Anàlisi i proposta política per al Moviment per l’Habitatge a Catalunya

Versión en castellano:
https://revolucion-prt.es/analisis-propuesta-politica-movimiento-vivienda-catalunya/

Des de fa ja algunes dècades, l’oligarquia financera del nostre país ha vist com es reduïen els seus marges de guany sota les contradiccions del sistema imperialista i com l’estancament econòmic al sector productiu s’accentuava. Els anys recents s’han caracteritzat, doncs, per una forta aposta dels grans monopolis per les activitats especulatives del sector immobiliari. Mentrestant, la classe treballadora, obligada a concentrar-se a les ciutats en busca d’oportunitats, veu ara com s’intensifica l’explotació i la inflació de preus, i és progressivament expulsada a la perifèria de les ciutats i a les ciutats dormitori. En aquest sentit, no és estrany que els centres urbans s’hagin convertit en el principal punt neuràlgic dels grans moviments de masses en lluita pels seus drets, atraient les principals classes populars en contradicció amb l’imperialisme (proletariat, semiproletariat, la resta de la classe treballadora i el gruix de la petita burgesia independent). Entre aquests moviments urbans populars (com el feminista, estudiantil, antirepressiu…), el Moviment per l’Habitatge (MxH) es troba ara mateix en un moment clau de mobilització i protagonisme, fruit de la imparable pujada del preu del lloguer i l’habitatge en general.

En aquest context, amb un moviment més madur, diversos debats han anat aflorant sobre una sèrie de qüestions fonamentals: Quina és la manera més eficaç d’organitzar tots aquells que ens veiem afectats per aquest problema? Com podem evitar ser cooptats per l’Estat? Quina estratègia hem de seguir a llarg termini per avançar i no estancar-nos? Com encaixa el moviment en una estratègia revolucionaria més àmplia?

Recentment, el II Congrés d’Habitatge de Catalunya ha servit d’espai per debatre algunes d’aquestes qüestions, i creiem que és d’especial importància donar la nostra visió sobre aquest. Per això, en aquest article volem, en primer lloc, donar la perspectiva del Partit Revolucionari dels Treballadors sobre quina estratègia i tàctica considerem que pot ser més efectiva en la lluita per l’habitatge, i en segon lloc, la nostra proposta i opinió pel que fa a la possible constitució d’una organització sindical d’habitatge a nivell de Catalunya.

1.- ESTRATÈGIA I TÀCTICA AL MOVIMENT PER L’HABITATGE

Tot i que en els darrers anys el MxH ha anat aprofundint en diversos aspectes de la problemàtica de l’habitatge, mitjançant tot tipus d’anàlisis, tallers i publicacions (ja sigui examinant el fenomen de la gentrificació, la història de les polítiques d’habitatge a l’Estat…) i ha anat guanyant una valuosa experiència en les tècniques d’enfrontament directe i col·lectiu contra algunes facetes del poder burgès (parant desnonaments, negociant amb propietaris, manifestant-se i plantant cara a les forces policials…) el cert és que aquest treball teòric i pràctic no s’ha acabat de traduir en el plantejament de d’una tàctica clara per a la lluita per l’habitatge per part de les organitzacions que conformen el MxH. Això ha conduït a que, davant la dispersió dels coneixements acumulats i la manca d’un consens sobre quins passos seguir, la inèrcia sovint hagi conduït el moviment cap a un tipus d’acció sindical molt atomitzada, amb un discurs massa genèric, pretenent una ofensiva indiscriminada en totes les direccions en què es presenten problemes estructurals, sense un criteri concret que determini el temps i forces necessaris que és recomanable destinar a cada objectiu. Tot i el gran auge del moviment, aquest està molt lluny de la massivitat que pot assolir.

Entenent que l’estratègia és allò que indica quines batalles lluitar i la tàctica el que indica com lluitar-les, no haver pogut assolir una tàctica clara i concreta és fruit de no haver definit una estratègia clara i concreta. Per això cal entendre qui són els nostres enemics, qui són els nostres aliats, i qui són els sectors vacil·lants. Particularment, cal distingir qui és l’enemic principal a qui cal dirigir la majoria de l’atenció, en comptes de dispersar les nostres forces en les diverses manifestacions del problema.

A més, com a comunistes, entenem que per plantejar una estratègia coherent també cal un element conscient, un Partit Comunista, que l’entronqui amb una línia política revolucionària capaç de mobilitzar estratègicament totes les classes del camp popular contra el capital. L’absència d’aquest element conscient i d’un horitzó revolucionari pot fer que el gruix del MxH es constitueixi merament com un ens negociador amb les institucions, caient en un reformisme estèril que desmobilitzi les masses, o que s’acabi acontentant amb ser un moviment residual de resistència. La història ja ha demostrat que la revolució no es duu a terme mitjançant la mera lluita econòmica o per reformes, ni tampoc mitjançant intents mecànics de sumar diferents lluites parcials sense cap criteri o anàlisi comuna entre ells. Nosaltres veiem la revolució com un procés prolongat, una guerra de llarga durada, en què el Partit Comunista, agrupant els elements del poble més experimentats, capacitats en la lluita i amb major consciència i coneixement de la ideologia revolucionària, és capaç de mobilitzar les capes més àmplies possibles al voltant dels interessos de la classe obrera, buscant la presa del poder i la fi del capitalisme. Això implica que els paràmetres de la lluita sindical i els de la lluita revolucionària per la presa del poder són diferents, en termes d’envergadura, abast, capacitat de mobilització i aspiracions, però que alhora el progrés de tots dos està íntimament relacionat en termes estratègics. És a dir, considerem que és important ser conscients que l’avenç, el creixement i la sofisticació del MxH no és, per si sol o automàticament, revolucionari, sinó que dependrà en la forma i el grau en què els seus objectius s’alineïn amb els d’una estratègia revolucionària que vagi més enllà de la pròpia esfera de l’habitatge.

Alhora, el Partit Comunista es construeix amb la lluita de les masses, i no al marge d’aquesta. Una estratègia que permeti vincular el moviment per l’habitatge amb la lluita revolucionària no sorgirà ni de pensar-hi molt sense participar-hi ni d’imposar consignes molt radicals i dir que això és una estratègia. Quan diem que el moviment no té una estratègia clara i concreta, no diem que aquesta hagi de venir predefinida, tot al contrari; una estratègia comuna en un moviment de masses no es desenvolupa en el primer moment, sinó al llarg del desenvolupament i pràctica de la lluita, quan aquesta es demostra eficaç; això és el que trobem a faltar al MxH.

Ara bé, com hauríem de portar a la pràctica aquesta voluntat estratègica? En els continguts de la Primera Trobada Revolucionària per l’Habitatge[1] que va tenir lloc a València ja presentem la nostra anàlisi de la situació actual i avancem els aspectes essencials de la nostra proposta tàctica –basada en unes línies estratègiques que hem recollit principalment als nostres Documents Congressuals[2]– sobre la que ara ens interessa ressaltar certs aspectes que considerem d’especial rellevància per al context català.

En aquesta Trobada Revolucionària assenyalàvem el potencial que té el MxH d’obrir un nou flanc que debiliti la posició dels especuladors immobiliaris, la possibilitat de madurar la politització de les bases i de construir organitzacions genuïnament massives, democràtiques i combatives. Així mateix, considerem que el desenvolupament d’aquests punts tàctics ha d’anar lligat amb els objectius més amplis que tenim com a revolucionaris: atacar a elements fonamentals de l’oligarquia financera, situar la classe obrera al capdavant de la lluita popular i dotar les masses dels principis polítics més útils per enfortir les posicions més avançades i preparar l’ofensiva contra l’enemic, especialment tenint en compte la rellevància que els grans centres urbans tenen als països imperialistes. Tot seguit ens centrarem en alguns d’aquests punts claus:

Una acció sindical coherent amb les contradiccions principals en la qüestió de l’habitatge

Des del nostre punt de vista, identificar i esquematitzar les principals contradiccions i actors que intervenen al sector de l’habitatge és una primera tasca essencial que afavorirà una acció sindical més efectiva, permetent una millora de la priorització i distribució de les nostres forces. Anomenem contradicció principal a aquella que determina i influeix en totes les altres contradiccions, i anomenem contradicció antagònica aquella que no es pot resoldre per la via de la negociació, aquella on no hi ha una conciliació possible.

En primer lloc, considerem que la contradicció principal i antagònica que es dona en la lluita per l’habitatge és entre les classes populars i els monopolis del sector bancari, representants en bancs i fons d’inversió. Aquests han de ser distingits clarament com l’enemic principal, doncs són els majors responsables de la pujada dels lloguers i del preu de l’habitatge en general, fruit de buscar la màxima rendibilitat de la seva inversió especulativa constrenyent l’oferta disponible i augmentant els preus artificialment, i pressionant de manera directa a l’Estat per evitar cap canvi que pugui no ser-los beneficiós (com ara en les reunions de Pedro Sánchez amb els principals especuladors immobiliaris, o amb Barcelona sent la seu del The District, el congrés d’especuladors). Aquesta contradicció defineix la línia general de la nostra estratègia i d’aquesta se n’haurien de derivar les nostres prioritats i mètodes de treball com a moviment organitzat.

Entenem que l’estratègia general ha d’estar centrada en la lluita per limitar i posar setge al grau d’actuació dels especuladors, per tots els mitjans, en relació amb el preu de l’habitatge, i que per tant, si bé hi ha altres elements significatius en la lluita, com ara contrarestar la turistificació i massificació de certes zones o la paralització dels desnonaments, aquests no han de copar la centralitat de les nostres accions i reivindicacions.

Aprofundint en el tema de la turistificació, si bé aquest problema es manifesta amb una intensitat especial en algunes poblacions i ciutats de Catalunya, hem d’entendre que el model turístic no és l’arrel o nucli de les tendències vigents, sinó que és la puixança de l’oligarquia financera immobiliària, molt sovint mitjançant els seus representants institucionals, la que en última instància patrocina aquests models com a forma d’accelerar i justificar les pujades de preu. Només cal veure que en llocs on gairebé no hi ha turisme els preus també pugen. En comparació amb altres potències imperialistes europees, la burgesia espanyola es troba en una posició relativament més feble, cosa que els fa optar per activitats de rendibilitat més ràpida però més volàtils, com ara el turisme i l’hostaleria o el sector immobiliari i de la construcció, davant d’altres potències més fortes, en què la indústria, el sector científic i el desenvolupament de xarxes de comunicacions ha portat la davantera històricament. Qualsevol mobilització ha de tenir present aquest context i ha d’assenyalar a l’oligarquia financera com a responsable, evitant desviar l’atenció cap a altres actors menors. En aquest sentit, la turistificació és el boc expiatori principal per a la socialdemocràcia i el reformisme; dir que el turisme és el responsable principal o total del problema de l’habitatge és una forma de desmobilitzar i de desviar el focus de la qüestió principal, presentant la qüestió com un problema compartimentat que es pot resoldre sense xocar frontalment amb els interessos i el poder de l’oligarquia financera, de manera que les reformes més petites poden ser millor rebudes, alhora que justifiquen una situació injustificable com és la pujada indefinida dels lloguers.

En línies generals, considerem que es poden delimitar una sèrie de reivindicacions fonamentals que serveixin per fomentar la unitat d’acció en el moviment, adequades per centrar l’atenció en la força que exerceixen els monopolis del sector bancari i aconseguir la mobilització més gran de les capes populars, i que podrien resumir-se en:

• Regulació del preu del lloguer amb una limitació efectiva.

• Regulació del preu de l’habitatge per tal que aquest reflecteixi el seu valor real.

• Augment del parc d’habitatge públic, sobretot mitjançant l’expropiació a grans tenidors.

A banda d’aquestes reivindicacions principals, n’existeixen d’altres més específiques com establir contractes de lloguer indefinits o posar fre a plans urbanístics que obren el camí a l’especulació.

Continuant amb la nostra anàlisi, observem una altra contradicció secundària antagònica amb els especuladors/rendistes grans i mitjans. Els seus interessos estan clarament lligats amb els dels monopolis del sector bancari, però no tenen la força per exercir el mateix grau de pressió, o bé obtenen el guany d’altres inversions i per tant no són tan agressius en l’àmbit de l’habitatge, doncs ho veuen més com un mercat per diversificar la inversió. També són clars enemics de les classes populars, però amb un grau inferior d’incidència. En aquest sentit, hem d’avançar per solidificar unes posicions organitzatives i polítiques sindicals prou substancials, que forcin aquests actors a negociar amb nosaltres.

En aquesta lluita contra els monopolis del sector bancari i els rendistes grans i mitjans considerem que és imprescindible que l’acció sindical s’articuli com a eix principal dels sindicats locals, com a forma de mobilització i organització més estructurada i conduent a la politització d’àmplies masses. És important ressaltar que l’acció sindical en matèria d’habitatge no es pot comparar mecànicament amb el sindicalisme del moviment obrer (MO), ja que aquest últim s’origina en relació amb una contradicció més profunda que afecta les pròpies arrels de la producció capitalista i amb un clar protagonisme de la classe obrera. L’acció sindical en matèria d’habitatge, per contra, haurà de ser més àmplia i flexible, ja que, d’una banda, es manifesta en unes coordenades econòmiques diferents (a l’esfera del mercat i el consum), amb un caràcter més interclassista propi dels moviments urbans populars, que uneix totes aquelles capes amb interessos objectius a enderrocar el capitalisme; i d’altra banda, la participació en el MxH té un caràcter més aviat voluntari per a moltes persones, mentre que en el MO la lluita es dona al lloc de treball i per tant deixar de lluitar pot voler dir perdre la feina. Això comporta que les organitzacions permanents del MxH seran necessàriament més petites que les del MO, d’aquí la necessitat de flexibilitat.

Situar l’acció sindical com a pilar central de l’acció dels sindicats locals no implica construir un grup dirigista que, en nom de “l’acció sindical”, dirigeixi tota l’acció política del sindicat, sinó precisament ha de servir per descarregar els sindicats de les tasques més mecàniques, deixant que la direcció política prengui el protagonisme de les assemblees, lluitant contra les inèrcies assistencialistes o fins i tot apolítiques. No és lògic que en part dels sindicats locals persisteixi una pràctica d’assessorament assistencial de “militants” cap a “afectats”, amb el conseqüent desgast del sector “militant” i falta de desenvolupament polític dels “afectats”. Els sindicats locals no poden limitar-se a funcionar com a serveis socials i han de desplegar una acció sindical més ambiciosa, centrant-se en l’acció conjunta contra grans monopolis, rendistes grans i mitjans que operen per tot el territori, ocupant la resta de problemàtiques un pla més secundari, i allunyant-se de les dinàmiques assistencialistes.

D’altra banda, pel que fa a la contradicció amb els petits propietaris –generalment rendistes d’escala menor o “accidentals”, que obtenen cert marge de rendibilitat de l’explotació econòmica del segon o tercer habitatge– considerem que aquest no s’hauria de prendre com a antagònica, sent un sector molt variat, que pot incloure persones que, ateses les seves condicions de vida materials, realment tinguin interessos més o menys contraposats o més o menys identificables amb els de les àmplies classes populars, que facin en major o menor grau l’obtenció de rendes el seu ingrés econòmic principal. Es tracta per tant d’un sector vacil·lant que es pot veure fàcilment influenciat per la política ultrareaccionària, i amb el qual interessa fer principalment una tasca de persuasió per sumar a la major part possible definitivament al camp popular, amb l’objectiu d’incloure’l a la lluita. i en els casos en què això no sigui possible, ser hàbils i conscients amb els mecanismes de pressió per no aïllar el moviment de la resta de la població amb potencial de ser mobilitzada.

Finalment, hi ha una clara contradicció secundària antagònica amb l’Estat, no només en el sentit més immediat i notori (repressió directa, mancances d’infraestructura i regulació en matèria d’habitatge), sinó també en un sentit més de fons, com a Estat capitalista que serveix als interessos de la burgesia, i que actua com a eina de dominació sobre les classes populars, sent necessària la seva destrucció per transformar la situació. No obstant això, hem d’entendre que aquest objectiu va lligat a altres tasques estratègiques de més importància, i que no es desenvolupa en el buit. Cal tenir clar que el potencial creixement quantitatiu del MxH i el possible protagonisme en el debat polític estatal no és un esdeveniment revolucionari en si mateix, i que una confrontació real per la conquesta del poder estatal és un procés que implica la constitució efectiva d’una sèrie d’actors essencials (Partit Comunista, Exèrcit Popular, Front Unit), que elevin qualitativament el caràcter de la lluita en conjunt. És a dir, el paper de l’Estat no es pot magnificar des de postures reformistes (considerant que tot canvi possible s’ha de trobar amb les institucions com a eix central) però tampoc no se’n pot minimitzar la força com a aparell repressiu de classe, caient en fórmules idealistes que subestimin el seu abast i la viabilitat d’una estratègia que no tingui un poder militar real i una sustentació popular darrere que ho defensi de manera efectiva.

En aquest mateix àmbit incloem com a enemics secundaris al servidors de l’oligarquia, és a dir, als polítics que gestionen la misèria necessària per al benefici dels capitalistes, sigui de manera oberta com fa la dreta o fent-se passar per part del poble i fingint que en comparteixen els interessos, com fa l’esquerra.

Així doncs, com hem explicat, considerem que el MxH té diversos enemics a combatre, d’entre els quals l’oligarquia financera immobiliària, en forma de bancs i fons d’inversió, són els principals. Així doncs, hem d’assenyalar-los amb tota la claredat i contundència possible, i considerem que fer servir el terme «rendistes» de manera tan general desdibuixa a l’enemic principal, i pot implicar, a futur, derivar en una línia política que no ataqui a qui ha d’atacar, donant igual rellevància a combatre a un rendista petit que a un fons d’inversió que aglutina un percentatge elevat dels pisos en el mercat.

Politització i perspectiva de classe obrera

Tot moviment popular urbà conté el potencial de convertir allò que inicialment és un moviment de resistència en un suport ferm a la revolució, i és en aquest procés de passar d’un estadi a un altre que la qüestió de la consciència revolucionària esdevé essencial. En aquest sentit, a la Trobada Revolucionària per l’Habitatge ja esmentàvem la necessitat que el MxH es dotés d’espais d’educació, reflexió i decisió política col·lectius. I és aquí on la ideologia comunista i el coneixement revolucionari ha de ser capaç d’oferir una anàlisi científica de la situació, que exposi els interessos de la classe burgesa i avanci una perspectiva de classe obrera als moviments urbans populars.

Però què volem dir amb perspectiva de classe obrera? Com comentàvem prèviament, a les ciutats de les potències imperialistes s’hi concentra molta població de diversa condició social. La dinàmica intrínseca del capitalisme, no obstant, genera el fenomen conegut com a proletarització: les capes mitjanes de la societat progressivament s’apropen més al nivell de vida d’un proletari, no només en termes d’empobriment sinó també en termes de condicions de vida generals, pèrdua d’autonomia a la feina, massificació de professions que abans eren exclusives… Aquest procés de proletarització, especialment a les potències imperialistes, no és dona de manera mecànica i ininterrompuda, sinó mitjançant cicles que poden durar dècades a diferents ritmes per a diferents sectors de la població. En qualsevol cas, la bota del capitalisme esclafa cada cop més capes de la societat i el gruix de les classes populars s’amplien cada cop més. No obstant això, dintre les capes explotades, el proletariat, per la seva relació a la cadena de producció capitalista, es troba en una posició avantatjosa per donar una resposta més contundent i definitiva als capitalistes i és distingeix com aquella capaç de forjar un món nou superior al capitalista: el comunisme.

Per això, transmetre aquesta perspectiva de classe obrera implica, en els termes més bàsics, que les capes populars identifiquin clarament que els seus interessos estan intrínsecament lligats i subjectes als interessos a la lluita del proletariat pel poder, que el problema de l’habitatge no és pot desvincular de la superació del capitalisme. Alhora, cal entendre que durant la revolució, entesa com a guerra del poble contra la burgesia que intenta mantenir-se al poder, és on els moviments de masses faran un gran salt qualitatiu, ja que les forces revolucionàries necessitaran el suport d’aquestes organitzacions i estructures de masses per defensar els avenços en les relacions socials i de producció en aquells territoris sota poder obrer.

Aquesta perspectiva proletària destaca especialment en la lluita del moviment obrer, que disposa d’un llarg historial de disciplina, massivitat, capacitat i experiències que ha de brindar a tots els àmbits de la lluita popular, inclosa la lluita per l’habitatge. Una tasca que tenim com a comunistes consisteix a extrapolar aquests ensenyaments generals de la lluita obrera als moviments urbans populars, dotant el moviment de les eines i les estructures organitzatives necessàries per unir les capes populars en la lluita contra l’especulació (disposat a coordinar les diferents lluites i treballar amb estructures supralocals), implica elevar els mitjans de confrontació i formes de lluita (tant legals com no legals, reforçant la seguretat i protecció antirepressiva) i un treball de formació i educació política (no limitat a qüestions jurídiques sinó que assenyali els enemics principals i qui els defensa).

Finalment, i tot i que ja se n’han comentat algunes coses, veiem imprescindible remarcar la necessitat de trencar amb el que anomenem hiper-activisme, és a dir, aquelles pràctiques que només són assumibles per activistes “professionals” i que acaben generant debats estèrils, assemblees eternes i poc resolutives, la creació de grupets dirigents, etc; totes aquestes pràctiques debiliten la democràcia al si del moviment i en general dificulten la participació de les àmplies classes populars en aquest. La nostra tasca com a comunistes ha de ser trencar amb les restriccions que ens imposen les dinàmiques actuals dels moviments socials, impulsant moviments massius, democràtics i combatius, reafirmant que qualsevol canvi substancial requerirà de la mobilització conscient de les masses més avançades i entenent que és imprescindible que la perspectiva de classe obrera se sustenti sobre les inquietuds i punt de vista d’aquestes. Les posicions revolucionàries no cauen del cel; qualsevol postulat polític revolucionari és un producte del desenvolupament, sintetització, i elevació del coneixement desenvolupat per les masses al calor de la lluita de classes.

Així doncs, a mode de conclusió de l’apartat:

Si volem que el moviment sigui realment massiu, cal fer-lo accessible per a les classes populars; afavorir la conciliació laboral i l’executivitat de les reunions (rebaixant la durada de les assemblees, combatent el debat estèril improductiu i establint altres espais amplis que facilitin assistència regular), establir diferents graus de participació al moviment segons les possibilitats d’implicació, ser proactius en l’agitació i la propaganda fora dels circuits habituals i situar l’acció sindical com a forma principal d’empoderament.

Si volem que el moviment sigui realment democràtic, cal que els sindicats generin espais de debat i decisió amplis i honestos, com ho poden ser les assemblees, que actuïn com a centre de la direcció política. Cal que aquests espais siguin resolutius i capaços d’assignar responsabilitats al seu si (doncs no hi ha res menys democràtic que debatre molt alguna cosa i que després ningú la dugui a terme), i, d’altra banda, que en cas d’adherir-se a estructures supralocals, les decisions preses en aquests espais amplis continuïn tenint un recorregut efectiu.

Si volem que el moviment sigui realment combatiu, ha d’assenyalar i atacar als seus enemics principals, sense embuts, deixant clar qui són els responsables de la nostra misèria i mobilitzant a tot el poble contra ells, demostrant en la pràctica i no només amb consignes la força que tenim per arrabassar drets a l’Estat, alhora que es proven els límits del capitalisme i es desenvolupa més la consciència revolucionària, es deslegitima el poder estatal i es construeixen les condicions per a la presa del poder.

2. EL MOVIMENT PER L’HABITATGE A CATALUNYA

Havent tractat ja la nostra posició per al moviment en general, ara parlarem en concret de l’estat del moviment a Catalunya, i particularment sobre el II Congrés d’Habitatge.

El I Congrés d’Habitatge se celebra al 2019 en un context en el que, passats els anys en els que les PAHs eren les úniques organitzacions d’habitatge, havien nascut diversos sindicats locals i el Sindicat de Llogateres. El moviment era extremadament divers i poc coordinat, i es va veure necessari establir un espai de trobada per treballar conjuntament les limitacions del moviment i fer avançar la lluita. En aquest sentit, aplaudim la iniciativa que es va tenir en aquell moment i la que s’està tenint actualment amb el II Congrés i fem una crida a totes aquelles persones del moviment per l’habitatge de Catalunya a que participin el màxim possible dels espais del II Congrés.

D’aquí a pocs mesos, a principis del 2025, se celebrarà el II Congrés d’Habitatge, amb la previsió de que aquest culminarà en la creació d’una organització conjunta que aglutini a gran part dels sindicats locals en una estructura més elaborada que la coordinació que va sorgir del I Congrés. La necessitat de la creació d’una estructura conjunta, més enllà dels detalls sobre aquesta, és compartida per una gran part dels col·lectius locals i de les organitzacions polítiques presents al moviment per l’habitatge, i nosaltres també pensem que és necessària. Ara passarem a desgranar allò que creiem positiu de l’organització conjunta, com ens l’imaginem en un futur immediat i més llunyà, i quins perills pensem que s’hauran d’enfrontar (i com tractar-los).

La nova organització neix amb la idea de trencar amb el “localisme”, és a dir, trencar amb les limitacions de l’acció sindical local (una capacitat de negociació reduïda i molt desigual i una capacitat de pressió minúscula), i expandir l’horitzó d’actuació fora dels límits del barri mateix, amb una perspectiva més àmplia, adequada per als problemes de gran escala. Nosaltres entenem que això ha d’implicar immediatament coordinar millor les forces del moviment per limitar i posar setge al poder dels especuladors i, en conseqüència, poder tant respondre als seus atacs com actuar a l’ofensiva contra ells. I és que si bé és cert que l’acció sindical s’haurà d’adaptar a les particularitats de cada barri (hi ha zones de més interès especulatiu que d’altres, unes que estan més ben connectades que altres, o barris on predominen certs perfils de classe sobre altres etc.), creiem que la unitat d’acció contra els enemics principals, que son comuns, també ha de tenir el seu reflex en la forma organitzativa, tendint més a la unificació que a la fragmentació o escissió. Això s’aconseguirà sempre que es desplegui tot el potencial de mobilització que té el moviment per l’habitatge. 

D’altra banda, les campanyes paral·leles de cada sindicat local podran trobar-se i organitzar-se conjuntament de manera natural, en comptes de que les «coordinacions» es produeixin apressadament, només en situacions d’urgència o fins i tot per casualitat o contactes personals. La compartició formal d’informació permetrà que les campanyes es generin raonadament i incloguin a tothom que hi pugui participar, a més de ser adequades a la realitat del moviment i del mercat immobiliari.

Així doncs, entenem que les fortaleses principals de la nova organització residiran en:

1. La seva capacitat de ser un espai democràtic de direcció política real del moviment, i no una reunió de coordinació d’assemblees locals en que cadascú explica la seva situació i es comparteixen consells.

2. La seva capacitat de generar un òrgan d’acció sindical funcional, que pugui proposar campanyes massives i combatives que responguin als interessos i necessitats de les masses i que facin avançar la lluita del moviment.

3. La seva capacitat de generar seccions sindicals per propietat que puguin negociar i presionar a les propietats de manera efectiva i aconseguir victòries.

4. La capacitat de centralitzar informació que permeti tenir un anàlisi (tant en allò concret com en allò general) més afilat, de manera que puguem planificar l’estratègia del moviment amb més encert.

Tenint en compte que el grau de participació al II Congrés ha estat desigual, i que no sempre s’ha aconseguit mobilitzar tots els perfils que formen l’MxH, predominant els aspectes més ideològics durant aquesta fase de debats, ara ha de ser el moment per promoure una forma de treball més accessible i transparent que fomenti l’element popular, essencial si volem que sigui realment funcional. És fonamental que la nova organització sigui accessible a les masses, i estigui arrelada en aquestes, és a dir, que respongui als interessos i necessitats d’aquestes, les pugui incorporar, desenvolupar-les políticament i mobilitzar-les per assolir els objectius del moviment.

En aquest sentit, també és probable que, amb l’objectiu de aglutinar a la major part dels sindicats d’habitatge, PAHs combatives, etc., s’acordi una estructura inicialment més laxa, en forma de federació o confederació. Ara bé, nosaltres apostem perquè en un futur l’organització esdevingui el sindicat únic, unificat, d’habitatge de Catalunya, doncs és el tipus d’estructura que més fàcilment permet esdevenir referents i sumar a més i més gent a la lluita per l’habitatge.

Havent vist ja els aspectes de la nova organització que faran avançar la lluita, passem a parlar dels possibles aspectes negatius. Nosaltres observem alguns problemes incipients o futurs problemes que pot tenir la nova organització, i en el punt clau en el que ens trobem considerem necessari assenyalar-los i actuar en conseqüència.

De la mateixa manera que assenyalem el potencial d’una nova organització per aconseguir una mobilització més gran del poble i un salt qualitatiu en la nostra forma de treball, també hem de ser conscients de la possibilitat oposada, com a conseqüència dels perills que poden aflorar en qualsevol estructura política que acaba de néixer (confusió jerarquica entre els diferents òrgans, manca de representativitat, problemes de finançament continuat, burocratització i acomodament etc.), i que podria traduir-se fàcilment en una degeneració dels elements que comentàvem anteriorment (massivitat, democràcia, combativitat).

Concretament, el problema fonamental que pot tenir la nova organització és l’aïllament de les masses, és a dir, que l’activitat de l’organització no respongui a les necessitats i interessos de les classes populars i que la relació amb aquestes sigui paternalista o senzillament inexistent. Això es podria traduir en que les convocatòries, accions i activitat en general de la confederació estiguessin reduïdes a un grupet de militants amb molt bones intencions i que assumeixen molta feina, però que en fer-ho no desenvolupen políticament a la resta dels involucrats en el moviment, ni fan avançar la lluita cap a la massivitat que pot i ha d’obtenir. La nova organització no pot ser un entramat de grups de militants que es cremen participant en mil comissions i grups de treball. Això és part de l’hiper-activisme del que parlàvem abans; estructures només assumibles per activistes molt compromesos i que dificulten la participació política de les masses. L’estructura ha de ser senzilla i els diferents nivells de compromís no han de suposar traves burocràtiques i presa opaca de decisions; no hem de cometre l’error de passar del assemblearisme extrem als sindicats locals a una cúpula divorciada de tota la base. És a dir, no es pot pensar que la simple suma matemàtica dels sindicats que s’adhereixin a la nova confederació immediatament assegurarà una reserva infinita de militants, i no serveix de res tampoc tenir milers d’afiliats si aquests són tractats com una multitud passiva, com fan els partits reformistes. De res serviran grans discursos si l’activitat està aïllada de les àmplies masses; la confederació haurà de guanyar-se a les masses i ser una eina d’organització i radicalització de les classes populars.

Un altre problema que podríem trobar i que afecta a la democràcia interna és el d’intentar amagar les diferències ideològiques existents en la nova organització, amb ànims de no generar conflicte al si d’aquesta, o que la direcció política s’acabi reduint exclusivament a òrgans superiors. Si bé estem d’acord en que les disputes concretes entre organitzacions polítiques no han de paralitzar la feina dels diversos espais del moviment per l’habitatge, amagar les diferencies ideològiques sota la catifa només farà que agreujar el moment en que totes surtin de cop, o que es facin públiques per vies no desitjades. D’altra banda, tampoc s’han de tractar les diferències ideològiques de manera antagònica, entenent que la mínima discrepància ha de suposar un trencament o la inactivitat absoluta fins que no es «resolguin els problemes» i «s’assoleixi la unitat».

La solució a aquestes dues postures és tenir una lluita de línies oberta, on totes les postures s’exposin obertament i clarament als espais de la nova organització. Partint sempre de la voluntat d’unitat, es fan les crítiques pertinents, es debaten obertament, i finalment s’obté una nova unitat ideològica. Aquest és el mètode més democràtic de resoldre les diferències ideològiques i d’apropar postures; ni fer veure que no existeixen, ni engegar debats amb la voluntat de trencar o sotmetre a les altres visions. Sobra dir que la lluita de línies no s’ha de traduir en fraccions dintre de la confederació ni en postures diferents de cara a l’extern com a confederació, tot i que sí serà bo donar a conèixer els debats interns a tot el moviment per tal d’assegurar que la nova unitat es construeixi amb un consens més gran i més ric.

En qualsevol cas, per a qualsevol tipus d’avenç ideològic o tàctic, és essencial que els espais de participació més amplis puguin veure la seva voluntat reflectida i executada en les decisions que es prenguin als diferents òrgans de la nova organització. Els períodes congressuals o d’assembles generals estan òbviament reservats específicament per a això, però també hem de pensar en termes més generals i de fons: la direcció política ha de partir i sustentar-se en gran part sobre els coneixements i experiències que les masses demostren al seu dia a dia.

Tot el que hem exposat anteriorment es pot traduir, alhora, en una pèrdua de combativitat. Una organització els òrgans de la qual s’aïllen de les masses patirà d’una falta de forces que pot portar a buscar més i més compromisos amb els nostres enemics. D’altra banda, una organització que pot mobilitzar àmplies capes populars però que no compta amb els aparells democràtics per desenvolupar i concretar la seva voluntat, que la dona per fet i s’acomoda, es tradueix en una direcció política divorciada dels interessos objectius de qui diu representar, i per tant, tendent cap al reformisme, en què els afiliats són un ens passiu.

Així doncs, a mode de conclusió de l’apartat:

Pel que fa la proposta de nova organització del II Congrés, l’entenem com una millora en les condicions del moviment, tot i haver assenyalat els possibles perills. També cal que, com a comunistes o persones compromeses amb el moviment per l’habitatge i que volem que avanci qualitativament, entenguem que els nostres esforços a l’hora d’impulsar aquesta organització seran molt necessaris, i per això fem una crida a participar-hi. Ens podrà semblar imperfecta, ens podrà semblar que té molts problemes, però cal confiar en que l’experiència pràctica i la feina diària, no mecànica sinó guiada políticament, ens ajudarà a desenvolupar-la i convertir-la en una eina poderosa al servei de la classe treballadora.

CONCLUSIÓ

Com avançàvem al principi, el Moviment per l’Habitatge està en auge, i a més està començant a protagonitzar les grans mobilitzacions massives que no es veien des de feia anys, senyal de que, tot i les mancances que em mencionat, el moviment ha madurat en els darrers anys i està evolucionant.

Tanmateix, per tal que el moviment deixi d’actuar totalment o majoritàriament a la defensiva, considerem necessari posar el focus en l’enemic principal, que són els monopolis del sector bancari (bancs i fons d’inversió), i que la nostra estratègia i tàctiques busquin atacar-los amb contundència, limitant i posant setge al seu grau d’actuació.

Com a complement a la conclusió de l’anterior secció, fem una crida a participar en el moviment per l’habitatge, amb voluntat i objectius polítics. D’una banda, la lluita obrera revolucionària no es reconstruirà aïlladament a la resta de lluites del poble, i rebutjar la participació en un moviment perquè no s’ajusta a uns paràmetres ideals predefinits debilita el potencial revolucionari del moviment i el desenvolupament de la lluita revolucionària. D’altra banda, participar mecànicament, sense principis polítics, porta a deixar de banda el desenvolupament polític de les masses, a assumir molta quantitat de feina i a cansar-se de la militància, contribuint també així a la debilitació del moviment.

En definitiva, animem a tothom a reforçar les files del moviment per l’habitatge, amb una perspectiva revolucionària que assenyali als nostres enemics principals i als seus aliats i que enfronti les actituds i idees que frenen el potencial mobilitzador i combatiu del moviment.

Combatem l’especulació capitalista, organitzem la revolució!

Lluitem per un moviment per l’habitatge al servei del poble i de la revolució!

[1] https://revolucion-prt.es/encuentro-vivienda-valencia-2024/

[2] https://revolucion-prt.es/tercera-postura-congresual-nuestra-linea-politica-estrategia-y-tactica/