siguiente enlace:https://revolucion-prt.es/la-consulta-sobre-el-valenciano-nuevo-ataque-a-los-derechos-del-pueblo/
La dretanització de la política burgesa és fa cada vegada més evident. Aquesta és part del desenvolupament de les necessitats polítiques dels grans capitalistes per perpetuar la seua explotació i domini en una situació general cada vegada més tensa. L’increment de la despesa militar, l’ascens de governs reaccionaris i ultra-conservadors; els atacs contra les lluites i els diferents moviments populars… són la nova norma internacional de la qual Espanya no està sent una excepció.
Inclòs amb un govern central de signe socialdemòcrata integrat per les distintes forces reformistes, Espanya no escapa (ni pot escapar) de la necessitat d’armar-se i militaritzar-se. No pot en tant que és per definició el govern del «mal menor» al servei dels capitalistes. El govern burgès de careta progressista dona suport i difon la retòrica bel·licista de la necessitat d’enfortiment de l’Estat davant les amenaces internes i externes, tot i que siga sota la premissa de «defensar l’Estat de Benestar». Aquest és el context on valorar l’ofensiva contra la llengua del govern autonòmic.
Els discursos reaccionaris estan començant a ser de gran utilitat per a l’oligarquia financera, i els seus diferents nous governs es lleven la màscara liberal-moderada per abraçar l’aliança i les polítiques del partit populista d’extrema dreta per al que han anat aplanant el terreny. Allò que es donava més o menys per garantit en les últimes dècades, encara que fora des d’una perspectiva principalment formal i amb greus deficiències pràctiques, està començant a deixar d’estar-ho. Dins de les seues condicions particulars, les distintes llengües de les diferents nacions i nacionalitats presents a Espanya sempre han sigut una diana pels partits de dreta d’àmbit estatal. En aquest context, els i les comunistes ens oposem als atacs a la llengua doncs suposen un atac directe contra el poble. Són un atac directe als seus drets democràtics, entre els quals està fer ús i poder educar-se en la seua llengua pròpia.
I és sols en aquest context on podem entendre l’enquesta plantejada pel govern autonòmic valencià del PP i Vox sobre l’ús del valencià a les aules, i el rebuig manifest d’una part significativa de les masses populars, que han sortit al carrer. El valencià és una llengua que porta segles sent marginalitzada i deixada en un segon àmbit en tots els aspectes de la societat. Analitzant en particular l’historial recent valencià, el més greu i irònic de tot és que no ha sigut necessari esperar a un nou govern del PP-Vox per a visualitzar un atac contra el poble d’aquestes característiques. Ja amb el govern de PSPV-Compromís es va eliminar els programes d’ensenyament en valencià (PEV, complementats pels PIP, d’incorporació progressiva), imposant el model trilingüista, en anglès-castellà-valencià. No sols reduïa el valencià d’un 80% a sols un terç, sinó que el terç en anglès, des substituïa assíduament per castellà inclòs en les zones valencianoparlants, per la manca de capacitats de donar moltes assignatures en anglès. Ara, aquests partits progressistes, destacant Compromís, critiquen l’enquesta del PP i Vox de forma oportunista i hipòcrita. Volen canalitzar tota la indignació i rebuig que puga generar aquesta mesura entre el poble valencià, per tornar a aprofitar-ho electoralment, quan ja hem vist que, baix el seu govern, van ser els artífexs d’un dels principals retrocessos en l’ús del valencià.
Cal plantejar: «Per què cal preguntar el valencià?» «Per què cap govern pregunta sobre l’ús del castellà?» Resulta evident que la llengua de cohesió i integració de l’oligarquia espanyola dins de les seues fronteres és el castellà, i aquesta ni es toca, incloent partits d’àmbit regionalista o nacionalista com Compromís. Per a defensar els drets democràtics de qualsevol poble, no només del valencià, cal la mobilització d’amples capes de masses populars amb una direcció proletària, evitant l’aprofitament oportunista del reformisme, encara que siga radical, de les legítimes lluites de les masses. Només assolint el poder polític per part del proletariat, podem parlar que hem donat els primers passos cap a l’erradicació dels xovinismes de gran nació i avançar cap a la igualtat de tots els pobles.
Els comunistes tenim exemples històrics sobre amplis drets lingüístics i nacionals. La Unió Soviètica va tindre la primera constitució en reconèixer el dret d’autodeterminació de les nacions, també les de dins de les seues fronteres; i el més ampli reconeixement al manteniment i ús de les llengües i la cultura de les nacions que l’integraven. També podem trobar exemples en altres Estats socialistes com Albània, on l’ús i l’ensenyament del grec estaven garantits al sud del país. Açò no passa només per voluntat polítiques, sinó perquè el socialisme assenta les bases econòmiques i socials per a la igualtat dels diferents pobles i cultura. Per contra, la burgesia necessita uniformar els països en Estats-nació amb una única llengua, per vertebrar i lubricar els diferents mercats en una única llengua; d’altra banda, per justificar l’opressió i domini sobre nacions estrangeres. El capitalisme és irreformable, i és hui dia el principal enemic dels pobles, les nacions i les llibertats democràtiques.
Trenquem amb l’imperialisme per alliberar-nos de l’opressió nacional i cultural!
Avall amb les forces reformistes i oportunistes servils als capitalistes!
Per la revolució i el socialisme com a garants d’uns vertaders drets democràtics!
