Comunicat de condemna al transfeminicidi de la Kim i la justícia patriarcal

El passat dimarts, a la ciutat de Figueres, Girona, un home deixat en llibertat després de múltiples denúncies i condemnes va apunyalar a la seva parella, una dona trans migrant, en una plaça pública concorreguda a plena llum del dia. Davant d’aquest terrible transfeminicidi, el discurs públic gira entorn al «què ha fallat?». Hem de tenir molt clar que no ha fallat res. Tot ha funcionat dins la normalitat del capitalisme. Un home més, criat en una societat patriarcal que li repeteix constantment que el seu gènere és superior, que l’empeny a exercir domini sobre la vida d’una dona vulnerable, de classe treballadora, trans i migrant, fins al punt d’assassinar-la. Un sistema judicial gestionat per la classe dominant i servil als seus interessos, que de manera sistemàtica qüestiona la versió de la dona agredida, la responsabilitza de la seva situació i la fa viure en un estat d’alerta i por constant. Una policia que, lluny de defensar les classes populars i els seus sectors més discriminats com les migrants i les persones LGTBIQ+, fan de braç armat de l’Estat capitalista i ignoren, menyspreen, minimitzen i desprotegeixen les dones que els demanen protecció com a últim recurs. Uns mitjans de comunicació que tracten el cas com una anomalia judicial i no com la realitat de tantes dones que han sigut assassinades mentre ja havien interposat denúncies. Uns serveis d’atenció a la dona que sovint les desencoratgen a denunciar per la duresa, dificultat i inutilitat del procés, mentre que elles no poden separar-se dels seus maltractadors perquè no tenen les condicions materials necessàries per fer-ho, com per exemple un habitatge digne i assequible…

Com a resposta a aquesta situació desesperant, tot el que ha fet el govern de PSOE, partit d’estat socialdemòcrata gestor dels interessos de l’oligarquia financera espanyola, són declaracions dient que «ha faltat coordinació institucional» i que «falta formació en perspectiva de gènere als jutjats de guàrdia no especialitzats». A més, insisteix en el fet que «el sistema, en altres casos, funciona», «hi ha moltes supervivents»¹. L’única mesura que proposa en els casos més extrems és «endurir la presó preventiva». No, el sistema no funciona. En aquest mateix cas, l’exparella de l’agressor ha relatat en una entrevista que en una ocasió la policia va arribar a dir-li a la seva mare que «mentre no corri la sang de la seva filla, no farem res»². Que els cossos repressors de l’estat capitalista i el sistema judicial no només no protegeixen, sinó que perpetuen activament la violència cap a les dones és una realitat que podem constatar cada dia. A més, l’enduriment de les penes, és a dir, augmentar el punitivisme, falla sistemàticament. Les dades indiquen que hi ha poca correlació entre les mesures més o menys punitivistes i l’índex de criminalitat. La reducció de les penes als agressors, aprovada amb la llei del Només Sí és Sí, podria ser una bona mesura si anés acompanyada de plans de reeducació profunda efectius, els quals no ho són en absolut. No són suficients i continuen posant en perill la vida de les dones un cop aquests surten de la presó. Ni la lògica punitivista de l’enduriment de les penes funciona, ni ho fa tampoc la reducció de la pena en una societat patriarcal que no té cap mecanisme efectiu per reeducar sistemàticament als feminicides. L’antipunitivisme només funciona en un sistema en què els mecanismes de reeducació i inserció dels agressors siguin gestionats per un Estat proletari que realment vetlli pels interessos de les dones, no per institucions capitalistes que necessiten el patriarcat per existir.

Combatem l’extrema dreta

La dreta i l’extrema dreta insisteixen en el fet que la violència no ha de polititzar-se, neguen que existeixi el masclisme i el patriarcat. Parlen tan sols de violència intrafamiliar i constantment culpen el feminisme d’haver arribat massa lluny. L’únic fals feminisme que ha arribat massa lluny és el transexcloent, còmplice de l’extrema dreta i el feixisme que, tot negant l’existència de les dones trans, contribueixen a perpetuar l’estigma, la marginació i la violència que pateix el col·lectiu, fet pel qual sovint es troben en condicions de vulnerabilitat extrema que pot fer-les acabar en situacions abusives de dependència com a la qual estava sotmesa la Kim.

La violència patriarcal cap a les dones i les persones amb identitats dissidents de gènere és una qüestió política, que impregna tots els àmbits de la societat. Davant d’una denúncia per masclisme la policia no dona ajuda, la judicatura no sentència i els recursos socials com el SIAD (Serveis d’Informació i Atenció a la Dona), els SAIs (Servei d’Atenció Integral) a les persones LGTBI, els pisos de protecció per a dones maltractades, els subsidis per violència masclista i altres recursos que legalment existeixen, a la pràctica estan infrafinançats permanentment i no són suficients. A més, la cultura masclista impregnada en totes les esferes de la societat justifica la violència masclista en totes les passes prèvies a l’assassinat. Cada altaveu que es dona a l’extrema dreta i al feminisme TERF, cada pacte polític, cada blanquejament que se’n fa contribueixen a afeblir i invisibilitzar el patriarcat i la lluita feminista.

Superem l’esquerra reformista

Però no ens pensem que l’alternativa a l’extrema dreta és l’esquerra parlamentària o partits gestors de l’oligarquia financera amb màscara de progressistes com el PSOE, ni polítics i activistes que defensen per activa i per passiva que el sistema es pot aconseguir canviar des de les institucions mitjançant reformes integrals. La realitat és que les febles reformes (com les necessàries, però insuficients lleis del Només Sí És Sí o la Llei Trans) que els partits socialdemòcrates i reformistes com UP han aprovat en l’última dècada, empesos per l’enorme mobilització del moviment feminista, són del tot insuficients i poden ser fàcilment escombrats amb un govern d’extrema dreta. L’experiència històrica ens demostra que confiar el nostre futur als partits reformistes és un error que no ens podem permetre repetir.

Organitzem-nos

El patriarcat és destructible, en tant que no és essencial i inherent a l’espècia humana. El materialisme històric demostra que el patriarcat és un sistema sorgit en paral·lel al sorgiment de la societat de classes, com a mecanisme de control de les relacions socials per tal d’accentuar la divisió de la força de treball, crear divisió entre les classes explotades i assegurar el control de la descendència i transmissió de l’herència entre les classes dominants.

Mentre continuï existint la societat de classes, continuarà existint el patriarcat, seguiran assassinant-nos com a dones i com a trans, i la justícia continuarà «fallant» eternament. Per més que necessàries, una llei, una reforma o un grup parlamentari no aturaran els transfeminicidis. Només els aturaran una reeducació sistemàtica i estructural de la societat. I això només és possible canviant les relacions actuals de producció en què la classe treballadora produeix i la burgesia s’apropia i controla aquesta producció i enforteix tots els mecanismes de control social que li són favorables per mantenir el seu ordre. És impossible eliminar el masclisme en una societat que el necessita per existir. La classe treballadora, de la qual les dones en formem la meitat, només podrà emancipar-se organitzant-se de la manera en què la història ens demostra que és possible: construint un partit revolucionari, capaç d’unir-la en un sol puny i dirigir-la a tombar la burgesia i tots els seus mecanismes de control, que ens asfixien i ens maten.

No en dubtem: «Si toquen a una ens toquen a totes», organitzar-nos i mobilitzar-nos, significa reconstituir el partit comunista. Cap altra sortida és possible.

Foc al patriarcat!