Puedes leer la versión en castellano en el siguiente enlace:
https://revolucion-prt.es/no-fue-la-dana-fue-el-capitalismo/
Han passat ja uns mesos des del desastre que va assolar València deixant un total de 219 morts. El passat 14 de desembre vam organitzar una xarrada en El Clandestí (València) per a analitzar el succeït. A continuació hi proporcionem un resum actualitzat.
Des d’un primer moment, identifiquem com a principal responsable al govern autonòmic de Carlos Mazón [1] i als empresaris que van forçar els seus treballadors a acudir als llocs de treball en alerta roja. El govern central va optar per posar-se de perfil mentre el seu rival polític autonòmic s’agarrava a “gestionar la crisi”. L’ona de solidaritat popular es va desenvolupar en un context difícil: criminalització de les i els brigadistes, mobilització de la ultradreta i feixistes usant una màscara de caritat, absència de mobilització de recursos al País Valencià i resta de l’Estat… La qual cosa convertia al govern autonòmic en culpable i al govern central en còmplice, mentre empresaris amb les mans tacades de sang eixien impunes [2].
El 9 de novembre es va convocar la primera gran manifestació contra Mazón, en la qual participàrem. Analitzem la postura oportunista de l’esquerra parlamentària, que centrava les seues reivindicacions a aconseguir la dimissió de Mazón per a ocupar el seu lloc. Aquesta mobilització no sols va ser històrica per la seua massivitat, sinó també pel grau de combativitat que va aconseguir en alguns dels seus punts, i en la qual vam participar intentant no només exigir responsabilitats als culpables, sinó demandant les mesures urgents i indispensables que eren (i continuen sent) necessàries per a la reconstrucció [3,4]
Els seus beneficis, els nostres morts
El 29 d’octubre de 2024, les pluges torrencials van provocar inundacions sobtades que van sobrepassar la capacitat dels barrancs. En particular a l’Horta Sud, un tsunami terrestre va aparéixer de sobte, sense cap evacuació ni alerta prèvia per als habitants. La “gota freda” o DANA és un fenomen natural que cada vegada es presenta amb major virulència a causa del canvi climàtic, producte del capitalisme.
El desbordament del barranc de Poio es va produir en forma d’una ona que arrossegava tot al seu pas, inundant diversos municipis valencians, i que va arribar fins als dos metres d’altura en garatges, baixos, cases i comerços, i en alguns punts arribà a inundar fins i tot primeres plantes. L’aigua que baixava a gran velocitat arrossegava fang i canyes, i a mesura que va augmentar el seu cabal, també arrastrà vehicles, senyals i tot el que trobava al seu pas. En la seua hora punta, el cabal del barranc superava el del Nil [5].
Malgrat els protocols, no hi havia hagut cap alerta d’evacuació o per a refugiar-se en les altures. Hi havia col·legis que prosseguien la seua activitat extraescolar amb normalitat. Com és costum en la zona quan plou, molts veïns baixaven als garatges subterranis per a traure els seus cotxes per a evitar que es veren danyats si s’inundaven. A excepció dels tècnics del servei d’emergències que des del matí donaven el senyal d’alerta i dels càrrecs del govern autonòmic que la van ignorar, ningú coneixia la gravetat de la situació. Veient les imatges impactants que retransmetia la TV autonòmica pública, el govern autonòmic de Mazón va decretar una apagada informativa.
Arribà la nit, les llums i les comunicacions no funcionaven, les persones arrossegades pel corrent eren rescatades pels veïns com anaven podent. En altres ocasions, el rescat no era possible. Les hores van passar i els seus crits de socors van cessar. El matí del dimecres va permetre veure les dimensions de la catàstrofe.
La solidaritat popular és la nostra millor arma
Les muntanyes de cotxes, fang i branques tapiaven els carrers i les entrades dels domicilis. Algunes parets havien cedit i posaven en perill l’estabilitat dels edificis. Els reporters a nivell estatal relataven que es tractava d’una catàstrofe que havia passat a unes poques cases construïdes en sòl inundable. L’Estat comunicava que tot estava baix control. A nivell internacional es parlava d’una catàstrofe sense precedents en la història recent d’Espanya.
Va passar tot el dimecres sense pràcticament cap desplegament d’emergències per a abastar les 75.000 persones severament afectades, amb altres 450.000 afectades directament i altres 350.000 afectades indirectament [6].
El dijous desenes de milers de voluntaris carregats de subministraments i amb eines de treball van ser a peu a les zones afectades, portant aigua, menjar, roba i medicaments a les zones afectades, obrint pas als carrers i buidant les entrades i plantes baixes dels habitatges. Els tractors i tot-terrenys de particulars eren l’única maquinària pesada sobre el terreny. Persones de tots els punts de l’Estat espanyol van acudir a ajudar. Aquesta resposta espontània solidària de les masses va cobrar moltes formes. No sols les brigades i les fileres de milers de voluntaris que van acudir a nivell particular, que acabem d’esmentar, sinó la formació de nous col·lectius veïnals en les zones afectades, o l’actuació de col·lectius ja existents. Un exemple d’això és el Kolectivo Parke, una coordinadora de col·lectius que va dur a terme una gran tasca en la reconstrucció del Parque Alcosa, una zona habitada per capes populars molt afectada per la DANA, allí on les institucions burgeses no van arribar. A més, ja vam analitzar l’increment del preu de l’habitatge en tot l’àrea metropolitana de València, i com l’oligarquia aprofitaria la situació per a especular amb el preu de l’habitatge. Al fil d’aquesta situació, ja van eixint els primers col·lectius i sindicats veïnals en els municipis afectats, que considerem de gran potencialitat de cara al moviment de masses per l’habitatge, sent ja la contradicció principal en les zones on habiten les àmplies masses.
A més, Mazón i la resta del govern autonòmic va criticar als brigadistes, va amenaçar amb sancions i amb restriccions de mobilitat. L’onada de voluntaris va seguir divendres, dissabte i diumenge, incansables durant el pont de final de Novembre. Van desoir les indicacions que arribaven del govern de no acudir en ajuda del poble i es van enfrontar a l’aparell repressiu de l’Estat, van acudir en massa a acovardir aigua, netejar fang, transportar menjar, reparar cases, traure cotxes… Tot el que hauria d’haver fet el govern des del principi va ser realitzat per un poble organitzat autònomament, del qual ja emanaven protestes legítimes en contra de la gestió pèssima que es va fer. És des d’alguns d’aquests centres autoorganitzats des d’on comencen a eixir les primeres idees de manifestar-se.
L’oportunisme parlamentari és enemic del poble, apliquem la línia de masses per a organitzar el poble per a lluitar
L’1 de novembre ja s’havia emés una convocatòria conjunta per una vintena d’organitzacions, algunes d’elles finançades obertament per l’esquerra parlamentària. El 9 de novembre marxaria sota el lema “MAZÓN DIMISSIÓ” en una manifestació silenciosa amb el pretext de respecte a les víctimes. És en aquest punt on alguns col·lectius trenquen amb aquesta coordinadora davant els arguments dretans com “cal centrar la crítica en Mazón per a guanyar el suport del PSOE” malgrat la inacció manifesta per part del govern central de Pedro Sánchez o l’esborrament dels missatges de les opinions crítiques per part de l’administració del grup coordinador (com relatem en [4]). Es comencen a formar blocs propis crítics independents, principalment des del moviment veïnal (sindicats i assemblees de barri).
L’esquerra parlamentària reformista volia fer d’aquesta manifestació una mera caça de bruixes acusant com a únic i exclusiu culpable a Carlos Mazón, el president de la Generalitat Valenciana. Demanant el seu cap pretenien ser ells els qui el substituïren, aprofitant aquesta catàstrofe per a fer campanya. És per això, que en conjunt amb altres partits i organitzacions llançàrem el grup “Prenem els carrers”, que pretenia aglutinar de forma àmplia a tots els elements mitjans i avançats que volgueren participar en el debat i proposta de cara a la manifestació i que va arribar a tindre fins a 400 membres en el seu grup telemàtic. És en aquest espai on comença a obrir-se el debat, i no sols s’assenyala al govern autonòmic per negligència, sinó també al govern central per jugar als trilers amb les competències, convertint-se en còmplices de la pèssima gestió de la tragèdia, i als empresaris que no sols van obligar els seus empleats a treballar, sinó que es van fer d’or amb la tragèdia com Juan Roig.
A més, també vam vore com es legitima la violència contra l’Estat en moments de crisis, ja que vam poder observar com es vandalitzava l’ajuntament amb petards, pirotècnia, fang, esprai i altres elements davant la incapacitat de la policia de reprimir una massa tan gran de persones. Vam veure durant la manifestació com és possible organitzar a tot el poble per a lluitar, i aquesta experiència tàctica de front unit és experiència molt valuosa per al nostre jove partit per a entendre la naturalesa i rellevància estratègica del Front Unit.
La miserable resposta del govern burgés
Durant els dies posteriors a la manifestació, Carlos Mazón no sols no va dimitir, sinó que a més es va fortificar en el poder mitjançant totes les maniobres polítiques clàssiques de la democràcia burgesa: va posar en un lloc de responsabilitat a un militar [7], va adjudicar a dit contractes per a la reconstrucció a empresaris condemnats per corrupció [8] i va eliminar límits salarials dels càrrecs públics [9]. D’altra banda, l’esquerra parlamentària continua utilitzant aquesta tragèdia per traure’n rèdit polític, cridant a les manifestacions amb un sol lema: “Mazón dimissió”, mentre que la situació en els municipis afectats és d’un desemparament total. És en aquest context on una nova manifestació massiva d’unes 100.000 persones plena els carrers de València el 29 de novembre amb el discurs d’aquests partits, molt menys combatiu i propositiu. El 29 de desembre una tercera manifestació recorre la ciutat amb 80.000 manifestants.
A poc a poc, l’emergència deixa de ser-ho, els voluntaris han de tornar als seus treballs i l’Estat es fa càrrec del tot de la situació. Existeix la capacitat industrial i de producció per a reconstruir ràpidament les zones afectades, existeix infraestructura hotelera per a allotjar a les víctimes temporalment. No obstant això, ens trobem que mobilitzen exclusivament a la UME (un cos militar per a emergències que pot ser convertit en repressiu fàcilment) i a la policia, ja diversos mesos després. La situació continua sent desoladora: infraestructura de ferrocarrils inexistent, problemes amb l’aigua corrent i sistema de canalitzacions, pols, fang i aigua estancada per totes (amb els problemes respiratoris que implica), cementeris d’automòbils a peu de municipi que s’incendien [10], la gran majoria dels ascensors operant (amb llistes d’espera de fins a un any), el repartiment de menjar amb cues eternes i, en el cas de persones amb dificultats de mobilitat, funcionant en base voluntaris, soterranis que segueixen negats, baixos pendents d’apuntalar, i esfondraments. Les ajudes amb les quals s’havia tret tant de pit no estan arribant [11] (a data de 27 de desembre només s’havia percebut el 5% de les ajudes promeses anunciades, a excepció de les ràpides ajudes a autònoms i empleats de Mercadona que Juan Roig ha fet arribar amb tremenda avidesa per a contrarestar la mala imatge que s’havia llaurat durant la DANA). Aquesta situació no fa més que demostrar el que sabíem: la DANA no ha sigut el problema, el veritable problema està sent el capitalisme, que impedeix que les eines de les quals disposem, com a país principalment constructor, no es posen al servei de les necessitats del poble.
Com ja es va apuntar i s’ha indicat en aquest article, la catàstrofe s’utilitzarà i s’està utilitzant per l’oligarquia i els seus governs per a aprofundir en l’especulació immobiliària, fent encara més insostenible la situació en matèria d’habitatge per a les masses populars. S’estan produint compres per part de grans immobiliàries i fons voltor a preus ridículs de persones afectades, per a vendre-les més cares a gent que necessite un altre habitatge. Referent a això, cal esmentar el nou decret que permet construir en zones afectades. Aquest decret no sols no millorarà la situació d’accés a l’habitatge, ja que no toca absolutament res respecte al preu sinó que ho empitjorarà, ja que permet construir en zones anteriorment protegides de l’horta. Si bé gran part de la catàstrofe es deu al fet que ja durant el pla Sud es va construir massivament en zones inundables, aquesta llei l’empitjorarà encara més si en algun moment, en un futur, es torna a donar una situació similar.
La naturalesa del capitalisme està al descobert. La desconfiança de les masses en la democràcia de la burgesia augmenta. Però front això, no hi falten el discurs miserable de la dreta en el govern autonòmic sobre la inevitabilitat del desastre i la seua excel·lent gestió, tampoc la hipocresia oportunista de l’esquerra parlamentària des del govern central o des de l’oposició. I en la crítica a la democràcia burgesa, veiem com intenta traure profit l’escòria racista i els acòlits del feixisme. Per això, estem en un moment molt rellevant on desplegar la agitprop revolucionària: un en el qual assenyalar que, verdaderament, no ha sigut la DANA. ha sigut el capitalisme; que les víctimes mortals podrien haver-se evitat i que la reconstrucció podria estar ja pràcticament completa si la producció s’organitzara d’acord amb les necessitats i interessos del poble i de la classe obrera. I per a això, és necessària la revolució.
